Joan Laporta sempre va ser més de l’entorn de Marta Ferrusola que del mateix Jordi Pujol, que se les va tenir amb Núñez durant molts anys fins que tots dos, ja retirats, van signar la pau al llarg d’una imprevista, encara que molt llarga sobretaula en un restaurant de Puigcerdà. Aquella guerra interminable provocada des de la Plaça de Sant Jaume en contra de qui va ser durant 22 anys el president del FC Barcelona (1978-2000) va demostrar que no n’hi haurà un altre, com ell, capaç de resistir un assetjament polític, econòmic i mediàtic tant colossal.
Avui les forces han canviat tant que no hi ha un president del Barça que, al contrari, no pugui sobreviure sense servir a la classe política, a les forces econòmiques intervencionistes i als qui dominen els mitjans de comunicació en les seves diferents facetes d’empresaris, directors, premsa del carrer i grans productores. Ningú pot resistir l’assetjament i enderrocament de TV3 com va sofrir Josep Maria Bartomeu, igual que els atacs de molts altres enemics públics, ni ningú ha pogut mantenir-se dempeus després de l’embat conjunt de les clavegueres de l’Estat i dels escamots del sobiranisme. Que li ho preguntin, si no, a Sandro Rosell, abatut històricament per la conjunció de forces d’un bàndol i de l’altre que només es deixen veure en moments de desesperació.
La venjança de Florentino Pérez pel “robatori” a la vista de tothom de Neymar els va posar noms i cares a aquesta maniobra per a posar als peus dels cavalls de l’Audiència Nacional a Rosell i a Bartomeu després de la denúncia d’un soci del Barça al qual esperaven a Madrid amb les portes obertes. Un soci, Jordi Casas, orientat per un dels advocats de cambra de Laporta, Xavier-Albert Canal. Els fils que van permetre l’entrada d’una querella sense fonament ni forma ni competencialment de l’Audiència Nacional es van moure des de la llotja del Bernabéu.
Rosell havia escapat d’un primer míssil que va aconseguir desarmar amb la seva dimissió per a salvar la seva família en un acte que en les pel·lícules seria de pura extorsió. Va evitar el cas Neymar perquè va ser un nyap i finalment va ser empresonat durant dos anys per un presumpte delicte que no va aguantar deu minuts de judici.
Darrere estaven les forces del 3% i les altres, les de l’aparell de l’Estat, sempre en contra del poder i del simbolisme del Barça, més encara si en un moment donat aconsegueix armar la millor davantera de la història amb Messi, Suárez i Neymar. Allò va ser el principi de la fi definitiva.
Com a resultat, sis anys després, entre els uns i els altres no queda ni Messi (PSG) ni Neymar (PSG) ni Suárez (At. Madrid). Tampoc Rosell ni Bartomeu, els dos últims presidents que, com Núñez, es van veure obligats a dimitir per l’enorme pressió dels diferents entorns del club combinats en contra seva.
Joan Laporta, que el diumenge passat va homenatjar el president Jordi Pujol a la llotja, ha assumit el relleu sense majors necessitats que els suports clau dels enemics de l’anterior junta, caiguts en la defensa dels interessos propis del FC Barcelona i no dels qui van provar la mel del poder i la seva generosa i productiva gestió entre 2003 i 2010.
La guerra guanyada per l’entorn es va visualitzar en aquest ‘rendez-vous’ de Joan Laporta en la mateixa llotja del Camp Nou al senyor de les herències a Andorra, pare de la pàtria del 3% i padrí de personatges com el propi actual president del club, el primer de la història que ha aconseguit viure i patrimonialitzar-se gràcies al càrrec, sense amagar-se’n i sense dissimular, tampoc el seu servilisme cap a Florentino Pérez. Sap de què va i cap com les gasta.
El del derbi del passat dissabte va ser una llotja significativa dels temps que corren, perquè també van ser homenatjats els periodistes de la SER guanyadors del premi Ondas pel mèrit d’haver destapat el Barçagate, aquesta presumpta trama d’enviaments de tuits de la qual es parlarà encara uns quants mesos més.
És cert que, acabin demostrant-se o no alguns dels fets que s’investiguen, la documentació filtrada en el seu moment ha aconseguit causar més soroll que Ferran Reverter i tota la nova junta removent calaixos i rebuscant papers incriminatoris contra l’administració de Bartomeu. O són del tot inútils i incapaços, perquè feia l’efecte que els delictes anaven a convertir a l’anterior junta en carn de presidi, o no han trobat en vuit mesos aquestes preteses proves que demostrin tanta corrupció anunciada.
Tot formava part d’una campanya de desprestigi i d’un gran pla per a fer fora a Bartomeu per ser qui era, el deixeble de Rosell i el representant de l’oposat a la visió d’un Barça controlat com ara o com en l’anterior etapa de Joan Laporta pel nacionalisme del 3%, aquest que ha anat mutant en funció de les seves pròpies necessitats més que les del país.
Els periodistes del ‘Què t’hi jugues?’, rebuts per Laporta a la llotja com a herois per cantar les faltes de la junta de Bartomeu, es troben, no obstant això, amb les mans lligades i els micròfons silenciats a l’hora d’explicar, denunciar i acusar les malifetes de Joan Laporta des que va arribar al càrrec. Per què no s’investiguen els negocis del germà, germana, cosina i amics del president? Per què no investiguen la causa real del relleu en la seguretat? Per què no investiguen a què es dedica el liquidador del Reus en l’administració del club? Per què no es parla de les condicions de la clàusula de Xavi? Per què no investiguen qui és Moshe Hogeg, l’empresari israelita arrestat per estafa i delictes sexuals?
Senzillament perquè ni volen ni s’atreveixen, perquè ells mateixos pertanyen a aquest aparell mediàtic amb l’obligació de servir a la causa que no és precisament la d’explicar la veritat, exigir transparència i denunciar les trampes. Formen part de la trampa.
