Comença a ser missió impossible associar qualsevol gestió de Joan Laporta amb els més elementals filtres de transparència, rigor i compliment del seu mandat. La signatura de la mal anomenada segona palanca s’ha desenvolupat i consumat de manera fosca i quasi clandestina, encara més que la primera, sense que els socis del FC Barcelona puguin conèixer, si no és per les especulacions i filtracions a la premsa, l’abast de les decisions d’extrema gravetat i transcendència per al futur del club d’aquests acords.
Del contracte addicional amb la financera Sixth Street per a la venda del segon paquet de drets de televisió, l’estricta comunicació de club ha consistit en un breu i incomprensible redactat que, no obstant això, la premsa servil ha celebrat de nou com si el FC Barcelona, o millor dit, el seu president, hagués protagonitzat una gesta admirable i única en la història del club.
Per descomptat que ho és renunciar a 1.250 milions per a cobrir, en gran part, la doble negligència d’inventar-se 300 milions de pèrdues fa un any i afegir-li un escandalós i vergonyós forat de 150 milions més de pèrdues de l’exercici tancat, un estat de fallida i disbauxa econòmic que només es pot arreglar, a tan curt termini, anant a una casa de préstecs.
El que el comunicat del club omet, el mateix que l’anterior del 30 de juny per la venda del primer paquet del 10% dels drets de televisió de LaLiga, és que els 600 milions comptablement registrats com a beneficis en realitat no serveixen tampoc per a restar del balanç els 451 milions de patrimoni negatiu al qual Laporta es va lligar de peus i de mans l’exercici 2020-21, només per donar-se el gran gust mediàtic d’exagerar el mal estat del club després de la pandèmia i aparentar que tot era culpa de Bartomeu. Això, a falta de saber, amb certesa, si aquesta plusvàlua fantasiosa acaba sent del tot legal i aplicable.
Dit d’una altra manera, per a complir ara amb les expectatives d’incorporar els fitxatges ja compromesos, lligats i presentats com a resultat de la imprudent i temerària actuació d’un president que es continua gastant els diners que no té, no li queda una altra sortida que afegir més vendes d’actius -ja es parla de BLM i de Barça Studios- per a aconseguir aquest punt zero que permeti al club invertir en millorar la seva plantilla per la regla 1/1 i no 1/3, com fins ara.
Arribats a aquest punt, si s’hi arriba, cal descomptar les pèrdues estructurals de més de 100 milions anuals i continuarà sent imprescindible la venda d’un futbolista com Frenkie de Jong o de Memphis, o dels dos, perquè ja es descarta que els capitans, als quals es deuen milions en fitxes endarrerides, s’avinguin a una reducció de les seves condicions salarials.
El problema, cada vegada més apressant, és que la Lliga comença tot just d’aquí a tres setmanes i el Barça, amb les cartes boca amunt, no tindrà una altra alternativa que continuar malvenent les joies de l’àvia en un últim i desesperat esforç de Laporta per presentar un equip que, a diferència del curs passat, i malgrat l’arribada de Xavi acompanyada de quatre fitxatges d’hivern, es va estavellar contra les seves pròpies limitacions per una falta alarmant de gol i de lideratge, de tot allò que encarnava Messi, el crack que el president va despatxar en un altre il·lustre error de gestió.
En la informació avançada pel club el 30 de juny passat, s’afirmava que “amb aquesta operació el FC Barcelona genera una plusvàlua total de 267 milions d’euros per a la present temporada. Sixth Street invertirà inicialment 207,5 milions d’euros i rebrà el benefici econòmic del 10% dels drets de televisió del Club provinents de LaLiga durant els pròxims 25 anys”.
Aquesta mínima referència a les xifres de l’acord ha desaparegut del segon paquet, pel 15% dels drets: “El FC Barcelona ha anunciat avui una inversió addicional de Sixth Street (…) Amb aquesta segona transacció, el FC Barcelona ha venut un 15% addicional dels drets de televisió del Club de LaLiga. En total, Sixth Street rebrà el 25% dels drets de televisió del Club de LaLiga durant els pròxims 25 anys”.
Res més, cap informació afegida sobre la incidència comptable d’aquesta operació financera, més enllà de les especulacions de la premsa, que la xifren en 320 milions d’inversió i en 400 amb aquesta plusvàlua que està per veure si entra o no amb calçador, segons decideixin els nous auditors.
El motiu d’aquesta opacitat no és un altre que el temor i la inseguretat de l’equip legal, jurídic, econòmic i financer davant una realitat que, ben explicada del tot, resulta incomprensible i injustificable per a qualsevol soci preocupat encara per aquest club, que avui es troba en vies de desaparició pel que fa al seu model democràtic i més que centenari de copropietat.
Com li pot explicar a ningú Laporta que ni amb 600 milions s’arregla una situació forçada per la seva mateixa junta? Com admetre que ha fallat un pressupost de 765 milions en més de 150 milions i que l’actual, que arranca amb 41 milions menys d’ingressos tampoc està ni molt menys cobert? I, finalment, quina premsa denunciarà davant els socis aquesta bogeria, una puntada cap endavant de Laporta, a qui només el preocupa tancar els fitxatges en els quals intervenen els seus amics i agents Pini Zahavi i Jorge Mendes?
La resposta a aquesta última pregunta sigui probablement la més preocupant, perquè ja no queden mitjans, a penes uns quants periodistes, que s’atreveixen a explicar la veritat, és a dir la gran mentida en la qual s’ha construït aquest Barça de Laporta.
Els socis viuen aliens a tot perquè la premsa tanca els ulls i Laporta pot rebentar el mercat pagant traspassos impossibles per a una economia que ja només se sosté perquè els fons d’inversió, sense ser del tot tipus ‘voltor’, s’han trobat amb un regal inesperat, i només és qüestió de temps que s’apoderin del control absolut del club.
Laporta vol guanyar al camp el partit que ja ha perdut en els despatxos, sent conscient, o no, que per més títols que pugui guanyar, el fatal desenllaç dels seus pecats econòmics ja no té ni solució ni marxa enrere, tret que LaLiga posi una mica d’ordre posant fi a aquest descontrol. Serà llavors, igualment massa tard, quan Laporta recuperi el to ploramiques i de víctima.
Per més que l’assemblea de socis atorgués un ampli marge d’actuació a la junta, Laporta sempre va posar per davant el ferm compromís d’explicar, en el seu moment, tots els detalls i especificacions que, amb les presses i la urgència de vendre els actius per a salvar la temporada abans del 30 de juny, no era possible detallar, mentre s’estava negociant amb alguns inversors. Va ser, com tantes i tantes altres vegades anteriorment acreditades, una altra falsedat i un altre regateig a aquests mínims tics democràtics d’un club condemnat entre tots al totalitarisme d’un president que ha fet de la mentida un dogma de la gestió i del seu propi estil de vida i comportament.
La gravetat d’aquesta omissió radica en el fet que Laporta no s’atreveix ara mateix a pronosticar quin serà, en qualsevol cas, la reacció ni els càlculs de la LaLiga de Javier Tebas davant l’efecte palanques quan revisi el marge salarial a partir del 31 de juliol. Setmana clau.
