Amb el pas del temps pot ser que, en revisar els esdeveniments, s’arribi a la conclusió que, a la setmana tràgica de la temporada, del laportisme i especialment de Xavi, li va succeir la setmana còmica, començant el dilluns per aquesta posada en escena de Joan Laporta, amenaçant de portar l’arbitratge del clàssic a la justícia ordinària -ardit mediàtic per a desenfocar l’enorme fracàs esportiu-, la filtració artificiosa del dimarts apuntant que aquest estiu el Barça tornarà a la regla 1:1 de fitxatges, i, finalment, en l’ocàs d’un dimecres delirant, la ratificació de Xavi com a entrenador de la pròxima temporada.
Al·lucinant, encara que no tant si es desgrana la veritat més enllà que el barcelonisme, anestesiat i confós com mai, sembla disposat a celebrar l’any en blanc amb una rua si és necessari i a assumir com una recompensa als serveis prestats i als seus èxits (?) el premi de la seva continuïtat a Xavi.
Dit així sona esperpèntic, si no fos perquè en realitat l’única cosa que va passar ahir va ser que Xavi es va plantar a la Ciutat Esportiva per a ser informat per part de Deco de la decisió unànime i majoritària de la junta que, acceptant la seva paraula donada a la fi de gener, no seguiria la pròxima temporada en la banqueta. La rèplica de Xavi va ser, d’altra banda, la prevista des de fa uns dies després del gir de guió adoptat pel tècnic de Terrassa en relació amb aquella bravata després de la derrota davant el Vila-real. O sigui, la de fer valer el contracte signat mesos arrere que li assegurava un any més de contracte a ell i a tot el seu staff.
Contra el que pugui semblar, el canvi d’actitud no té tant a veure amb els successos posteriors, el vaivé d’emocions a causa de l’excés d’eufòria desfermat per la reacció de l’equip, com per la força centrífuga del seu univers domèstic i familiar, on se li ha fet veure que ell ha sigut el gran artífex de l’explosió de Lamine Yamal i de Cubarsí, d’un equip que ara sí que arrassa i que seria una gran injustícia deixar en herència a Márquez o a qualsevol altre substitut un caramel com el Barça de la temporada 2024-25.
Laporta, per tant, s’ha topat amb la rebel·lia d’un entrenador que, a més de protagonitzar cinc eliminacions europees per la via del ridícul, ha perdut deu dels dotze títols que ha disputat malgrat la vintena de fitxatges obtinguts gràcies a 1.000 milions nets de les palanques que han deixat al club tan sec com els pantans catalans fa un mes. I s’ha hagut d’enfrontar també a la revolta de la seva pròpia junta, conjurada en contra de mantenir a Xavi en la banqueta ni un dia més.
Res que, en definitiva, pugui provocar-li una crisi existencial ni molt menys traure-li l’apetit. Un escenari, per contra, ideal per als seus plans estratègics, una oportunitat amb la qual no comptava, encara que tan oportuna i avantatjosa com l’atracament arbitral del diumenge al Bernabéu sobre el qual ha carregat les tintes per a evitar l’anàlisi freda i menys emocional d’una temporada desastrosa. La petita rebel·lió de Xavi, encadenant-se a la banqueta amb aquest contracte al qual mai va renunciar formalment, li ve extraordinàriament bé perquè així s’evita una imatge de president fracassat de mata-entrenadors i la imperiosa necessitat de trobar-li un relleu quan, en realitat, no té, ni tenia tampoc la nit funesta de la derrota davant el Vila-real, per a pagar-li si més no la quitança ni per a inscriure a un tècnic nou.
En aquesta atmosfera d’una certa estabilitat actual, malgrat haver perdut tots els títols de golejada, alimentada des de la mateixa presidència en el sentit que l’equip ha estat més víctima dels arbitratges (el pagament del cas Negreira) que del seu mal joc i de la pèssima gestió del seu entrenador, a Laporta no li ve malament continuar tenint un escut si les coses es compliquen.
Encara més, en el cas que es compleixin les pitjors expectatives econòmiques i Laporta es vegi en el compromís i la necessitat de traspassar a Araujo i a algun altre jugador franquícia, Xavi no podrà alçar la veu ni fer una altra cosa que jugar amb el que li donin, o amb el que quedi de l’actual plantilla. Fins i tot pot ser que, com ha ocorregut en aquests mesos, Deco ampliï la seva capacitat de comandament sobre el seu treball, sigui per a imposar-li a qui convocar o quan entrenar, o sigui per a col·locar a Christensen de mig centre perquè Xavi no donava amb la tecla per refer l’equip després de la lesió de Gavi. Això, o dimitir de veritat renunciant a la seva fitxa, quelcom inacceptable per a la seva família, i deixant al carrer a tot el seu staff, cosa a la qual tampoc s’atrevirà.
Laporta, així doncs, continua amb un cap útil a tallar segons es donin les coses en el futur, com va fer amb Koeman després d’estirar la seva continuïtat tot el que va poder, i amb un entrenador més sotmès als seus capricis que mai.
Es tracta de passar la setmana com sigui i de sostenir la teatralitat d’una entesa condemnada a perpetuar-se per raons econòmiques, bàsicament, fins que algun altre factor l’alteri o l’amenaci i calgui organitzar un altre sainet. Ara queda veure com reacciona l’equip en aquest tram final, llarguíssim, que els espera junts i sabent que Xavi no marxa ni amb aigua calenta. En teoria, el vestidor ha d’estar més feliç, entusiasmat i unit que mai.
Enrere queden frases com la de Laporta: “Amb mi, perdre té conseqüències”. O la de Xavi: “Si no es guanya res, sé que no seguiré”. Per no repetir les moltes vegades que el tècnic va donar per irreversible la seva renúncia. I la setmana còmica encara no ha acabat.
