Quan estudiava a l’institut se’m va ocórrer fer un llibre tractant de les persones que demanaven almoina o dormien al carrer. Innocent de mi vaig contactar amb Josep Maria Huertas Claveria -un referent del periodisme social- i li vaig demanar que em fes el pròleg. No hi va haver ni pròleg ni llibre, però vaig establir una entranyable amistat amb Huertas, que fa molts anys que no és entre nosaltres. A la Facultat de Ciències de la Comunicació quan hi treballava de profe i tocava fer reportatges molts estudiants suggerien dedicar el seu a les persones sense sostre. Entre un fet i l’altre ha passat quasi mig segle i seguim trobant gent que demana diners al metro o asseguda al terra i passant la nit dormint a qualsevol racó de la ciutat.
El Siscu adolescent pensava que la culpa de la situació que patien aquelles persones era de la dictadura franquista. El Siscu vell (gran?) sap que no era així. Portem quasi cinquanta anys de democràcia i el fenomen de la pobresa extrema i dels sense sostre continua ben viu.
El passat dia 24 vaig assistir a la jornada “Housing First a Catalunya. Avancem en el seu desplegament”. S’emmarcava en un projecte cofinançat per la Unió Europea en el qual hi participen Arrels Fundació, Sophia (Irlanda), Y-Foundation (Finlàndia) i Housing First Berlin. El Housing First va néixer als Estats Units a la dècada dels anys noranta i plantejava la lluita per evitar que la gent hagi de dormir al carrer oferint-li un habitatge digne. Tant senzill com això i, pel que es veu, tant difícil alhora. Tres dècades després el problema continua sense resoldre’s.
Finlàndia és el país on més s’ha reduït el nombre de persones sense sostre. Tot i així encara en comptabilitzen prop de 3.000. Les seves portaveus a la trobada de l’altre dia confiaven complir l’objectiu que no hi hagi ningú que, el 2030, no tingui cap alternativa a passar la nit als carrers de les ciutats finlandeses.
Nosaltres estem lluny d’aconseguir aquesta fita. També a Dublin o Berlin. Pitjor encara ho tenen a les grans ciutats dels Estats Units. Falla el sistema, clar. No descobreixo res de nou. Si no som capaços de crear una societat on es compleixi el dret a un habitatge digne per tothom, com exigeix la Declaració Universal dels Drets Humans, sempre tindrem gent sense sostre. Milers de persones treballen a tot arreu per vèncer aquesta dinàmica. A la trobada sobre Housing First del dia 24 n’hi havia centenars.
El Siscu tindrà 74 anys el 2030. Voldria creure que veurà la seva ciutat sense persones forçades a dormir al carrer. Malauradament no sóc massa optimista malgrat tanta bona gent com treballa per aconseguir-ho.
