Xavi entra en contradicció amb tanta excusa

A partir de caure a la Champions ha començat a trobar-li defectes a la plantilla i a exigir fitxatges com el de Ferran Torres

Xavi Hernández

Existeix una notòria i curiosa contradicció en el discurs de Xavi Hernández, l’entrenador nouvingut al club que més ha gaudit del crèdit i de la confiança mediàtica des que se’n va anar Pep Guardiola, ara fa ja bastants anys.

A diferència de qui avui entrena al Manchester City, on no hi ha límit als recursos del propietari, un xeic d’Abu Dhabi ni a les entremaliadures comptables de Ferran Soriano per a fer passar com a èxits comercials les seves contínues injeccions de diners, el tècnic de Santpedor mai es va queixar públicament que els seus futbolistes no entenguessin el joc de posició, que per descomptat ni el coneixien ni l’havien treballat mai, almenys en la seva majoria. 

El que va fer va ser ensenyar-lo i treballar-lo a l’entrenament, un dia darrere l’altre, amb el valor afegit -gens negligible i molt a tenir en compte- que en aquella plantilla de la temporada 2008-09 van coincidir, a més del qui seria el millor futbolista de la història, Leo Messi, els set o vuit millors jugadors de la dècada, entre ells Xavi, Iniesta, Puyol, Busquets o Piqué, de la casa, i cracks com Dani Alves, Eto’o, Henry o Márquez.

Per cert, que qui estava en el camp d’entrenament per a forjar aquest futbol de llegenda, qui corregia cada fase de l’ensenyament i desenvolupament era Tito Vilanova, qui després assumiria amb la mateixa discreció i èxit les funcions de primer entrenador. L’entorn mediàtic, no obstant això, va girar bruscament, encara que no tant com el mateix Pep, que mai va superar ni va perdonar que el seu amic seguís el seu camí fins i tot i quan el mateix Guardiola li va deixar molt clar que s’anava a prendre un any sabàtic a Nova York.

Encara que no vingui al cas, després es va saber que, en realitat, Guardiola havia pactat secretament entrenar al Bayern Munic una vegada que la directiva bavaresa s’hagués desfet de Jupp Heynckes, un entrenador al qual donaven per vell i acabat futbolísticament parlant. Ironies del destí, en el compliment del seu deure l’últim any de contracte, el seu Bayern va aconseguir el primer Triplet de la seva història deixant-li a Guardiola un llistó insuperable.

Tito Vilanova, per desgràcia, va morir poc després de prendre a càrrec seu un Barça que va arribar a superar els 100 punts en una Lliga i jugar, guanyant, amb onze futbolistes de la Masia. Després, com és sabut, la premsa va massacrar al Tata Martino, amb Luis Enrique va anar permanentment a matadegolla perquè l’asturià s’encarava amb els periodistes i amb Valverde sempre se li va recriminar la falta d’ADN blaugrana. Els mitjans només van deposar breument les armes davant Quique Setien, perquè el seu discurs era cruyfista, fins que els resultats (8-2 contra el Bayern) van permetre iniciar l’atac massiu i definitiu contra Bartomeu.

Xavi, en canvi, s’ha trobat amb una plantilla a la qual ha començat a treure-li defectes després d’enfrontar el que podria considerar-se no un fracàs en si mateix, però sí una gran decepció com que no va classificar-se per a la Champions. La premsa hauria destrossat a qualsevol, sobretot a Koeman, pel fatal desenllaç dels dos últims partits, a casa contra el Benfica (0-0), i a l’Allianz Arena de Munic davant el Bayern (3-0). 

Amb Xavi es va mostrar condescendent, amable, comprensiva i indulgent, fins i tot es va llançar com sempre la culpa al passat encara que mossegant-se la llengua, perquè el que veritablement anhelava aquesta força mediàtica anestesiada i amnèsica era cantar l’èpica classificació del Barça de Xavi per als vuitens de final de la Champions i no la caiguda de l’equip en la lligueta, vint anys després de l’última vegada, també sense Messi, sent del tot incapaç de marcar-li un gol al Benfica. Només es tractava d’això.

Va ser quan Xavi va posar en marxa la seva pròpia maquinària mediàtica i tècnica, plantejant obertament davant Joan Laporta les mancances de l’equip per la falta de gol, d’experiència, de qualitat i de recursos, exigint fitxatges en el mercat d’hivern, tant sí com no el d’un davanter de primera, com serà el cas de Ferran Torres sempre que el beneeixi i admeti LaLiga dins de la seva equació salarial.

Davant aquesta mateixa necessitat i petició de Koeman, en una situació agreujada per les lesions de llarga durada d’Ansu Fati i Dembélé, encara amb mesos per davant de recuperació, Joan Laporta, Mateu Alemany i Ferran Reverter van respondre a l’entrenador holandès amb el fitxatge grotesc, com una broma, de Luuk de Jong.

Xavi ha anat més enllà, denunciant la falta de coneixement i preparació dels jugadors per a l’anomenat ‘joc de posició’, que no és una altra cosa que mantenir el control del joc a força de controlar la pilota i moure-la en camp contrari, reduint les opcions de marcar del rival i augmentant les pròpies de fer-ho.

Fàcil d’explicar a la pissarra i més complicat d’executar en el camp com s’està veient, deixant a l’aire si aquesta crítica es dirigeix als de la casa o a la resta, o a tots dos, fent la sensació que, de sobte, la seva arribada embolicada en optimisme, aires de revolució i indici d’una gran remuntada ha topat amb imponderables que desconeixia fa dos mesos. D’altra banda, no deixa de destacar la qualitat dels més joves, que li estan traient les castanyes del foc. En què quedem?

El que sembla és que la plantilla pateix les conseqüències d’absències destacadíssimes com les de Suárez, Messi i Griezmann, l’impacte de temporada i mitja d’agitació electoral i la guerra a l’entorn, la intransigència i ressentiment de la premsa amb Koeman, tan accentuats com la rara obstinació de Laporta a mantenir-lo contra el seu propi criteri, i per descomptat les lesions tan influents en el joc i en el gol de Dembélé i d’Ansu Fati, per no parlar de la llarga baixa de Pedri i altres desgràcies patides per qualsevol que s’hagi assegut a la banqueta.

Amb Xavi, no obstant això, existeix una altra mirada de condescendència i de complicitat general amb l’anuència d’una premsa que, ara sí, demana temps, paciència, tranquil·litat, unió i confiança encara que els resultats triguin a arribar o siguin catastròfics com l’eliminació a la Champions, bàsicament el que es pretenia evitar amb la destitució calculada de Koeman coincidint amb la reentrada d’Ansu Fati i de Dembélé.

Amb Koeman, la situació era radicalment oposada, de crispació mediàtica, contínua exigència de joc i de resultats, atacs al sistema, fos el que fora, crítica sistemàtica a les alineacions i als canvis, a més a més de rodes de premsa comparables a un escamot d’afusellament.

Millor per a Xavi, per descomptat, que disposa i gaudeix de la millor versió de l’entorn a la que un entrenador pugui aspirar. Una altra cosa és que els resultats, encara que van millorant, no siguin res de l’altre món o no hagin servit per a seguir en la Champions. Almenys pot queixar-se de tantes coses que li falten, exigir un esforç econòmic de la directiva i beneficiar-se que no té a tota la junta, al cos tècnic i d’assessors, al cap mèdic i a tota la premsa en contra. Que no es poca cosa.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.