Catalunya hauria de tenir un exèrcit de Marina poderós cas que aconseguís ser un estat independent, segons explica Pol Molas, president de la Societat d’Estudis Militars (SEM), un think tank proper a JuntsxCat i Carles Puigdemont, al seu llibre recent “Nou estol. Restablint el poder naval català”. Aquesta força naval variaria en funció de si Catalunya fos un país neutral o si formés part de coalicions internacionals com l’OTAN o la Unió Europea, segons Molas.
Si Catalunya no entrés en cap organització militar internacional, la seva flota naval hauria de comptar, segons “Nou estol”, amb tres submarins, tres fragates, nou corbetes, tres patrulleres d’altura, 12 patrulleres litorals, quatre caçamines, tres vaixells auxiliars, dotze drons aeris, dotze drons de superfície i dotze drons submarins. L’estudi especifica que els submarins serien de propulsió anaeròbica ja que, segons Molas, tenen molta autonomia en immersió i poden estar fins a setmanes navegant a baixes velocitats, la qual cosa “redunda en el conjunt de la capacitat de dissuasió naval”. “Encara que els acabin enfonsant, el temps i els recursos que haurà de destinar l’adversari a trobar-los obstaculitzarà el conjunt de les seves operacions”, escriu el president de la SEM.
En el cas que una Catalunya independent s’integrés en una plataforma militar internacional no caldria comprar submarins i es reduiria el nombre de drons perquè ja els aportarien altres estats membres de l’organització. A canvi, es podrien comprar més fragates i patrulleres d’altura. En total, la Marina catalana tindria uns 3.000 efectius.
Els drons submarins serien necessaris per tres motius: “En primer lloc, hi ha la vigilància dels ports i llurs aproximacions -un camp on es coordinarien amb els de superfície, així com amb els caçamines. Seguidament, tenim la protecció de la infraestructura submarina: cablejat de comunicacions, transport energètic i ancoratges de parcs eòlics. En darrer lloc, tenim les tasques de reconeixement encobert. No cal dir que la informació sensible -imprescindible per anticipar amenaces- no s’acostuma a obtenir demanant-la per canals oficials. Se’ns presenten com una eina cada cop més útil i alhora discreta”.
Pel que fa als quatre caçamines que necessitaria un exèrcit de marina català, Molas afirma que “malgrat ser una especialitat de la guerra naval desposseïda d’èpica -o glamour, si es vol- disposar d’aquest tipus d’embarcacions és imprescindible” perquè les mines, que defineix com “torpedes amb paciència” han demostrat “ser un maldecap seriós en la majoria de conflictes del segle XX ençà on hi ha hagut operacions navals”.
“Nou estol” contempla la possibilitat que el Regne Unit es converteixi en soci estratègic de Catalunya, la qual cosa permetria als britànics descongestionar la seva base a Gibraltar i traslladar part dels seus vaixells de guerra a Catalunya. Molas considera que en cas de neutralitat “nosaltres mateixos ens hem de proveir de tota la capacitat de dissuasió” i que “hem d’impedir que cap estat i/o coalició ens pugui aplicar una coerció armada”. “Fins i tot en l’escenari que les relacions amb el que en quedi del Regne d’Espanya després de la independència siguin constructives, és imperatiu retenir una capacitat de dissuasió pròpia suficient per refredar qualsevol pulsió agressiva”, adverteix.
