L’opinió mediàtica en el món del Barça ha de ser, per descomptat, lliure i independent, sobre una base de valors periodístics compartits per tots, com ha de ser el degut respecte a la institució. Aquesta podria ser una definició sobre com afrontar la responsabilitat d’escriure una columna diària, com a director, d’un mitjà amb penetració i popularitat en l’àmbit de l’entorn barcelonista. El director del diari Sport, Lluís Mascaró, designat per al càrrec no fa tant, aquest mateix estiu, no sembla respondre, no obstant això, a cap línia editorial que no sigui la de justificar, un dia darrere l’altre, allò que és injustificable, sobretot quan es tracta de tapar els enormes buits i els desperfectes ocasionats per l’actual junta directiva i per un president com Joan Laporta, al qual serveix amb una més que incomprensible actitud d’escuder, tant fidel i tant lleial com insensata, desconcertant i sense cap coherència. Per a evitar el ridícul diari de la seva columna només li caldria -no ha de ser tan complicat- repassar simplement l’escrit del dia anterior.
Per posar només un parell d’exemples, el dia 1 de setembre, després del tancament del mercat, Mascaró signava el següent text, exultant per la inesperada notícia del traspàs de Griezmann: “El retorn de Griezmann a l’Atlético és la confirmació d’un gran fracàs. És el punt final a una història de decepció absoluta. El davanter francès fitxat fa dos anys no ha rendit mai al nivell que s’esperava. Comprat per un desbocat Bartomeu a preu d’estrella (va costar 120 milions d’euros) i amb el segon millor sou de la plantilla només per darrere de Messi (50 milions bruts per temporada), Griezmann no s’ha adaptat mai al Barça”. És a dir, afirmava que el salari del francès era de 50 milions bruts per temporada el que equivaldria a un cost, per les cinc temporades del seu contracte, de 250 milions.
Tres dies després, el 4 de setembre, el seu diari havia tingut accés, amb tot detall, a les condicions del contracte de Griezmann negociat per Bartomeu. Una informació destacada en portada, qualificada amb tots els honors d’exclusiva, i acompanyada del corresponent article del mateix director en el qual podia llegir-se el seu comentari: “La realitat és que Griezmann ha percebut només 46,5 milions d’euros (sempre bruts) per dues temporades. Unes xifres, sens dubte, importants, però que s’allunyen bastant de les barbaritats que s’havien especulat. Amb la publicació, en exclusiva, del seu contracte es tanquen tots els rumors i les interpretacions interessades. Valorin vostès mateixos, benvolguts lectors. Aquí tenen les proves…”, deixant als seus lectors amb el contingut d’un informe que, efectivament, concretava que la mitjana del salari de Griezmann podria arribar a ser de 28 milions d’euros bruts anuals en el millor dels supòsits i variables aplicades, inclosos les primes per títols col·lectius i individuals.
Absurdament, com queda constatat, el primer responsable d’un periòdic que presumeix de barcelonista i de trepitjar terra ferma quan es tracta d’informar, havia posat al peu dels cavalls a Bartomeu, acusant-lo d’haver-li signat un contracte absurd i irresponsable de 250 milions. Afirmació incerta, falsa, interessada i manipulada que ell mateix havia utilitzat per a pujar al tren desbocat d’aquest laportisme sense futur que només consumeix, com a combustible, el maltractament sistemàtic al passat, encara que sigui també, regularment, basat en mentides i retrets sense base ni fonament massa vegades.
La crítica a la crítica hauria d’inspirar un cert sentit d’autoanàlisi no sols del director del diari Sport sinó del col·lectiu que, com ell, ha consolidat un discurs descontrolat sobre la real situació del club, que pot ser mesurada i analitzada amb precisió sense necessitat de recórrer a creure’s qualsevol rumor que circula endimoniadament per l’entorn.
Així i tot, a la vista dels reals paràmetres del contracte de Griezmann, hi ha qui continua afirmant que el jugador francès tenia signats 170 milions, sostre que només podria haver aconseguit si el Barça hagués guanyat cada any la Champions i Griezmann hagués estat Pilota o Bota d’Or. Tant de bo hagués estat així. No ho ha estat, Griezmann tenia signats aquests 28 milions bruts de mitjana. I punt, com reconeix finalment el mateix Lluís Mascaró, després d’haver escrit i afirmat que era el segon salari després de Messi. Fals també.
Però per a entendre la toxicitat de l’entorn mediàtic del Barça val la pena aprofundir en com les gasta un dels seus líders i referents, Lluís Mascaró. A propòsit de la renovació de Leo Messi, el director del diari Sport subscrivia aquesta opinió el dia 3 d’agost passat: “Messi i Laporta han conquerit el primer títol de la temporada. La renovació de Messi és la millor notícia per als culers de tot el planeta. Més que qualsevol victòria. Perquè és un triomf d’allò que representa el ‘més que un club’: compromís i amor als colors blaugrana. Laporta va fer el més difícil: convèncer a Messi perquè continués en el Barça”.
“Després van arribar les negociacions per a renovar, que s’han prolongat fins fa unes hores. Tampoc van ser senzilles, perquè es tracta d’un contracte d’enorme complexitat. Només queda la signatura oficial de l’acord, que depèn del fet que el president aconsegueixi rebaixar la massa salarial per a inscriure el crac argentí amb la seva nova fitxa. L’esforç econòmic que fa Messi per a seguir en el Barça (cobrarà la meitat i allargarà la seva vinculació fins al 2026) és tan important com el que fa Laporta per a retenir al millor futbolista del món i de la història. La situació financera del club és dramàtica, molt pitjor del que es pensa, i aconseguir que Messi segueixi és, en les actuals circumstàncies, un gran èxit. De fet, la continuïtat de Messi era una promesa electoral que el nou president ha complert. No sense dificultat. Però que ha complert”.
No fa falta dir que, com li sol passar de manera recurrent, s’havia cregut a Laporta i als seus, s’havia empassat el conte encara sabent que la lògica de la matemàtica de les dades de la negociació tancada amb Messi (200 milions per dues temporades) i la normativa de la Lliga de Futbol Professional (LFP) feien increïble i impossible la seva renovació.
No passa res. La coherència i el rigor no formen part del dia a dia periodístic d’aquest mitjà i de tants que, en matèria laportista, segueixen instal·lats en la ficció. Mascaró ha resolt fa poc la ‘renovació’ de Messi amb un article de fa a penes uns dies, 4 de setembre, amb aquesta reflexió: “A Laporta mai li ha tremolat el pols a l’hora de fer neteja en el vestuari. Tretze futbolistes van sortir en el 2003 (entre ells, Riquelme i Frank de Boer), deu en el 2008 (amb Ronaldinho i Deco com a grans sacrificats) i quinze en el 2021 (destacant, per sobre de tots, Messi i Griezmann). Grans estrelles del Barça i del futbol mundial han estat víctimes il·lustres d’aquestes renovacions tan dràstiques, en una clara demostració que el president aposta pel projecte per sobre dels noms”.
Només cal suposar, benèvolament, que l’admiració pel president Joan Laporta i per la seva obra respon o a un sentiment personal o a una defensa, discutible, dels interessos del seu periòdic. Cal suposar-ho.
