L’assemblea blaugrana del passat mes d’octubre va aprovar un pressupost de 765 milions d’euros d’ingressos, 82 milions dels quals procedents de la venda de jugadors i de la reversió de 45 milions de dos futbolistes considerats prescindibles l’estiu passat, Antoine Griezmann i Francisco Trincao.
La possibilitat de vendre futbolistes tancant operacions pendents no seria suficient per tancar un exercici amb les pitjors perspectives, que a més es torna problemàtic i urgent cada dia que passa.
Quan manquen menys de dos mesos perquè finalitzi l’exercici, la pressió per incrementar els ingressos, per a l’activació del que ara s’ha denominat palanques econòmiques, s’està tornant insuportable. Es parla cada vegada menys de tancar un acord amb CVC precisament perquè, tot i que semblen una injecció de diners senzilla d’aplicar i eficient per alleujar la manca de recursos, part del desequilibri en el balanç i, també, per reduir l’estret marge salarial de La Liga -negatiu en 144 milions-, el mateix Joan Laporta i el seu escanyolit equip financer i econòmic l’han complicat tant que ara es veu com una opció cada cop més llunyana.
Laporta no l’accepta com el que és, un préstec per un 10% dels drets de televisió futurs que, d’altra banda, estan donats en garantia a Goldman Sachs pel préstec de 595 milions gràcies al qual se sosté avui la tresoreria blaugrana. Les fórmules proposades han estat analitzades i, encara que poguessin arribar a acceptar-se entre el Barça i CVC, existeixen dues qüestions de fons que les frenen. Els mateixos clubs beneficiaris del fons han d’aprovar l’admissió del FC Barcelona, la qual cosa no seria una tasca senzilla, i hauria de resoldre’s el fet absolutament contradictori i rellevant de la demanda davant els tribunals interposada pel Barça contra l’acord de La Liga amb CVC, juntament amb el Real Madrid i l’Athletic de Bilbao. Sense una renúncia del Barça, no hi ha recorregut possible per continuar formant part d’aquest tripartit, i menys encara pertanyent a l’altre tripartit, amb la Juventus i Real Madrid, entossudit en què el projecte de la Superlliga continua sent viable.
El Real Madrid, a més de dominar la Lliga i d’haver-se classificat per jugar la final de la Champions League, controla com vol els destins del Barça a través d’un president com Laporta, al qual ha aconseguit asfixiar per tots els fronts. A l’àmbit esportiu, fent fora Messi i Griezmann; i en l’econòmic, amb la col·laboració d’un president que es va posar la soga al coll quan va prendre possessió del càrrec i va decidir no adoptar cap mesura anticrisi durant la temporada 2020-21, i va carregar provisions sense sentit i amortitzacions innecessàries amb la condició d’augmentar aquest discurs recurrent contra el passat i contra Josep Maria Bartomeu. Fins a 481 milions d’euros va voler incrementar Laporta innecessàriament aquestes pèrdues, volent demostrar, a més, que la covid-19 no havia estat una causa objectiva de dèficit. Aquelles pèrdues avui són un llast insuperable per poder emergir.
En aquesta eixelebrada i destructiva gestió del club, sense la guia ni el criteri d’un CEO expert – Ferran Reveter o un altre-, Laporta ha confirmat el perfil d’un president que, en la seva anterior etapa de 2003 a 2010, ja va deixar acreditada la seva nul·la capacitat de generar ingressos i, per contra, una innegable facilitat per estirar molt més el braç que la màniga. Laporta va signar 47,6 milions negatius el 2010 i, ara, 481 milions més. Rècord mundial.
Per a aquesta temporada, urgentment, necessitaria fer realitat la venda de Barça Studios, una opció interessant en una estructura econòmica sanejada, però amb menys impacte i més riscos quan es tracta de vendre a correcuita, segurament signant compromisos inassolibles a curt termini. El 49% de les accions de Barça Studios a canvi d’una quantitat -s’especulava amb 100 milions d’euros- significaria un benefici directe del 50% d’aquest ingrés i l’aprovació d’un pla de negocis a cinc o sis anys amb fortes inversions, per a les quals l’economia de Laporta no està ni molt menys preparada.
La mateixa operació amb BLM (Barça, Licensing & Marxandatge) suposaria un pas enrere després de l’esforç realitzat en aquests últims anys per a recuperar la propietat i gestió de les botigues del club, especialment la del Camp Nou, i bona part de la venda en línia. En plena recuperació de les vendes després de la pandèmia, això significaria dividir per la meitat els ingressos previstos a partir de la venda accionarial. D’altra banda, difícilment aquesta àrea de negoci estaria oberta a un partner que no fos Nike, patrocinador amb el qual el Barça no manté la millor relació actualment.
L’últim disbarat filtrat des del club és buscar un gran inversor que, a més de menjar-se Goldman Sachs, adquireixi tot el negoci no esportiu per una milionada, una sortida que equivaldria a vendre, de fet, el 49% del club a un tercer, una SA encoberta, perquè la presa de decisions vitals i econòmiques li seria cedida a canvi d’evitar la caiguda a l’abisme a la qual condueixen les polítiques domèstiques, familiars i provincianes de Laporta.
La sortida es redueix a buscar, com mal menor i solució d’avui per a demà, compradors de futbolistes que puguin deixar beneficis. Els casos de Griezmann i Trincao són poesia comptable encara menys legítima i més discutible que la que va aplicar l’anterior directiva en sengles operacions de compravenda, les de Neto i Cillesen, i Pjanic i Arthur. Cada club li posava preu al seu jugador i, un cop es van acceptar les condicions, es tancaven les operacions comptant amb l’aprovació dels jugadors. Al final, en tots dos casos, el Barça obtenia un benefici absolutament necessari per poder presentar un saldo positiu de l’exercici.
La possibilitat que Griezmann i Trincao acabin donant diners ha passat primer per una absurda i desconcertant operació consistent a amortitzar part del cost de tots dos futbolistes amb càrrec a la temporada anterior. És a dir: que, voluntàriament, la directiva va decidir provocar-se unes pèrdues gegantines, de 481 milions, inclosos 20 milions pendents del davanter francès i uns 6,2 del portuguès. 26,2 milions en total. A partir d’aquí, la junta acorda amb l’Atlético de Madrid una cessió amb opció de compra de 50 milions pel davanter francès, efectiva aquesta temporada o la següent, però amb un pagament per la cessió de 10 milions que, sumats, compensarien els 60 milions d’amortitzacions pendents. Com en la temporada 2020-21 es van avançar 20 milions d’aquesta amortització, aquests 10 milions comptabilitzarien com a benefici. El cas de Trincao és idèntic. El club esperava que el Wolverhampton comprés el jugador pel seu preu pendent i comptabilitzar com a benefici la part ja amortitzada. El pitjor és que Trincao tornarà al club i, per tant, Adama Traoré tornarà a l’equip anglès.
Fins als 82 milions d’euros previstos per vendes, al Barça no li queda una altra opció que posar en el mercat futbolistes atractius com Frenkie de Jong, Araújo o Gavi, perquè Ansu Fati no està avui tan valorat com fa dos anys, Dembélé acaba contracte i Pedri no està en venda. I, així i tot, és complicat d’arrodonir perquè, en el cas de Frenkie de Jong, resten 32 milions per amortitzar i el futbolista cobra una fitxa a la qual difícilment es podria acomodar un altre club. Això sense oblidar el complicat futur de Coutinho, que acaba contracte el 2023.
No seria un panorama descoratjador per a una junta que hagués fet bé els deures, hagués sospesat les millors solucions i hagués dissenyat un pla eficient, equilibrat i harmònic. Com que, a més a més, Laporta i la seva junta no treballen al ritme necessari, tot s’acomoda, es deixa per al final i ara toca córrer. Perill.
