D’una banda, es tracta de desplegar recursos financers que apropin, als usuaris i clients de zones rurals, l’operativa mínima necessària per gestionar els cobraments i els pagaments. Això sí, comporta el pagament de comissions a usuaris, o l’obertura de cartilles en entitats prestatàries com Banc de Santander o Ibercaja, la qual cosa suposa altres problemes de cost o dependència financera per a les persones, que serien innecessaris si aquests serveis es despleguessin així mateix a les oficines de Correus, però com un servei de caràcter públic. Així es va dur a terme fins que les 2.300 estafetes de correus van cessar els seus serveis financers, que van ser traspassats el 1999 al Deutsche Bank que ho va deixar el 2016. Un servei com aquell podria ser avui un suport excel·lent de proximitat per dignificar l’atenció a les persones.

Caldrà veure com els grans bancs adapten les seves respostes als requeriments que l’executiu vagi establint en el desplegament de la Llei, amb l’objecte de prestar atenció personalitzada i salvant la bretxa digital d’algunes persones. Ben aviat veurem els resultats. Al protocol s’especifica una atenció directa de 9 a 14 hores a les sucursals, veurem com ho recull la Llei i la ciutadania haurem d’estar vigilants per veure si es compleixen les orientacions i denunciar els incompliments si s’escau.

Un altre repte per a la nostra economia ve de la necessitat de desplegar crèdit suficient per al desenvolupament de PIMES, cooperatives i autònoms, tots aquells agents econòmics que no poden recórrer a la capitalització borsària o el deute corporatiu per finançar-se, en especial per als procedents de comarques a les que no arriba prou crèdit i de l’Espanya buidada. La desaparició dels antics Bancs de Crèdit Oficial i de les Caixes va deixar un paisatge financer lliurat a la cobdícia de l’oligopoli bancari i devastat, quedant només com a agència financera de l’Estat l’ICO i una sèrie de Cooperatives de Crèdit i Caixes Rurals, que també al costat de la humil Banca Ètica cal promoure. Pel que fa a l’ICO caldria transformar-lo en un autèntic banc de desenvolupament, capaç de desplegar una sèrie de reptes econòmics urgents, amb oficines provincials i més pressupost (actualment només gestiona l’1% del crèdit), al mateix temps que financés directament sense intermediació bancària i que prengués més préstecs del BCE, a qui inexplicablement amb prou feines recorre. En aquest sentit caldria inspirar-se en altres bancs de desenvolupament a Europa.

Un projecte polític, compromès amb la ciutadania i les empreses, hauria de tenir en compte posar-se al timó de l’economia obrint noves vies que impliquin un salt qualitatiu en la democratització de les finances. Un Govern responsable no pot abandonar la sort de la societat en conjunt a la major glòria i benefici de la Gran Banca, dels seus accionistes pendents de maximitzar els dividends i dels seus executius, que prenen decisions intervingudes pels accionistes, per obtenir substanciosos bonus i salaris. Cal anar prenent mesures que vagin consolidant passos per reconstruir un pol de Banca Pública a Espanya.

La entrada Com combatre de debò l’exclusió financera se publicó primero en El Triangle.

En un sentit ampli, l’exclusió financera és l’expulsió creixent de persones, famílies, empreses, autònoms o territoris sencers dels serveis bancaris necessaris per a la vida personal o empresarial. Els diners en una societat mercantilitzada i monetitzada constitueixen un bé essencial i l’accés universal ha d’estar garantits.

La funció bàsica de la banca tradicional és de salvaguarda dels diners dels dipositants, alhora que oferir una sèrie de serveis necessaris com a pagaments i cobraments i mediar entre l’estalvi dels dipositants i les empreses i famílies a través del crèdit. Són precisament aquestes funcions cabdals les que s’estan ressentint de l’actual situació oligopòlica del sistema financer, resultat de la pressió competitiva de la banca privada per ampliar les seves quotes de mercat, conjugada a la perfecció amb les polítiques privatitzadores neoliberals dels gabinets de govern a Espanya des dels 90. Entre els anys 1993 i 1998 els governs del PSOE i el PP van privatitzar els bancs oficials de crèdit, que eren bancs de desenvolupament de caràcter públic, també la Banca Postal i el Banc Exterior. Més endavant, a partir del 2013, sota la Llei de Caixes d’Estalvi i Fundacions bancàries, també s’han traspassat les Caixes al sector privat. El resultat és que avui, de les 62 entitats existents el 2008, només queden 9 entitats privades; que cinc grans entitats suposen més del 70% del sector i que l’índex de concentració bancària a Espanya està molt per sobre de la mitjana de la UE. Pel camí han desaparegut 24.000 oficines, 120.000 treballadors i no hi ha sucursals a més de la meitat dels municipis espanyols, 4.400. Però a més de la desaparició d’entitats i oficines per guanyar quotes de mercat, hi ha dos factors més causants de l’exclusió financera.

Un és el resultat de les polítiques monetaristes del BCE, que sempre s’ha preocupat d’alimentar la liquiditat i salvaguardar la solvència del sistema bancari, especialment després de la crisi del 2008 i per això els ha proporcionat barra lliure de crèdit sense interès i mitjançant l’expansió quantitativa, els ha comprat tota mena d’actius. Amb això s’ha augmentat la circulació monetària, però ha significat una forta baixada dels interessos, de vegades negatius. És el pràcticament nul preu dels diners avui una causa del menyspreu de la banca cap als que tenen cartilles domiciliades, els dipòsits de les quals no es remuneren ni es fidelitzen com abans. Això fa que els bancs cobrin comissions d’obertura, manteniment i altres, abusant de les persones de menys ingressos, que no poden contractar amb els bancs altres serveis financers perquè no els cobrin aquestes comissions. Un altre efecte és que en marcar els bancs centrals els interessos dels crèdits bancaris i ser aquests baixos, les entitats tampoc no estan interessades a moure el crèdit a les empreses. Podríem dir que la banca avui obté substanciosos beneficis dels préstecs sense interès del BCE i de la compra dels seus actius, de traspassar aquesta liquiditat a fons per invertir en actius especulatius financers o immobiliaris i de l’abús en les comissions bancàries.

Una altra causa és el desenvolupament de les tecnologies financeres, primer caixers i transaccions digitals, ara fintech o neobancs i altres tecnologies de pagament, motiu de desaparició d’oficines i treballadors bancaris, especialment a les zones rurals amb l’exclusió consegüent de les poblacions i les zones més vulnerables.

El futur de la banca és molt incert i possiblement es doni una transformació important dels serveis financers, també de la mateixa moneda per mediació tecnològica (no únicament). Tanmateix, sota un sistema democràtic de dret l’accés als diners com a bé essencial, haurà d’estar garantit. Però com?

La entrada Les causes de l’exclusió financera se publicó primero en El Triangle.

Des que va sucumbir el bloc soviètic, on el poder estava concentrat als aparells de l’Estat, va ser el capitalisme el que va heretar la faç de la terra. La manca de contrapoder global va suposar l’extensió del lliure mercat alhora que el qüestionament del que hi havia d’estat en les idees polítiques socialdemòcrates i en l’Estat de benestar. Els conservadors anglosaxons van adoptar l’ideari del neoliberalisme a finals dels 70 i això va impregnar els 90 la socialdemocràcia, que per mitjà de l’anomenada Tercera via va transformar la seva substància de facto en social-liberalisme. Les polítiques neoliberals, iniciades amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher van arrelar a tot el globus, que cada vegada més va constituir una finca global de les grans corporacions, fossin aquestes privades, o estatals a antics països comunistes o emirats àrabs.

Amb el desenvolupament de la globalització financera s’ha transformat la naturalesa de l’acumulació capitalista i hem de parlar de beneficis sense acumulació, que són aquells que ja no es reinverteixen a les empreses centrals sinó que busquen vies d’inversió més rendibles en l’especulació financera o en inversions i factories de països no desenvolupats, buscant avantatges competitius. Alhora, el desenvolupament exponencial del capital fictici al conjunt de l’economia ha suposat grans transformacions en els equilibris globals de poder.

Si amb el desenvolupament inicial del neoliberalisme els 80 el mercat va infringir un càstig dur a la societat reduint l’estat de dret, amb l’hiperdesenvolupament del sector finances a l’economia els 90 i posteriors el capitalisme productiu va mutar globalment en capitalisme financer, originant-se una economia finançaritzada. Avui dia, per cada flux d’unitat monetària que es mou en el desenvolupament de l’economia productiva, se’n mouen 100 a l’economia especulativa. Això perverteix qualsevol tipus de bondat que s’hagi pogut atribuir en el passat a un suposat sistema capitalista de ”rostre humà” i converteix l’economia en un joc de casino en què, en funció de l’enriquiment il·limitat i el poder que proporciona, una minoria de plutòcrates depreden les vides i el planeta en una carrera despietada i sense sentit cap enlloc.

Parlar de poder avui en un món mercantilitzat i monetitzat a l’extrem és parlar de la capacitat dels capitals rendistes, que es beneficien de la producció però no s’hi impliquen, tenen per generar benefici desposseint les societats del comú i parasitant la economia. Els màxims agents d‟aquest capitalisme rendista són bancs i corporacions globals, asseguradores i grans fons i carteres de fons d‟inversió o de pensions. Aquests agents actuen a través de la deslocalització productiva i fiscal, mercats borsaris, el crèdit-deute i l’especulació amb tota mena d’actius directes o derivats. La seva revenja va consistir a haver sabut aprofitar la crisi del capitalisme els 70 per aconseguir que els governs implementessin normatives que extingissin els controls a què el va sotmetre el capitalisme de postguerra. Així que han tornat a imposar les seves regles de joc monetaristes, sota la tutela inicial del conservadorisme anglosaxó i la direcció de l’Escola Neoliberal de Chicago i més tard de diverses institucions de postguerra (BM, FMI, OCDE, GATT, OMC, UE , WEF).

Mentre a aquest estat de coses i l’enorme desigualtat que genera, se’l segueix anomenant democràcia, els diversos partits polítics pretenen que la ciutadania els delegui, a través del vot, un poder que aquest sistema no posa de facto en mans dels seus representants. La globalització financera ha acabat convertint els estats concrets en “finques particulars dels capitals globals” a través dels principis de competència, liberalització, desregulació i privatització. El que mou el món de la vida avui és fonamentalment la lògica dels inversors. En aquest nou ordre de coses els governs són, cada cop més, mers gestors del sistema globalitzat sense capacitat real per fer polítiques democràtiques. És la “mà invisible” dels mercats globals i les seves institucions els qui en realitat governen sobre allò més substancial.

En aquest magma de poder, la sobirania popular es dilapida i invisibilitza sota el pes de la despossessió. S’ha produït un moviment tectònic en el necessari equilibri democràtic de poders entre l’Estat, el Mercat i la Societat. Fa dècades que es parla de dictadura dels mercats sobre els estats i la societat.

Paral·lelament a la pèrdua de poder i control per part dels governs, el sistema aprofundeix i globalitza els seus propis riscos, alhora que en genera de nous. Cada risc genera un perill per a les societats i el planeta, el seu abordatge esdevé necessàriament qüestió política. En una fase d’autoconsciència reflexiva, la societat podria arribar a ser conscient dels perills i les amenaces incontrolades que genera i això, a nivell polític, podria generar lluites per prevenir i/o combatre els mals que es produeixen i les responsabilitats de cadascú.

En una època global d’interconnectivitat, intercausalitat i interdependència creixents sorgeixen nous riscos globals que generen una època de gran incertesa, fet que afegeix grans dosis de complexitat a l’exercici de la política. La globalització financera ha generat riscos que impedeixen als estats resoldre els perills que tenallen les seves societats basant-se únicament en la gestió política pròpia. Això minimitza la capacitat dels estats per abordar amb solvència les causes de les crisis financera i econòmica, la del mercat laboral, la de l’Estat de Benestar, la del deteriorament del medi ambient, dels conflictes bèl·lics, de l’escassetat de combustibles fòssils i d’altres indústries extractives amb els seus efectes sobre la indústria, el terrorisme internacional i altres riscos globals.

Mentre les democràcies polítiques formals estan segrestades pels mercats, les societats de consum irreflexives i inconscients romanen captives reproduint comportaments i valors que alimenten el gran depredador global. Podríem dir que avui avança com mai el somni de Margaret Thatcher quan va dir “La societat no existeix. Hi ha individus, homes i dones i hi ha famílies”. Estem ara en un moment d’estupor social, on minven cada dia drets individuals i col·lectius i on es disparen les desigualtats. No només “el Rei està nu”, la societat també. Està per demostrar que aquesta crisi generi noves oportunitats quant a que emergeixin reactivament nous moviments socials resistents als seus efectes i que aconsegueixin prendre el pols a la realitat per promoure les necessàries i en alguns casos urgents transformacions.

Qualsevol acció col·lectiva s’inicia i desenvolupa en un marc territorial, però no ens hi podem reduir. El marc estatal difícilment crea emancipacions estables i sostenibles, perquè el marc global establert és majoritàriament de competència i totes les societats lluiten per conquerir beneficis, moltes vegades a costa d’altres societats, això retroalimenta riscos i conflictes que dificulten la pau i la governabilitat global.

Deconstruir l’estat actual de coses és el repte de qualsevol força emancipadora avui, sigui a nivell social o polític. Ja és hora de plantejar-se un necessari i cada vegada més urgent salt qualitatiu en les respostes des de la política i la societat, que haurà de remoure els estatus de ciutadania. Enfrontar-se avui als riscos globals requereix un compromís i consciència en trànsit cap a un sentiment de ciutadania global, davant dels riscos comuns com a espècie.

No hem de deixar el cosmopolitisme i l’internacionalisme a les mans dels inversors globals. Ulrich Beck ens parla d’una revolució cosmopolita de signe republicà i anomena els artífexs d’aquesta revolució “els fills de la llibertat” que constituirien una comunitat que transcendeixi la territorialitat i que lluiti per combatre la globalització capitalista mitjançant valors cosmopolites i objectius internacionalistes. Organitzar aquestes xarxes de ciutadans i ciutadanes seria l’herència més honrosa per a aquelles grans persones que durant els segles XIX i XX van viatjar pel món organitzant les Internacionals contra l’explotació capitalista.

La entrada Però qui mana aquí? (2). La revenja dels rendistes se publicó primero en El Triangle.

Com a la pel·lícula Danseu, danseu maleïts! de Sydney Pollack, mentrestant, la música segueix sonant a la pista de les maratonianes performances democràtiques, controlades pels que sempre han fet negoci amb tots els espectacles. Els plutòcrates de torn mantenen les seves apostes polítiques preferents ben situades des dels altaveus mediàtics del recinte patri sota el control accionarial.

Focus i càmeres cobreixen contínuament els líders representants d’aquest espectacle, que acaparen així l’atenció i les expectatives polítiques de la gent. El demà s’està jugant mitjançant un ball maratonià de declaracions, posicionaments, xifres i pactes que se’ns mostren com l’univers de les propostes polítiques pel que fa a allò possible. Pel que fa a la contesa es podria deduir que els vencedors haurien de ser, de facto, els líders que en el futur poguessin canviar la nostra situació, responent als interessos dels qui confiem en ells; que anessin a ostentar el poder de decisió sobre allò substancial que afecta la col·lectivitat.

El premi per a aquests aventurers de l’espectacle electoral serà poder exercir la seva professió política al Govern Autonòmic, durant un temps estipulat en què tindrien l’honor de servir el bé comú de la comunitat política que els ha elegit i molt especialment el privilegi de prioritzar i afavorir el dels seus votants i/o forces socials o econòmiques que els donen suport.

Fins aquí es podria argumentar el guió pre-dissenyat d’aquest moment estel·lar de la democràcia, el de l’elecció de les candidatures amb més suport per part de la ciutadania i el consegüent procés d’investidura, en un exercici necessari com a ritual de delegació de la sobirania popular. No obstant això, aquest ritual té una forma i un fonament molt ben establerts des del sistema que periòdicament munta aquesta “festa” democràtica.

Guy Debord i el moviment Internacional Situacionista, que va alimentar l’esperit del Maig del 68 francès, van argumentar sobre el que van anomenar Societat de l’Espectacle. Van llançar aquest constructe contra la cara-espectacle de la societat i els seus ritus i en concret també pel que fa a la màscara de les categories polítiques representatives. Les eleccions en aquesta societat de l’espectacle es produirien com una realitat ritual, una forma procedimental caracteritzada i preestablerta des del Poder. La representació es mostra així com una mica més real que l’experiència viscuda i sotmet l’individu a la condició d’espectador passiu de l’estat de coses existent. Els ritus de la societat de l’espectacle retroalimenten contínuament els aspectes mítics del poder.

El mite demòcrata liberal del poder com a sobirania popular és el més estès i compartit de la política des de les revolucions francesa i americana fins als nostres dies. Com tot mite compleix una funció d’ancoratge de la representació en un ideari, que és el que acompanya els procediments implícits als rituals democràtics.

Contràriament a la idea de sobirania popular plasmada als ordenaments legislatius, un bon nombre d’autors des de la política, la sociologia, l’economia o la filosofia han abundat en l’aspecte ritual i mític de la democràcia liberal o formal. En realitat, són molts els autors que han parlat de la realitat elitista de les democràcies occidentals. Les elits polítiques, militars i econòmiques, deia el sociòleg nord-americà Wraight Mills als anys 60 del segle passat, posseeixen un punt comú sobre el Món que fan prevaler i imposen socialment, però per sobre de totes hi ha l’elit econòmica que predomina sobre les altres. Va ser un politòleg, precisament liberal, Robert A. Dahl qui als 70 va afirmar que l’ordenament democràtic constituïa en realitat una Poliarquia, on diferents oligarquies polítiques competien per obtenir el poder. Tot i que la veritat és que, com molt bé va assenyalar Wraight Mills, el poder polític sempre ha estat subsidiari de l’econòmic en els sistemes democràtics actuals.

Tal com ha il·lustrat el marxisme epistemològic, la democràcia liberal avui no és sinó el teló de fons on es reprodueix la lluita de classes com a motor de la història, al sistema capitalista actual. En aquesta democràcia formal, l’èxit democràtic igualitari de facto vindria donat per la derrota parlamentària de les forces capitalistes oligàrquiques, constatant-se, cada cop més, com una democràcia real és estrictament incompatible amb el sistema capitalista. Com van explicitar teòrics sobre la democràcia en diverses èpoques, com Alexis de Tocqueville o Norberto Bobbio, la democràcia, a part de la llibertat de vot, té molt a veure amb les quotes d’igualtat aconseguides a la societat; ha de ser procedimental i substancial.

Finalment, les teories anarquistes des del socialisme llibertari desconfiarien de qualsevol forma d’estat com a garant de la democràcia possible i proposarien organitzar la societat al voltant de confederacions de comunitats o comunes lliures i autogestionades. El valor més gran dels corrents diversos de pensament llibertari ha estat els valors que han projectat en diversos moviments socials i societat crítica. La democràcia directa, radical, participativa i la crítica de la representació, reivindicant altres maneres de fer política, més consultes ciutadanes i una democràcia informada i de base. Aquests han estat avenços socials tenyits en part d’alguns valors que els moviments llibertaris han anat imprimint a la societat.

Però arribats a aquest punt de possibilitats, sorgeixen preguntes inevitables que ens enfronten a la veritat nua de la política. Qui té autèntic poder i com l’ostenta? *

*Ho tractarem en un proper lliurament

La entrada Però qui mana aquí? (1) Danseu, danseu maleïts! se publicó primero en El Triangle.

L’edat ens va situant en una posició protectora d’escepticisme sa, que ens convida en primer lloc a preguntar-nos: ¿però que té això de nou perquè precisament ara les meves neurones hagin de córrer?

Fa un mes que les alarmes globals van ressonar als mitjans amb l’escàndol Pandora Papers, estenent la passarel·la de l’oprobi a presumptes delinqüents de coll blanc amb comptes offshore importants en territoris que en algun moment van vendre la seva sobirania econòmica a poders globals. La van vendre perquè grans rendistes poguessin mobilitzar els seus capitals a la recerca d’embornals fiscals, per a les corporacions globals a la recerca d’avantatges fiscals competitius i perquè delinqüents transfronterers, darrere del secret protector dels seus excessos econòmics i humanitaris, no haguessin de passar per caixa o pels jutjats. No em vaig sentir especialment esglaiat. És més, amb prou feines em vaig immutar, i això que ja estàvem més que avisats des de fa anys, o potser precisament per això.

Els anys posteriors a la crisi del 2008 la ciutadania ha pogut estar al corrent d’una successió de notícies sobre delictes fiscals associats a la corrupció social i política. Això ha estat possible a causa de filtradors d’informació, treballadors de banca com Hervé Falciani o grups de periodistes d’investigació que han filtrat a alguns mitjans periodístics el resultat de les seves investigacions. Com a conseqüència, hem pogut conèixer l’actuació delictiva d’un elenc de persones de renom social o polític.

Han estat divulgats assumptes com Swissleaks, Luxleaks, Panama Papers o Paradise Papers, i ara Pandora Papers, que han obert una via per conèixer persones o grups empresarials amb dipòsits en comptes opacs offshore per evadir el pagament d’impostos a les hisendes publiques.

Tot i això, els assumptes revelats no son sinó la punta de l’iceberg d’un sistema opac, parasitari i corrupte que utilitza sistemàticament aquests refugis fiscals com a instrument per redistribuir les rendes des del treball i la ciutadania cap a l’optimització dels beneficis del capital.

Hauríem d’anar més enllà de l’anècdota contemplativa sobre els murris particulars. En general, els mitjans ens informen periòdicament d’aquesta realitat fiscal i financera, com un assumpte anecdòtic. Situen el centre de la notícia en fets recurrents sobre evasors fiscals, cosa que no ajuda a desentranyar la dimensió estructural de l’enorme problema que suposa l’offshore promogut per l’actual capitalisme financer globalitzat. Els refugis fiscals són estructures mantingudes en benefici seu pels poders econòmics globals i naturalitzades pels governs, que impossibiliten el desenvolupament de la justícia fiscal i financera. Els arbres informatius no ens deixen veure el bosc. Aquests territoris estan perfectament sincronitzats dins del sistema financer global i es retroalimenten mútuament amb unes entitats financeres internacionals fonamentalment privades i desregulades, amb la banca a l’ombra, amb un sistema fiscal regressiu, amb l’augment de l’endeutament públic i privat i amb l’abús de la titularització financera, els derivats financers, l’apalancament creditici i l’especulació global amb tota mena d’actius. Tot plegat constitueix un entramat financer que ha estat dissenyat per la plutocràcia global dels diners.

L’economia opaca, mitjançant aquests refugis fiscals o territoris offshore per a no residents, és el paradigma de la corrupció. La seva existència és promoguda per les mateixes oligarquies internacionals que diuen que defensen els drets humans i la democràcia, però que se serveixen d’aquests territoris per imposar un sistema injust i corrupte. Si la democràcia liberal es fonamenta abans que res en l’“imperi de la llei”, podríem dir que un sistema econòmic global que s’apalanca en aquestes jurisdiccions mai no pot ser constitutiu realment d’una democràcia, per la qual cosa els poders democràtics estan obligats a abolir els sistemes jurídics offshore que donen carta de naturalesa a la injustícia econòmica global.

La entrada Déjà vu! se publicó primero en El Triangle.

Tot just entrada la democràcia s’inicia el 1977 un període de desregulació i liberalització financera. És en aquest any quan el Govern de la UCD inicia un canvi normatiu que suposa el començament de la desterritorialització de les Caixes d’Estalvi i diversos canvis en les seves pràctiques financeres. D’altra banda, un nou procés s’inicia a la banca privada a partir dels 80, respon a la necessitat d’obrir-se a la competència a nivell internacional i aprofita el corrent de fons liberalitzadora que arriba a Europa procedent de les finances USA i que s’estén a la banca internacional sota la pressió de l’OCDE, dels organismes financers internacionals -BM i FMI- i de la Comunitat Econòmica Europea, de la qual Espanya forma part a partir del 1986.

La pressió constant exercida per la banca privada sobre els successius governs populars i socialistes, per expandir el seu negoci acaparant el conjunt de l’estalvi i el crèdit a Espanya, suposa el que podríem anomenar un lent i sigilós cop d’estat del capital financer des dels anys 90 fins el present, marcat pel lliurament a la banca privada d’una gens menyspreable banca pública, entre 1991 i 1998 i posteriorment per l’operatiu desplegat per malvendre les caixes rescatades i nacionalitzades, després de la crisi del totxo, a les finances privades. Durant dècades els governs han actuat sota la premissa que el que era bo per als accionistes de bancs com BBV, BSCH, Banc Sabadell, o CaixaBank, era bo per a Espanya. Suposo que les decisions polítiques que “van beneir” les operacions es van prendre sota dos tipus d’estímuls, uns positius: la participació en consells d’administració, via portes giratòries, el finançament dels partits o l’exempció del pagament d’interessos en els crèdits formaven part de la rebotiga de les operacions; altres negatius davant xantatges o amenaces d’externalitzacions de serveis, entitats o capital (és curiós que en les successives memòries corporatives del BSCH la suma dels seus beneficis al nostre país, no ha arribat mai al 15% en els últims anys, un banc en què pràcticament la meitat del seu valor accionarial pertany a societats privades estrangeres i que es segueix considerant un banc espanyol, el que sí està clar és que cada vegada més “els nostres” grans bancs són bancs sistèmics globalitzats).

Ha estat precisament la seva condició de grans bancs massa grans per caure (to big to fail) la que ha prevalgut a l’hora d’implementar el rescat de les grans entitats del sistema financer, caixes, però també bancs. Rescat que l’erari públic, o sigui la ciutadania, no ha recuperat a data d’avui. I caldria fer en aquest punt algunes consideracions: La primera és que en cap moment s’ha plantejat davant les crisis bancàries que siguin els accionistes (mai els dipositants) els que assumeixin en primer terme l’impacte de la crisi. A ells no els hauria de salvar l’Estat, qualsevol joc comporta un risc. Una altra és que qualsevol quantitat emprada per l’Estat en un rescat bancari són uns diners que la ciutadania presta al seu sistema financer i que com a préstec han de ser retornat a l’erari comú. Respecte a la devolució cabrien diverses formes possibles: Mitjançant la devolució de diners prestats més interessos acumulats, mitjançant traspàs d’accions a l’Estat a canvi del dèbit, o bé podria ser en aquest moment molt pertinent que la Nova Caixabank, que hauria assumir la devolució dels 24.000 milions d’euros del rescat de Bankia, utilitzés el seu immens parc d’habitatges per posar-lo a disposició de l’Estat per tal saldar el seu deute i que aquest pogués així ser destinat a lloguer social, tan necessari en aquest moment al nostre país.

No obstant això, tot i l’experiència passada de desregulació, descontrol i crisis bancàries, tant la UE, com el BCE, segueixen orientant el Govern d’Espanya a continuar encara amb més fusions bancàries, manifestant que encara hi ha marge per a la competència en el sistema bancari espanyol, amb un índex de concentració bancària dels més elevats d’Europa (uns     28 punts percentuals per sobre de la mitjana ponderada de l’eurozona segons un recent estudi del Banc d’Espanya), alguna cosa hi hauria de dir la Comissió Nacional de Mercats i de la Competència. De 62 entitats financeres que hi havia el 2007, abans de l’inici de la crisi, en queden 10, de les quals 4 estan en procés de fusió. En aquest moment 4 grans entitats (Santander, BBVA, Caixabank-Bankia i Sabadell) controlen el 80% del nostre sector financer.

El procés que s’ha tancat amb la privatització de la majoritàriament nacionalitzada Bankia, i el traspàs del seu patrimoni i accions a Caixabank, ha estat una operació ben revestida, per la majoria PSOE del Govern actual, de justificacions i “motivacions daurades” com de costum. És manifest que en cap moment s’ha sospesat la més remota possibilitat de convertir Bankia en una Banca Pública de dipòsits, com reiteradament ha estudiat, manifestat la seva viabilitat i demanat al Govern la Plataforma per una Banca Pública. A nivell operatiu, aquesta fusió per absorció de Bancaixa sobre Bankia ha suposat que una entitat amb un 62% de participació majoritària de l’Estat, que per tant mantenia el poder de decisió sobre ella, ha estat annexionada per una altra de caràcter privat en què l’Estat, a través de FROB, mantindrà una participació minoritària del 16’1% de la nova Caixabank, que se situa al número u del rànquing de les entitats financeres per nombre d’actius en el nostre sistema bancari, amb aproximadament 650 mil milions d’ euros.

Hem d’analitzar la decisió a la llum de l’actual situació del sistema financer internacional. Des del 1999, en què Clinton va derogar la Glass Steagall Act per la qual la banca de dipòsits i préstecs es mantenia separada de la banca d’inversió i les seves pràctiques especulatives, l’anomenada banca universal afegeix a les seves pràctiques de banca tradicional les d’inversió especulativa. Aquest és un dels motius més importants del gran descontrol financer del sector bancari actual, al costat de l’excés de titulització i la creació de sofisticats productes derivats. D’altra banda, les normes reguladores bancàries vigents a nivell internacional, les de Basilea III, són insuficients donada l’existència d’una bona part del sistema financer internacional que roman a l’ombra, en sistemes jurídics offshore i ocult a la mirada dels supervisors, la qual cosa dificulta la supervisió consolidada de les entitats sistèmiques, cada vegada més globalitzades. Els observadors financers parlen des de fa anys d’una nova acumulació de riscos en un sistema que paradoxalment segueix concentrant-se, la qual cosa multiplica les possibles conseqüències devastadores de les crisis bancàries per a les economies en el futur, especialment donat l’important creixement del deute privat.

Un altre problema de gran importància és l’actual preu dels diners, les taxes d’interessos negatius de facto (si tenim en compte la inflació anual) que ve establint el BCE i que suposen que els bancs, davant les perspectives de no benefici, no tinguin interès en promoure el crèdit a empreses i famílies. Això desplaça el negoci bancari en dues direccions nocives, econòmicament i socialment. Una busca un increment d’ingressos en base a l’augment de tota mena de comissions d’obertura, manteniment i operativitat, que recauen sobre la ciutadania i que són especialment sofertes per les persones més vulnerables. L’altra cerca en el trading especulatiu el que no obté per via del crèdit, la qual cosa augmenta els riscos sistèmics.

La fusió, per absorció de Caixabank sobre Bankia, significarà la desaparició de 1400 oficines i 8300 acomiadaments sol·licitats per l’entitat, que se sumen als milers d’oficines i als 100.000 empleats acomiadats al sector des del 2008, la qual cosa deixarà en l’exclusió financera a un gran nombre de persones i a més de 4000 municipis sense oficines bancàries. Mentre això passa, és indignant que la nova entitat hagi decidit assignar alts sous als seus màxims representants (el president Goirigolzarri ha triplicat el seu sou respecte a l’anterior a Bankia) i una política de bonus als seus executius que ja ha estat qüestionada per Nadia Calviño, si bé correspon al Banc d’Espanya i en part al BCE donar suport, o no, a les mesures adoptades.

L’actual oligopoli bancari és deutor d’un considerable nombre d’ajudes directes i indirectes, sense que es vegin perspectives de recuperació i la ciutadania pateix ara les conseqüències de les fusions. La privatització de Bankia significa un nou i greu despropòsit polític, econòmic i social, ja que augmenta el poder de l’oligopoli bancari sobre un Estat que s’ha desprès de les finances públiques, augmenta el risc sistèmic en l’economia en orientar la seva activitat al trading financer i finalment contribueix a minimitzar el servei tradicional d’intermediació bancària, amb les negatives conseqüències previsibles sobre les empreses i la societat en el seu conjunt.

La entrada La privatització de Bankia, un greu despropòsit se publicó primero en El Triangle.

Parafrasejant el Tolkien del “Senyor dels anells”, avui ens dirigim acceleradament cap un món regit pel poder tirànic de la plutocràcia global dels diners, que governa amb mà de ferro hisendes i vides, aquell que, en contínua expansió, domina, esclavitza i al mateix temps desnaturalitza tot el que envolta. Les finances constitueixen un anell de poder per dominar la resta d’anells econòmics i lligar-los al seu destí.

La manca de límit al dret negatiu a la propietat incentiva els grans actors econòmics a mantenir una carrera competitiva sense límits i escassos obstacles reguladors per fer-se amb tot suport o recurs econòmic i en aquesta carrera els grans poders financers estan acaparant els ressorts econòmics del món de la vida.

Una majoria de riscos econòmics, ecològics i socials quotidians en l’actualitat vénen de la mà de la cobdícia extractiva i depredadora de les finances globals: La escalada preocupant del deute sobirà i privat i la pressió dels creditors sobre els estats, l’acaparament pels grans gestors de fons ubicats a l’ombra d’accions de les grans corporacions, la creixent concentració oligopolística bancària a nivell internacional, els excessos de titulització i l’especulació exultant amb tot tipus d’actius, l’opacitat, els negocis offshore i l’evasió i elusió fiscal, l’adquisició de fons voltors del deute dels països o, al costat de les SOCIMI, de grans parcs d’habitatge privat i social, l’adquisició d’empreses pels private equity o grans fons de capital risc, amb el propòsit de “sanejar”, desballestar-les, fraccionar-les i obtenir benefici del procés i de la seva venda, la gestió financera global dels fons de pensions, el domini sobre els mitjans de comunicació a través del seu accionariat, la creixent implantació dels fons en el sector sanitari i de serveis, la perseverant inversió financera en l’extracció de combustibles fòssils, la compra i acumulació de terres i grans reserves d’aigua per fons sobirans i privats, el domini comercial de grans marques, distribuïdors globals i grans superfícies, que posa en situació crítica el comerç de proximitat, la pressió corporativa per reduir els drets socials i laborals, etc… , constitueixen una bona mostra de la cobdícia financera. Són processos que generen gran acumulació de riquesa en poques mans, creixent desigualtat i degradació econòmica, ecològica i social.

L’obsessió dels poders financers per acumular diners i, a través d’ell, poder per seguir acumulant més diners, no té amb el capitalisme límit ni trava, està impresa en els ressorts que mouen l’estructura sistèmica i és el motiu del creixement continu de les desigualtats que soscaven les societats en països amb democràcia formal. Va ser el mateix president Roosevelt qui, en el seu discurs de presa de possessió el 1937, va manifestar que una cobdícia excessiva no era només moralment reprovable, sinó que també era nociva per a l’economia. Mentre els diferents governs no facin un gir radical en les seves polítiques i adoptin mesures per limitar la propietat i el poder que l’oligarquia financera exerceix sobre les economies, seguiran creixent les desigualtats i la ingovernabilitat. Els governs no estan avui a l’altura dels requeriments democràtics orientats al bé comú.

A la injusta distribució de la riquesa del capitalisme, el capitalisme financer afegeix la seva compulsió malaltissa pel benefici especulatiu immediat, amb una gran ineficiència en la distribució dels recursos i gran descontrol i posant en greu desequilibri i risc les economies. Es generen bombolles financeres i crisis recurrents que implosionen sobre les societats, que acaben pagant la factura d’aquestes crisis degudes a la manca de regulació sistèmica. En la base que nodreix aquesta situació hi ha l’existència d’un entramat internacional de poderosos interessos financers, econòmics i polítics que es resisteixen a la mínima regulació del sistema, passant de qualsevol consideració orientada a l’interès general. És el sistema, amics!

El domini de les finances és doncs un fet total que afecta avui, en major o menor grau, totes les facetes de la vida, creant tot tipus de riscos socials i ecològics i imposant-se als governs i a la democràcia. Hem de preguntar-nos necessàriament si com a societat seguirem assumint d’ara endavant els costos d’aquesta tirania dels mercats globals, amb closca democràtica, o si per contra organitzarem la resistència i construirem col·lectivament respostes necessàries per enfortir i disposar d’una autèntica democràcia .

Dins del repte d’aquesta resistència democràtica contra l’anomenat 1% caben i caldria reunir un ampli consens de forces socials i polítiques diverses. El primer que cal consensuar és que cal començar un llarg, però inajornable procés per reconquistar la democràcia, entesa, en una primera fase, com la capacitat dels països, o unió de països, d’autogovernar-se sense estar sotmesos a poders polítics o econòmics no democràtics. Però aquest repte, en el context de la globalització actual, no pot ser estrictament nacional, i menys encara a la Unió Europea. Significa un repte que transcendeix les fronteres nacionals i en el qual s’haurien de comprometre un conjunt de forces anti-neoliberals: polítiques, sindicals i moviments altermundistes diversos. Una àmplia “Comunitat de l’anell”, capaç d’enfrontar-se al Senyoriu fosc de les finances.

Europa està tensionada per dues forces sistèmiques, una d’arrel liberal, una altra la dels populismes creixents d’extrema dreta i l’esquerra hereva de la Il·lustració es va dissolent, com a subjecte de canvi, per falta de projecte. Perduda en cent lluites parcials i incapaç de generar un relat edificant i il·lusionant. Desprestigiats i obsolets els referents històrics polítics i sindicals, la multiplicitat de lluites reactives es perden en la inoperància d’haver d’afrontar contínuament problemes socials concrets que esclaten un dia sí i un altre també. Davant d’això el discurs de la societat reactiva és la lluita en ella mateixa, però fragmentada, sense estratègia, sense qüestionament unitari profund del propi sistema.

És ara, quan els riscos als quals s’enfronten les societats adquireixen diversitat i proporcions alarmants, quan és absolutament necessari desprendre’s d’aquelles motxilles ideològiques de l’esquerra que no tenen en compte l’actual context històric marcat per la globalització financera, en què les oligarquies transfrontereres dominen les regles de joc econòmic i polític en les nostres vigilades democràcies, taulers de joc sota el seu domini.

Potser és hora de mirar enrere i reflexionar sobre tantes batalles perdudes per la Il·lustració, per la Modernitat, pels ideals republicans, per aquelles idees universals que ens interroguen com a espècie, pels drets humans, per les utopies dels segles XIX i XX. Tot això necessari per afrontar col·lectivament l’actual distopia. Encara que suposo que caldrà desvestir-se de molts prejudicis sectaris, fragmentacions ineficaces i en algunes ocasions narcisistes, doctrines o formes organitzatives obsoletes l’objectiu quotidià de les quals és justificar-se. És urgent organitzar conjuntament fòrums i espais de trobada, reflexió i debat per anar construint discurs i eines proactives de lluita, més enllà de la reactivitat fragmentària a l’ús.

És palès que el sentiment de comunitat i els valors republicans han estat corroïts per quatre genets de l’apocalipsi sistèmic: l’individualisme, la competència, el consumisme i la tecnocràcia. Podrem construir col·lectivament una nova utopia, assentada en la força d’un subjecte plural i divers de canvi?

La entrada La voracitat financera. Obrir espais comuns de resistència (3) se publicó primero en El Triangle.

La mutació que inicia el capitalisme anglosaxó els 70 és promoguda des de les elits conservadores, que adopten el paradigma neoliberal de l’Escola de Chicago. En desregular i liberalitzar l’economia i les seves institucions, el mercat es va emancipant de la tutela dels estats. La supressió de controls de capital i la seva llibertat absoluta de circulació, es van establint posteriorment en les jurisdiccions d’una majoria de països avalats per mitjà d’institucions com el FMI, el BM o l’OCDE, que en principi no van ser creades per a aquesta mediació.

L’ona neoliberal, que va impactar de ple en el món de les finances de Wall Street els 80, és llarga i posteriorment es va expandir en primer lloc a la City de Londres i a través de la Tercera via socioliberal, amb Blair i Schroeder, al continent europeu. Ja Miterrand, el 1983, havia advertit abans del seu gir tecnocràtic: “Represento l’últim polític en vida, d’ara endavant només hi haurà comptables”. Probablement res d’això hauria passat si la política internacional no hagués donat ales als mercats financers en retirar els controls internacionals de capital anteriorment; o bé s’haguessin adoptat quan encara s’era a temps les receptes de Tobin sobre un impost dissuassori a les transaccions especulatives. Però els polítics europeus, en general, van adoptar en política econòmica les directrius del Gran Germà de l’OTAN, a la qual el PSOE va ficar Espanya el 1986, el mateix any que ens va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea.

Des dels anys 90 han estat els grups de pressió o lobbies de les grans corporacions financeres els que han marcat el signe de les polítiques nacionals i internacionals. Als EUA la pressió de l’entramat financer sobre Clinton a la campanya electoral de 1999 va aconseguir que aquest derogués la Glass Steagall Act, per la qual la banca comercial es mantenia separada de la banca d’inversió. La seva derogació va significar un salt qualitatiu important en el procés de financiarització de l’economia i perquè les finances consolidessin el seu poder als mercats. En general la gran majoria de decisions estratègiques per a l’economia i que al mateix temps afecten els plans de les entitats financeres, han estat preses al dictat seu, bé sigui a Amèrica, Europa o Espanya. En la seva voracitat les finances globals tracen els seus negocis sobre qualsevol aspecte de la vida que pugui constituir un actiu econòmic. Així ha estat de manera creixent en els últims 40 anys.

Els lobbies financers, amb els seus tentacles, dominen les decisions dels governs que acaben com a gestors dels interessos de la gran banca (Vigueras 2012). Pressionen als governs en múltiples fronts d’interès, paral·lelament als acords dels tractats internacionals de comerç (TIC): aprofundiment en la desregulació econòmica, recurs a l’opacitat financera, fiscalitat nacional i internacional (ITF), privatització bancària i concentració oligopòlica, adquisició d’empreses i serveis, titulització i elaboració de productes derivats, ús de paradisos fiscals… Rara és una branca de l’economia que no estigui afectada per la seva pressió. Els lobbies despleguen tota la seva influència especialment als espais normatius o els períodes constituents, allí on es legislen les directrius i normes econòmiques fonamentals. A la UE van pressionar en la redacció de l’Acta Única Europea (1986) en la qual s’accelera l’estructura tecnocràtica-neoliberal mitjançant l’obsessió liberalitzadora i suposa la desaparició de fronteres internes i externes per als capitals. Van pressionar igualment durant les deliberacions i negociacions del Tractat de Maastrich pel qual es constitueix la Unió Europea (1992) i on s’implementen un ventall de mesures econòmiques neoliberals, adornades amb una obsessió d’estabilitat monetària, pressupostària i de convergència per a tots els països que van entrar a la moneda única. Posteriorment va succeir el mateix durant la redacció de la no-nata Constitució de 2005, on els tecnòcrates de la UE i els lobbies es van reunir sent mestre de cerimònies un expresident liberal francès, Valery Giscard D’Estaing. Aquesta normativa fracassada de 2005 va entrar per la porta de darrere en el vigent Tractat de Lisboa, en vigor des de 2009, signat pels caps d’estat i de govern de 28 països membres, on a més s’estipulava que qualsevol canvi normatiu futur en els aspectes financer, monetari o fiscal hauria ser aprovat per unanimitat, tancant així amb dues claus els llegats legislatius.

A Espanya, el Govern de Zapatero, pactant amb el PP i altres partits, va reformar en pocs dies l’article 135 de la Constitució, pel qual el pagament del deute públic seria prioritari a qualsevol altra despesa de l’Estat en els seus pressupostos generals. Més enllà de l’ortodòxia dels Pactes d’estabilitat pressupostària, darrere de les presses va estar la pressió dels creditors financers alemanys sobre Merkel i Brussel·les.

A Espanya, igual que passa als EUA i a Europa, es legisla sota el lema “el que és bo per a les corporacions, és bo per a Espanya”, motiu pels quals els governs respectius des de 1991 fins a 2021 han elaborat normatives en el camp financer que han constituït en el seu conjunt un silenciós cop d’estat. S’ha acabat amb l’antiga banca pública i amb la majoria de les Caixes i les 62 entitats bancàries de 2007, s’han reduït a 10. Com a resultat s’ha conformat un poderós oligopoli financer constituït per 5 grans entitats, que ostenta prop del 80% dels actius i que té un pes important en l’IBEX 35 i en les decisions del Govern.

D’altra banda la freqüència de portes giratòries entre la política i les finances és una altra forma d’utilització de la política per objectius espuris. A Europa són coneguts casos com els de Draghi, Monti, Guindos, Papademos i altres pilars polítics que provenen en el seu origen de Goldman Sachs, Deustsche Bank o Lehman Brothers. A Espanya són de tots conegudes moltes situacions anàlogues.

Dins del gran espai financer, cada vegada més emergeixen com a predominants les finances offshore, situades en oficines virtuals en demarcacions territorials amb jurisdiccions que mantenen una forta opacitat sobre les negocis i capitals allí establerts i dificulten la traçabilitat sobre els fluxos que entren i surten procedents d’altres jurisdiccions. La majoria dels anomenats paradisos fiscals es constitueixen com a centres offshore o extraterritorials. Un clar exemple també del poder dels lobbies financers ve consistint a fer desaparèixer dels llistats oficials de jurisdiccions no col·laboratives de la UE tots els països i territoris que funcionen realment com a tals a Europa.

El predomini dels grans bancs en el sistema financer està deixant pas al de grans fons de tota mena (d’inversió, hedge founds, fons voltor, FMM…) i grans gestores de fons, com Blackrock o Vanguard, situats a la banca en l’ombra (shadow banking), que albergaria un conjunt d’entitats intermediadores de crèdit, que recalen en general en paradisos fiscals, fora del sistema bancari tradicional i fora de tota regulació. També se situen allí altres actors com socimis, spv (vehicles especials d’inversió) i fins i tot els grans bancs comercials, que pertanyen al sector regulat solen tenir branques d’inversió que formen part de la banca a l’ombra per a evitar la regulació.

L’hegemonia financera posa en qüestió la sobirania dels estats. Els governs no poden representar el mandat per al qual han estat triats pels ciutadans. Això és pel fet que són les finances qui marquen el camí a les economies en interès propi, les que ostenten cada vegada més poder, no sols econòmic, sinó també polític. El capital global transfronterer s’ha constituït en el “dominium” catapultat pels estats “imperium”. Com sovint se solia dir, els votants a Europa per poder influir sobre el seu futur haurien de votar a les eleccions dels USA o Deutschland, encara que possiblement en un futur immediat caldria organitzar eleccions universals per a triar els consells d’administració dels grans fons globals. La pregunta que ens fem és com la ciutadania podria recuperar, davant aquest panorama, les regnes del seu propi destí?

La entrada La voracitat financera. A l’assalt del poder (2) se publicó primero en El Triangle.

Cal preguntar-se llavors què té aquesta realitat a veure amb la democràcia actual. Si el plebiscit popular majoritari atorga el legítim poder representatiu a governs electes, com pot ser que el resultat de l’exercici d’aquest poder sovint sigui desfavorable a les majories?

Es pot extreure una primera conclusió: L’exercici polític dels poders representatius en les actuals democràcies liberals no representa o no és capaç de representar adequadament els interessos de les majories socials, ja que la distància entre els més i els menys ve creixent a cada exercici a favor dels segons, més o menys segons el color del govern de torn, però creix.

Això no succeïa així durant els anomenats 30 anys gloriosos (1945-1973). Les polítiques desplegades en de les democràcies desenvolupades, amb un alt intervencionisme estatal, van fer possible la construcció de l’Estat social i democràtic de dret sobre la base de mesures de regulació del mercat i control de capitals, el creixement econòmic i l’optimització de la demanda agregada, l’estabilitat monetària i financera, la plena ocupació, una fiscalitat redistributiva i el desenvolupament de l’anomenat Estat de benestar.

El canvi de signe de les polítiques econòmiques es dona els anys 70 i 80. Va començar al centre del sistema, els EUA, quan es van donar diversos factors: Una caiguda de la taxa de guany, una doble crisi pressupostària i comercial i una crisi del sistema monetari. L’espurna final van ser les anomenades crisis del petroli. Les polítiques econòmiques triades pels capdavanters del sistema, per a recuperar el bon ritme de la seva taxa de guany, retrocedeixen a les receptes del liberalisme econòmic: cal acabar de nou amb l’intervencionisme de l’Estat sobre l’economia. Amb l’escola neoliberal va sobrevenir una progressiva desregulació, liberalització i privatització en els mercats, al mateix temps que el desenvolupament de les tecnologies de la informació, la caiguda del Mur de Berlín i la descomposició dels règims comunistes, van crear el marc propici per al desenvolupament del que s’ha anomenat Globalització neoliberal.

D’altra banda la sobre-dimensió atorgada a les finances en el conjunt de l’economia, originada en el seu inici per l’atracció de capitals cap a la flamant indústria financera de Wall Street i que replicada a altres centres i institucions financeres va ser l’origen d’una Globalització real d’empremta financera; va provocar una economia finançaritzada, la naturalesa de la qual ha pervertit les bases conegudes de la pròpia economia. L’economia real, basada en la producció, distribució i consum de béns i serveis, en el context dels quals es produïa valor, s’ha transformat en una mena d’economia virtual, de caràcter fonamentalment especulatiu, que no crea valor, sinó acumulació creixent de capitals.

Hem de reconsiderar la naturalesa del Poder: Una oligarquia financera global.

La seva victòria, la del nou capitalisme financer, s’ha materialitzat fent del món una mercaderia a l’abast dels grans capitals. Tot bé, recurs o servei s’ha monetitzat i aquest fet fa que tot sigui susceptible de titularitzar-se i convertir-se en un actiu subjacent sobre el qual es construeixen complexos productes financers derivats, que es negocien en les borses i mercats de futurs de tot el món.

La seva dominació consisteix a controlar des del poder bancari la creació de diners-deute. El deute contret per les famílies i pels estats sovint genera unes condicions econòmiques i socials d’esclavisme, en prioritzar-se la subordinació de la política al requeriment dels creditors financers.

La seva prepotència consisteix a obrir les portes del Gran Casino. La banca i grans inversors institucionals (asseguradores, diversos tipus de grans fons privats, plans de pensions, fons sobirans, etc) realitzen cada vegada més els seus negocis al Gran Casino financer, creant bombolles que esclaten i posant en greu risc les economies. Resultat d’això són les crisis que coneixem i que donada la forma en què es resolen -socialització de les pèrdues i austeritat- fan pensar que més que crisis són estafes.

La seva gran perícia consisteix en la capacitat per burlar les normes fiscals, de fer pressió lobbista als governs en el seu benefici. En prodigar el vel de l’opacitat, que oculta els seus delictes, sobre tots els seus operatius. En “mantenir” les condicions de competència fins que sorgeixen oligopolis per selecció natural.

La seva falta d’humanitat, ètica i responsabilitat és present en totes les seves actuacions. En tractats injustos de comerç, en l’espoli dels recursos naturals dels països menys desenvolupats, en l’explotació de treballadors i treballadores a tot el món. En general, en prevaler el benefici a curt termini a qualsevol projecte responsable social o ecològicament.

En la base de totes les actuacions de les oligarquies econòmiques globals està el benefici, al mateix temps que la seva acceptació cínica de l’existència de la lluita de classes, de garantir activament l’exercici del seu poder sobre els més, sobre les condicions que farien possible una autèntica democràcia. És per això que fa més de dues dècades que un bon elenc de visions crítiques parlen de termes com Dictadura dels mercats (ATTAC), acumulació per despossessió (Harvey), capitalisme depredador (Fontana, Vigueras), capitalisme extractiu i rendista (Roberts)…

No obstant això, quan és palès que la realitat es mostra tan esquiva a la democràcia, els narradors majoritaris defensen la seva excel·lència des dels altars institucionals i als grans mitjans i titllen d’extremisme qualsevol exercici polític que reivindiqui participació, drets o dignitat. Paradoxalment tot això des de la legitimitat democràtica.

Potser no és excessiu afirmar que hem arribat a una situació de desgovern, a una situació en la qual els poders polítics legítims no estan sovint capacitats per a representar els interessos de les majories que els van triar. És ciència-ficció afirmar que ens governen poders ademocràtics als qui ningú ha triat? Pensem si avui dia podríem dir que el món s’ha convertit en una finca global, amb els seus senyorets (oligarquia financera), els seus majordoms de finques-estat (governs) i les seves majordomes (administracions). Però de tot això parlarem en el pròxim lliurament.

La entrada La voracitat financera (1) se publicó primero en El Triangle.

L’Institut de Crèdit Oficial funciona com a banc públic i com a agència financera de l’Estat, que exerceix el control efectiu sobre les seves decisions, funcionament i organització. En tenir consideració d’entitat pública empresarial, es pot finançar a través de préstecs del BCE, a part de finançar-se als mercats de capitals mitjançant emissió de deute. Encara que rarament l’ICO ha aprofitat el finançament que el BCE realitza a entitats bancàries gairebé sense interès, la qual cosa, per passiva, augmenta la seva dependència dels mercats.

L’aportació de l’ICO actual significa una ínfima part per les necessitats creditícies del nostre país. La seva inversió creditícia el 2019 va ser de 21.441.000 d’euros, la qual cosa representa l’1% dels crèdits totals concedits per les entitats de dipòsit espanyoles. En tot cas els seus actius són molt inferiors als d’altres bancs públics d’inversió o de desenvolupament a Europa; el 2019 el seu actiu era de 32 mil milions davant els 503 mil milions del KfW alemany o els 181 mil milions de la Caisse de Dépôts francesa.

Cap govern hauria de permetre que Espanya es converteixi en una finca oberta de bat a bat al benefici privat en la gestió de la cosa pública. La planificació del desenvolupament sostenible social, territorial i ecològic és una absoluta necessitat avui, especialment davant la crisi sanitària i econòmica creada per la Covid19 i la crisi mediambiental i climàtica. Per aquest motiu és urgent prioritzar i planificar a curt, mitjà i llarg termini els fonaments d’aquestes sostenibilitats, mitjançant el finançament de l’Estat cap a sectors estratègics de la nostra economia i el control democràtic i social d’aquesta inversió, que en alguns casos requerirà nacionalitzar sectors estratègics i/o garantistes de l’Estat de dret.

Pel que fa a l’àmbit financer les actuacions de governs anteriors han deixat el crèdit majoritàriament en mans d’un oligopoli privat mastodòntic, que persegueix exclusivament el seu benefici i que actua regularment com a element amplificador de les crisis, ja que la banca privada es caracteritza per una mínima planificació social de seves inversions, al mateix temps que pel seu funcionament procíclic en no proveir de crèdit a la societat en el seu conjunt quan més ho necessita, en temps de recessió econòmica, quan més necessari és rellançar la producció i el consum de les famílies. És peremptori finançar sectors no coberts per altres institucions de crèdit. Una banca pública de desenvolupament solvent podria exercir un paper anticíclic sobre l’economia, finançant projectes que recullin els reptes més actuals que avui són necessaris per sortir amb bon peu de la multiforme crisi econòmica, social, sanitària, mediambiental i climàtica.

Cal finançar, mitjançant un ICO reforçat i proactiu, projectes de proximitat que enriqueixin el teixit econòmic i social: construir parcs públics d’habitatge social, d’altres que actuïn sobre el desequilibri territorial afrontant els reptes de l’Espanya buidada, plans de reconversió industrial cap a la transició ecològica, reforçar la gestió pública dels serveis de benestar, finançar la investigació bàsica, construir les infraestructures socialment necessàries, etc. I cal acabar amb la falta de crèdit a famílies i pimes i amb l’exclusió financera de persones i de territoris. En aquest sentit l’ICO es pot servir d’institucions com Correus, que ja ofereix serveis financers bàsics en línia i en les seves múltiples oficines. Fins i tot algunes diputacions provincials cedirien espai a l’ICO per ubicar-hi les seves sucursals provincials.

En resum, l’ICO pot ser un valuós instrument per dur a terme reformes necessàries. Per a això cal consens social i polític. Tot això, amb eines potents de gestió, i dins d’una línia de democràcia econòmica, entesa com el control social sobre l’assignació de recursos.

Perquè aquest país no sigui més, d’ara endavant, víctima de la cobdícia i curtes mires d’alguns, som a temps de construir unes finances a l’alçada del que necessitem, començant per l’ICO.

(Antonio Fuertes Esteban  és membre d’ATTAC i de la Plataforma per una Banca Pública)

La entrada Error de sistema XIV: Un ICO a l’alçada del que Espanya requereix se publicó primero en El Triangle.

Cal preguntar-se primer si el sistema econòmic i social en què es dóna el procés de pèrdua de centralitat de la feina respon a les necessitats de la societat en el seu conjunt i, si no fos així, buscar els elements correctors necessaris. El procés de tecnologització creixent de la producció no ha suposat una major qualitat de vida generalitzada. Molts estudis han evidenciat que l’increment de la tecnologia i l’automatització en la producció accentuen la desigualtat, es creen menys llocs de treball i més precaris. Fins quan? Haurem de recordar que la tecnologia no representa un bé en ell mateix, sinó en funció dels seus usos i conseqüències socials.

El capital d’una persona treballadora el genera el seu esforç laboral. “Les meves mans, el meu capital”. Què passa quan la tecnologia la desplaça del procés productiu en un sistema que ha erigit un altar al benefici empresarial? I què passa quan qüestionar l’ús de la tecnologia es veu com a sinònim de qüestionar el progrés? En nom del “progrés” es desplaça els treballadors de la seva forma de vida. No era tecnofòbia el que va alimentar el S. XIX el ludisme sinó l’ús de la tecnologia contra els drets dels treballadors, i per al benefici exclusiu de rendistes. “El treballador només respectarà la màquina el dia que aquesta es converteixi en la seva amiga , reduint la seva feina, i no com en l’actualitat, que és la seva enemiga, treu llocs de treball i mata els treballadors”, (Émile Pouget).

També cal reflexionar sobre els usos tecnològics orientats a la maximització productiva i al productivisme (produir per produir) en una cega carrera cap a la maximització de noves necessitats socials inferides, que retroalimentin el PIB i el benefici econòmic de les empreses, sense tenir en compte la sostenibilitat del procés, la petjada ecològica i els límits del planeta. La tecnologia ha estat segrestada pels “somnis humits” i a curt termini del capital per tal d’aconseguir “màquines de fer diners” i no obstant això el seu desplegament requereix grans inversions en investigació i infraestructures que no realitzarà el sector privat, sinó la societat en el seu conjunt .

En realitat, una societat madura no s’ hauria de plantejar si la tecnologia en la seva fase robòtica acabarà amb el treball assalariat. Aquesta pregunta és pròpia de societats dependents i infantilitzades. La societat crítica té en aquest moment, en benefici de el desenvolupament humà, els reptes socials i intel·lectuals més apassionants de la història. Haurem de valorar objectivament i més enllà del seu aspecte instrumental i factor d’explotació de classe, el que ha suposat el treball com a eix d’organització, cohesió social i solidaritat a nivell col·lectiu i d’experiència vital més o menys nutrient i realitzadora per a les persones. Haurem de reorientar la producció, la tecnologia i el treball en la direcció que serveixi a les autèntiques necessitats humanes. No és el treball el que està en crisi, és el sistema quan no respon a les necessitats de la societat.

Hi ha alternatives dignes al treball, tot i que cal elaborar noves taxonomies de treballs dignes i d’acord amb les necessitats humanes, socials i ecològicament responsables, posant en primer lloc en valor els “invisibles” treballs de cura i reproductiu. Un treball digne és un dels factors essencials de realització humana i el dret a la feina ha de constituir un factor irrenunciable de tota societat.

Keynes va predir en els 40 un món en què les persones treballarien 15 hores a la setmana per procurar-se una vida digna. Està clar que Keynes creia en una societat democràtica i igualitària, on es consolidés la plena ocupació i on la tecnologia fos un factor d’equitat i d’alliberament de la feina més dolosa.

La entrada Acabaran els robots amb el treball assalariat? se publicó primero en El Triangle.

A Espanya podríem igualment parlar d'un cop d'estat del capital financer des dels anys 90 fins al present, lent i revestit de "motivacions daurades" pels nostres diversos governs. El lliurament a la banca privada d'una gens menyspreable banca pública els anys 90 i posteriorment l'operatiu desplegat per malvendre o regalar les caixes nacionalitzades a les finances privades, constitueixen una part substancial de la presa silenciosa del poder econòmic-financer a Espanya per les corporacions bancàries. De la mateixa manera que als Estats Units, el que era bo per als accionistes de BBV, BSCH, Banc Sabadell o CaixaBank, era bo per a Espanya. Suposo que les decisions polítiques que "van beneir" les operacions es van prendre en base a dos tipus d'estímuls. Uns positius: la participació en consells d'administració, via portes giratòries, el finançament dels partits o l'exempció del pagament d’interessos en els crèdits formaven part de la rebotiga de les operacions. D’altres negatius, davant xantatges o amenaces d'externalitzacions de serveis, entitats o capital.

Les fusions i absorcions formen part de el codi genètic del capitalisme, les empreses que no creixen acaben desapareixent o no comptant en el repartiment del mercat. Conseqüència d'això és la formació d'oligopolis que acumulen poder dins dels seus sectors, en aquest cas el financer. Tres dècades han suposat el procés d'acumulació d'un oligopoli que ja ostenta un dels índexs de concentració bancària més alts d'Europa, sis vegades el d'Alemanya, amb el cost que això porta per la competència i per als consumidors. Després de la fusió (absorció en la pràctica) Bankia-CaixaBank, l'oligopoli adquirirà proporcions de domini total sobre el sistema financer i acabarà amb el somni d'una banca pública com a única forma de disposar d'una part de el sector financer democratitzada al servei dels ciutadans i capaç de desplegar línies de crèdit que no assumeix la banca privada. Una Banca pública a el servei d'una economia social i ecològica, que combati els excessos de la banca privada moguda pel benefici, mitjançant el crèdit o bé a molt curt termini mitjançant l'especulació, la domiciliació de filials a refugis fiscals, la comercialització de productes estafa i actius tòxics, el recurs a comissions abusives, la reducció de plantilles, el tancament d'oficines i l'exclusió financera.

La cobdícia sense límits de la banca privada no podia tolerar els anys 90 un sector públic que en algun moment va equiparar la seva capacitat creditícia, ni més tard la competència de les caixes pel que fa a dipòsits i crèdit. La pressió o el lobby amb els successius governs està a punt d'aconseguir gran part dels seus objectius amb aquesta "fusió". Amb la privatització quasi total del sector financer condicionaran substancialment les decisions en política econòmica. S'haurà tancat a Espanya el "cop d'estat silenciós" i afermat una dictadura corporatiu-financera en el si d'una "monarquia bananera".

Pedro Sánchez -als ministres d'UP se'ls ha mantingut aliens a les negociacions- ha manifestat que es pretén que la fusió es realitzi de tal manera que es maximitzin els actius de l'Estat en benefici de la ciutadania. El que no ha explicat és que la fusió enterra definitivament un projecte de banca pública a Espanya i que l'Estat passa de tenir el control d'una banca nacionalitzada amb el 61% de accions a ser accionista minoritari en una entitat privada. Oblida així mateix parlar de quina part dels 24.600 milions d'euros del rescat de Bankia, dels que fins al moment només s'han retornat 3.000, recuperarà o no la ciutadania.

S'ha mantingut a la ciutadania deseducada i aliena als problemes econòmics que l'afecten, sense saber analitzar-ne les causes. És hora de despertar.

La entrada Errada de sistema XII. Un cop d’estat silenciós a Espanya? se publicó primero en El Triangle.

No és la meva intenció enumerar i menys encara analitzar les freqüents crisis econòmiques i socials que el sistema polític de la democràcia liberal – del qual Winston Churchill va dir “és el menys dolent dels sistemes”- ha patit des dels anys 70 fins a l'actualitat. Sí que dono per descomptat la profunda contradicció actual amb els seus enunciats i principis en el que concerneix a l'eix de sobirania, a causa de l'hegemonia del mercat capitalista sobre l'estat i la societat. Aquesta contradicció ha suposat la seva progressiva deslegitimació sistèmica i desafecció ciutadana.

“Li diuen democràcia i no ho és” “no som mercaderies en mans de polítics i banquers” clamaven a les places d'Espanya els indignats del 15 M en el 2011. Aquest moment va representar l'explosió palesa de la indignació social davant les conseqüències lamentables de la crisi i interpel·lava als agents econòmics i polítics per la conjunció de vulnerabilitats socials i la falta de perspectives vitals de bona part de la població, molt especialment de la joventut. De la popularitat d'aquest moviment ens il·lustra el fet que els sondejos d'opinió del moment situessin en un 65% la seva acceptació social. La seva rèplica en diferents ciutats del món va internacionalitzar el seu prestigi. El fragor de la democràcia deliberativa a les places, bé hauria pogut produir un moment “constituent” organitzatiu de la societat civil més conscient, malgrat el ressentiment institucional del qual van anomenar el Règim del 78 i de la repressió policial.

La societat captiva del mercat, desarmada per la interiorització de valors del sistema i bombardejada pels mitjans de comunicació, precisa moments de trobada de sensibilitats i visió cara a cara, d'autopercepció com a conjunt de voluntats i construcció del subjecte col·lectiu conformat mitjançant l'acció deliberativa i més enllà de l'observació passiva dels espectacles de masses. El 15M reunia elements proclius per a la trobada social deliberativa. La conjunció de voluntats i intel·ligència col·lectiva feien viables les condicions per a començar un procés de ruptura amb la societat atomitzada i la construcció d'iniciatives de desenvolupament social autònomes de l'Estat i del mercat. No obstant això les presses per adquirir poder per a canviar les coses van portar a part d'actors del moviment a organitzar-se políticament per a litigar per l'accés a les institucions.

“Anem a poc a poc perquè anem lluny” observaven els més conscients del potencial d'acció col·lectiva inherent en la multitud indignada. El poeta Marcos Ana, ja mort, el pres polític que més anys va passar en una presó franquista deia que “l'única forma que canviïn les coses és que els canvis siguin lents” i és que no cal deixar-se enlluernar per la voràgine de l'espectacle polític, moltes vegades lampedusià (canviar-ho tot perquè res canviï).

Una part del moviment del 15M, conformada per joves líders i professors universitaris, va pensar que constituir-se com a força política per a accedir a les institucions, podia ser un revulsiu que accelerés el canvi necessari a Espanya. Pablo Iglesias va emfatitzar en un míting el 2014 “el cel no es pren per consens, es pren per assalt” Podemos va creure que amb el “assalt” electoral a les institucions, les seves grans idees transformadores serien el revulsiu polític que canviés la societat. A posteriori, cadascú pot jutjar el resultat; s'han fet moltes observacions i anàlisis respecte a la deriva de Podemos a partir de l'Assemblea de Vistalegre II el febrer de 2017, a partir de la seva fusió amb IU per a fundar UP i especialment a partir de la seva entrada en l'actual Govern de coalició amb el PSOE. Avui dia la patacada electoral a Galícia i Euskadi i l'acarnissament de l'oposició i els mitjans amb Podemos, bé podria suposar el final de la seva “aventura celeste”.

No és el meu desig entrar a analitzar el complex desenvolupament polític i institucional en el trajecte de Podemos i UP, si bé penso que per a esquerra institucional a 2014, data de fundació de Podemos, ja estava IU i que el moviment indignat de les places reunia potencial transformador per al progressiu empoderament i autoorganització social. La revolució sempre pendent i la que val la pena és la social, això ho saben molt bé el neozapatisme i els moviments autònoms i llibertaris. Però la via social és llarga i no cap en els que estan àvids de poder. Si no hi ha condicions contextuals culturals i d'acció i consciència social a l'alçada, qualsevol intent de canvi des del poder serà erm. El camí és llarg, no hi ha dreceres per a "pujar als cels" i les organitzacions socials hem de creure que podem transformar la societat des de baix, però per a això hem d'estar molt més coordinades i amb la vista posada en un projecte de canvi social comú.

Qualsevol persona activa avui i amb projecció cap al canvi social hauria de conèixer la realitat del S.XXI i la seva gran complexitat, comprendre que l'època dels grans i fàcils discursos revolucionaris va quedar enrere. Això fa més complexa i difícil, però igualment necessària la construcció de projecte d'acció social col·lectiva. La seva mera possibilitat hauria de constituir la tenaç obstinació d'aquestes persones i col·lectius per a promoure i obrir la participació deliberativa a àmplies capes de la població.

La entrada Error de sistema XI. No hi ha dreceres cap al cel se publicó primero en El Triangle.

El liberalisme polític ha fomentat la meritocràcia, el “legítim” dret dels individus “més aptes” per fer prevaler els seus interessos, i en això ha estat reforçat per un liberalisme econòmic de “lliure mercat” que, lluny de proporcionar igualtat d’oportunitats davant l’educació, transmet i aprofundeix generacionalment la reproducció de l’statu quo. Els nostres successius governs han adoptat línies curriculars i programàtiques marcadament tecnocràtiques, seguint el funcionalisme imperant en les disciplines que s’han anomenat “ciències socials”, quan l’educació mai ha estat ni serà una ciència, si nodreix disciplines del saber que actuen des de l’experiència, la interrelació, la generació i la transmissió de coneixement.

Aquest disbarat és fonamental per poder comprendre l’auge del liberalisme i l’atac als valors republicans que es donen en l’educació dominant. Va ser August Compte, al segle XIX, qui va estendre el marc positivista de la ciència al social, i d’aquí ve l’actual enfocament liberal de les anomenades “ciències de l’educació”. Redueix la persona que s’educa a la categoria d’objecte de l’educació, cosificant-lo en funció de l’adquisició d’aprenentatges predissenyats i impedint que sigui subjecte de la seva educació, del seu propi ser i descobrir-se en el món. En aquest sentit, l’educació ha de recuperar l’accepció clàssica de l’arrel llatina educere (treure de dins, donar a llum), el repte de l’educació és acompanyar l’aprenentatge dels subjectes en el seu propi procés educatiu i transcendir així el sentit ensinistrador de l’educació conservadora, al mateix temps que el tecnocràtic reproductor del funcionalisme liberal.

Els esperits lliures requereixen afrontar la vida preguntant-se sobre el seu entorn i les seves circumstàncies. Les humanitats i especialment la filosofia ajuden a pensar i a pensar el món, creant les bases per al judici i la crítica transformadora. En una democràcia republicana, l’educació, a més d’educar-nos en llibertat, ha de ser igualadora i ajudar-nos a col·laborar i a exercir la solidaritat, coses necessàries per evitar tota mena de dominació.

Deia Étienne de la Boétie al segle XVI que “la causa de constituir-se els homes voluntàriament esclaus és que neixen serfs i són educats com a tals”. I Nelson Mandela, que “l'educació és l’arma més poderosa per transformar el món”. Foucault, en la seva aproximació a l’educació, atribueix a l’escola la capacitat disciplinària, àmbit on les persones són modelades per adaptar-se a la producció o a les relacions socials establertes. Reclama espais de llibertat per a la reflexió, per al pensament, capaços de problematitzar i disseccionar els micropoders propis d’un sistema de dominació.

El fracàs de l’educació és de la societat i de la seva escassa cultura democràtica; per això, es parla, més enllà de la institució escolar, de societat educadora. És urgent que la societat es comprometi amb l’educació de les futures generacions. La ciutadania ha de responsabilitzar-se i ha d’exigir als poders públics una educació pública de qualitat, plural, laica i oberta a la
diversitat, capaç de promoure valors democràtics, de compensar les desigualtats i d’augmentar les oportunitats sense excepcions.

Aquest és el primer repte si no volem quedar a mercè dels adoctrinadors i del mercat. Importa a l’esquerra establir bases en l’educació que aprofundeixin la democratització, orientada al canvi, d’un sistema marcadament desigual. Davant de l’ensenyament conservador de recreació de la tradició de l’estímul meritocràtic liberal com a justificant de la desigualtat, l’esquerra política i social hauria d’establir bases per obrir les consciències al pensament crític, com a forma de sortir de l’“anell fatídic” de reproducció del que existeix. Benvinguda  sigui l’obligatorietat curricular de la filosofia!

La entrada Visca la filosofia als instituts! se publicó primero en El Triangle.

Groucho Marx ens deixa unes pinzellades magistrals d'aquells dies a Groucho i jo. Ell va perdre dos anys dels seus ingressos i un amic seu es va suïcidar. El 1936, Keynes diu que el crash del 29 es va donar perquè jugar a la borsa a Wall Street era barat, i subratlla que, en benefici de l’estabilitat financera i l’economia, havia de ser car. Proposava carregar amb un impost pesat les transaccions financeres per estabilitzar els preus dels actius, cosa que milloraria l’autonomia, el creixement econòmic i l’ocupació.

El control de capitals i la regulació financera després de la Segona Guerra Mundial, a més del pacte capital-treball i polítiques
econòmiques de cobertura de la demanda agregada, van portar a les economies l’estabilitat i el creixement sostingut que van fer possible la plena ocupació i l'extensió de drets econòmics i socials durant els “30 anys gloriosos”. Aquesta fórmula va tocar sostre a finals dels 60, quan el capital pateix una creixent pèrdua de la seva taxa de guany. És Richard Nixon qui, el 1971, obre l'aixeta al desajust monetari i l’especulació a curt termini en acabar amb la paritat dòlar-or. Es dispara llavors la compravenda en curt sobre les monedes, fluctuants pel que fa al dòlar i sense paritat amb reserves or. Això, en un context no basat en intercanvi comercial sinó només en rèdit especulatiu, obre pas a una època de descontrol financer i inestabilitat econòmica.

Llavors, l'economista James Tobin diu que cal posar un gra de sorra als engranatges massa ben lubricats dels mercats  financers, un impost del 0,5% als intercanvis de divises que tenen per objecte l'especulació, ja que la desconnexió que crea l’especulació amb l’economia real impedeix als governs prendre decisions autònomes en benefici de la ciutadania. L’anomenada taxa Tobin podria contribuir-hi.

El 1997, després de diverses crisis als mercats financers, n’esclata una de greu als mercats asiàtics, amb seqüeles a nivell mundial, i Ignacio Ramonet, cofundador del moviment de ciutadania ATTAC, en l’article “Desarmar els mercats” diu: “El desarmament del poder financer ha d’esdevenir un objectiu de màxim interès cívic si es vol evitar que el món es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei”, i proposa un impost que dissuadeixi l’especulació amb divises i proveeixi de fons per al desenvolupament i la protecció dels béns comuns. Des d’aleshores no hi ha hagut interès polític real a la comunitat internacional per regular i controlar les finances, ni tan sols després de la gran recessió del 2008, i així seguim, pendents de la catàstrofe.

Un impost global a les transaccions financeres sobre diversos actius va ser inviable per resistències de Wall Street i altres places financeres. A la Unió Europea han fracassat els intents d’implementar un impost a les transaccions financeres,
primer a l’àmbit de UE el 2011 i més tard amb la directiva de 2013 per implementar un ITFa 11 països pel mètode de cooperació
reforçada. La pressió dels lobbies i la falta d’acord sobre bases imposables entre estats han acabat enterrant les iniciatives.

Si no es prenen mesures dissuasòries sobre l’especulació dels depredadors financers amb tot tipus d’actius (béns, serveis,
aliments, productes financers i mediambientals) seguiran succeint-se les crisis que s’acarnissaran sobre la ciutadania i el medi
ambient, laminant les economies i impedint l'autonomia dels estats per prendre mesures eficaces.

Una dada esfereïdora: només el 2% de la circulació de diners ho fa en l'economia real; el 98% restant en l’especulativa. Al capital no li interessen les aigües tranquil·les, pesca en aigües revoltes, no regulades. Avui, el capitalisme ens porta a la catàstrofe ecològica i social i no hi ha planeta B.

Quan exigirem als nostres representants mesures per regular l’economia al servei de la vida?

La entrada Mesures contra l’especulació o catàstrofe se publicó primero en El Triangle.

Els que enmig del fragor patri no se senten vinculats ni representats per proclamats destins històrics, aquells que afirmen servir a l'única raó de l'emancipació humana, no poden sentir-se identificats amb aquesta piconadora del cruel destí, un destí traçat i reviscut com perpetu ritual pels pastors, líders patris o profetes apocalíptics d'aquí i d'allà. Els acompanya una profunda convicció humanista que els porta a transcendir la cartografia històrica de malifetes i abusos mutus. Mai s’han sentit essencialment de cap pàtria, sinó que sempre han assumit una condició internacionalista apàtrida. La seva existència no es vincula més enllà del desig de lleialtat, solidaritat i gentil tracte amb la gent que neix, adopta, es refugia o passa per un territori.

En aquest fil descriptiu de la ubiqüitat, els sentiments i la raó humana, més enllà de vanitats ètniques, hem de pensar que el Poder es revesteix de subtils ornaments per a cada circumstància i moment i, a dia d'avui, en aquest lloc del planeta anomenat Catalunya, són dues nacions amb els seus interessos oligàrquics enfrontats, i els plutòcrates llunyans que van forjar la crisi, les que marquen i condicionen el debat patri.

Res de nou sota el Sol, la història es repeteix una vegada i una altra. L'enfrontament entre pobles o ètnies és el brou de cultiu del destí com a mite de l'etern retorn: la suposada i omnipresent impossibilitat de l'ésser humà de superar les malediccions del Déu contrariat i furibund al Jardí de l'Edèn, que històricament va predisposar a la submissió de la majoria a una casta de monarques, rics i sacerdots, personificacions terrenals del poder diví. O bé com a mite de Babel, on el poder diví sotmet a la confusió, a l'èxode i la diàspora aquells que junts van aixecar torres a la seva alçada.

Els arcans patris vigilen, estan sempre presents i periòdicament i capritxosament ens embarquen en epopeies com a pobles amb un pretès sentit històric, creient que la "deessa Fortuna" guiarà el poble cap a l'emancipació, teixint en el trànsit paisatges humans impresos com si fossin les cartes del destí, quan el destí és dissenyat cada dia pels poderosos.

No obstant això, l'esperit que anima els éssers lliures segueix buscant el seu paradís perdut, la seva Babel oblidada. Aquesta recerca és la que ha nodrit sempre les raons i episodis de la disconformitat, de la crítica, de la rebel·lia, de la insurrecció de la majoria, la que ha exigit de nou un lloc digne en aquest món, i ha organitzant la revolta per recuperar l'Edèn i Babel, aquests paisatges que els poders ens van robar per prevaler sobre nosaltres adjudicant-se ells el bé i condemnant la majoria a la dispersió i a el sofriment.

Per això hem de recuperar el sentit d'unitat de pertinença, forjant els valors que ens catapulten definitivament a ser espècie humana. El Poder, arcà, ens vol separats per confondre'ns i dominar-nos millor. Divide et impera.

Només aquells que es reconeguin com a iguals, sense atàvics llaços de sang pàtria; els que teixeixin somnis fraternals diàriament, els que enderroquin murs, tracin ponts i dilueixin cada dia les fronteres físiques, econòmiques i psíquiques que ens tenallen i enfronten, podran constituir-se com humans lliures per construir un altre món possible. Lliures del passat sense misericòrdia de greuges mutus, lliures d'interessos ètnics, lliures d'instint de domini o de servitud, lliures de mites fundacionals que impedeixen qualsevol canvi real: els mites i les supersticions religioses, els mites patriòtics i els mites de diners com a felicitat i del progrés sense fi que estan destrossant la mare Gaia, l'únic "mite" que ens sustenta.

Catalunya té avui un cor partit per dos mites fundacionals nacionals.

Es busquen esperits lliures que tendeixin ponts de fraternitat per canviar Catalunya i el món.

La entrada Als qui tant de bo un dia puguin canviar el món se publicó primero en El Triangle.

Durant dècades, les elits econòmica i política de la democràcia liberal van assumir, a cop de vagues i revoltes obreres, que una classe treballadora digna lluitava pels seus drets i mereixia un respecte. Va ser la qüestió social, des dels inicis de la industrialització, que va imprimir amb èpica emancipadora el relat de la lluita o confrontació de classes, relat que es va materialitzar en les lluites obreres dels segles XIX i XX.

Des de llavors els factors que han remogut els fonaments de la realitat social i laboral han estat molt nombrosos i faré especial menció a alguns que han portat el moviment obrer i l'acció sindical a l'estat servil en què es troben.

Un aspecte cabdal ha estat l'acumulació de poder de les elits econòmiques via acumulació de la propietat, atès l'escàs interès dels poders polítics per limitar-la, nul des de fa dècades. El major bé de què han disposat en exclusivitat ha estat l'apropiació i patrimonialització dels avenços cientificotecnològics de la humanitat. L'ús exclusiu de la classe privilegiada d'aquests avenços ha suposat l'absoluta dependència de la societat en ple de la seva tutela i lideratge.

No obstant això, aquesta tutela ha permès durant dècades que les societats funcionessin pràcticament com un tot vivencial, que la cohesió social fes llanguir la lluita de classes sota la important pèrdua d'identitat com a classe d'amplis sectors de la classe treballadora. L'anomenat Estat de benestar, construït sobre el pacte social de postguerra, va aconseguir que una part privilegiada de la classe treballadora passés a ser considerada classe mitjana en una societat en què la riquesa que acumulava l'elit econòmica, desbordava el seu recipient patrimonial via redistribució.

En aquesta il·lusió de capitalisme de rostre humà, de fi de la història i dels relats emancipadors, ens van bressolar els clarins patris, just fins al moment en què el sistema que va fer possible els anomenats 30 anys gloriosos va tocar sostre via pèrdua de taxa de guany de les empreses. Llavors va reaparèixer el liberalisme econòmic depredador.

Sota el neoliberalisme el poder econòmic va trencar unilateralment el pacte social i ensinistrar a bona part de la classe política, i va  aconseguir fins i tot que la socialdemocràcia es tornés social-liberal a través de les anomenades terceres vies polítiques. Felipe González, Tony Blair o Gerhard Schroeder van reconduir les societats al servilisme voluntari.

Encara que també hi va haver terceres vies que van influir en els sindicats i els van burocratitzar, fent-los servils i proclius a la concertació amb uns poders polítics i empresarials que fa dècades que humilien treballadors i treballadores. Sindicats que han escorat cap a les pràctiques de gestió del sistema des de la gestió de plans de pensions de capitalització, d'ETT, de formació ocupacional, etc. Si segueixen com ara, els grans sindicats seran el que Ulrich Beck anomena categories zombis pel que fa a la seva funció original com a instruments d'emancipació de la classe o les classes treballadores

Avui els sindicats s'han transformat substancialment, no són els mateixos que els que van liderar les lluites obreres que van aconseguir els drets que ens assisteixen. Haurien d'exercir una pràctica de lluita sindical combativa, de confrontació amb l'actual sistema depredador de les formes de vida i relació al planeta.

Una de les mobilitzacions més urgents, davant el problema d'atur i precarització de l'ocupació, és que els sindicats assumeixin realment la seva centralitat en la lluita per l'emancipació de les persones treballadores. En aquest sentit cal recuperar l'esperit dels treballadors i treballadores de La Canadenca, impulsant la lluita sindical i social per la disminució significativa de la jornada laboral, per aconseguir la plena ocupació davant els reptes del treball globalitzat i de l'avanç tecnològic, cibernètic i robòtic.

La entrada Necessitem sindicats, però no aquests se publicó primero en El Triangle.

Dins el sector financer, la història de la Banca a Espanya al llarg dels segles XX i XXI és un clar exemple d'aquesta deriva oligopòlica que ha suposat que actualment els 5 bancs més grans controlen el 70% dels actius, la qual cosa representa un nivell de concentració bancària que, de mitjana, duplica la que existeix a les principals economies europees y que des de 2007 ha reduït el nombre de bancs, de 60 a 12 per les fusions.

Entre 1872 i 1929 es van crear sis bancs anomenats oficials, que eren de capital privat però regulats i controlats per l'Estat. Van néixer per atendre determinades parcel·les del mercat de crèdit, i van comptar amb l'oposició d'una banca privada àvida d'ocupar tot el mercat. Va ser el 1962 quan el desenvolupisme franquista va nacionalitzar aquestes entitats, que es van unir al Banc Exterior d'Espanya i la Caixa Postal d'Estalvis, consolidant una Banca pública al servei del Règim.

Hauria estat lògic que el PSOE, quan va poder, hagués reconvertit la banca pública de la Dictadura en una autèntica banca pública amb control democràtic i al servei de l'economia, del crèdit a empreses i famílies i de suport a l'Estat de dret, però no va ser així . El 1991 es crea la Corporació Bancària d'Espanya com a banc matriu d'Argentaria, amb el que queda dels bancs industrials, la Caixa Postal d'Estalvis i el Banc Exterior. El 1993 el PSOE comença la privatització d'Argentaria, que té diverses fases i és culminada el 1998 pel PP.

L'altre pilar de l'economia social a Espanya el van constituir les caixes d'estalvis, que tant van fer per aixecar el desenvolupament endogen en els diversos territoris arribant a cobrir més de la meitat del mercat de crèdit. Durant anys van patir la cobdícia bancària i l'oportunisme polític. Ja el 1977 la reforma de Fuentes Quintana, ministre d'UCD, va apropar el seu funcionament al de la banca privada, sotmetent-les a la competència en el mercat intern. El desprestigi de les caixes es va agreujar amb la seva absorció política per partits desaprensius que van desplegar a través d'elles un obscè clientelisme, fins i tot saqueig, en comptes d'un control i vigilància prudents en nom d'una economia sòlida.

No era estrany que, arribada la crisi hipotecària, els grans bancs, units al neoliberalisme efectiu en les institucions, pactessin la reconversió i la definitiva bancarització de les caixes – ara amb problemes de crèdit, liquiditat i en gran part de solvència – o la seva absorció pels grans grups bancaris. Unes caixes rescatades que van ser afectades igual que la banca privada, tot cal dir-ho, però en el cas de les caixes es va associar el seu finançament a la seva reconversió en bancs. La seva mort era anunciada. La compra de diverses caixes per la banca privada a preu de saldo i la bancarització definitiva de les restants va ser estipulada per la troica per a Espanya i planificada per PSOE i PP mitjançant la consensuada Llei de Caixes d'Estalvi i Fundacions bancàries de 2013.

Actualment l'Estat és propietari de la major part de Bankia i del "Banc dolent", la SAREB, que serveix per rentar els actius tòxics de les institucions afectades a costa de l'erari públic. La reconversió de Bankia, rescatada amb 22.400 milions, en una autèntica banca pública, ètica i amb control democràtic i social és una clamorosa demanda de la ciutadania més conscient. Un cop més la pilota està a la teulada del nostre Govern i els nostres representants, que hauran de decidir si els ciutadans mereixen una banca sòlida, pública i social o prefereixen augmentar el negoci de l'oligopoli bancari privatitzant l'entitat. Hauran de triar entre reflotar Bankia, convertint-la en una banca de dipòsits, capaç d'exercir la intermediació, la tradicional funció bancària de canalitzar l'estalvi social i recursos de l'Estat cap a projectes de desenvolupament econòmic social i sostenible, o bé posar els seus actius en mans del capital usurer, opac, depredador i especulatiu.

L'elecció hauria de ser senzilla per a un bon Govern. Les finances haurien d'estar regulades, amb control democràtic i constituir un bé públic de primera necessitat en una societat mercantilitzada. Unes finances que irriguessin una economia al servei del benestar de les persones. No esperem una altra cosa dels nostres representants. Fer el contrari seria posar-nos de nou sota les potes dels cavalls.

La entrada Els polítics deuen a la ciutadania una Bankia pública se publicó primero en El Triangle.

En aquest marc, des de ciutats del canvi i en els últims quatre anys, gestors d'excel·lent intenció, tot i que localment ubicats, sobrevaloraven el seu poder per implementar plans que augmentessin la protecció social i disminuïssin l'exclusió, arribant fins i tot a plantejar-se com a objectiu acabar amb la pobresa a nivell local.

Gestors i tècnics han promogut saberudes anàlisis i detallades cartografies sobre la pobresa a Barcelona  per dissenyar un bon nombre d'actuacions coordinades sobre factors clau: accés a l'habitatge, polítiques de subsidis i provisió social, de formació ocupacional, combat contra les pobreses (infantil, habitacional, monoparental, energètica… etc). No obstant això han vist com el millor instrument implementat per combatre la pobresa i l'exclusió, la Renda Garantida de Ciutadania -que va ser possible gràcies a una iniciativa legislativa popular- s'estavellava contra el mur de la gestió i de la voluntat del Govern de la Generalitat . Alguns tècnics fins i tot han advocat per la idoneïtat d'una renda bàsica universal local per acabar amb la dependència i l'exclusió social. Estan igual, confonen desig amb realitat, alternativa sobre paper amb facticitat. Els elements clau de qualsevol política transformadora en la nostra democràcia liberal són l'empoderament ciutadà i la correlació de forces favorable per implementar-la.

Els enciclopedistes, al segle XVIII, van impulsar la ruptura amb el despotisme il·lustrat la premissa del qual era "tot per al poble, però sense el poble". Desde Rousseau és comunament acceptat a nivell constitucional el principi de sobirania popular, sense que aquest sigui efectiu en les democràcies modernes, tenallades per la dictadura dels mercats. Les polítiques institucionals d'esquerra, si ho són, han de transcendir la gestió del que es dóna des d'institucions vigilades i descapitalitzades, hauran de plantejar-se propostes que, més enllà de les polítiques de provisió d'ajudes, rendes i subsidis, implementin pràctiques de conscienciació, empoderament i participació ciutadana, i arribar fins i tot a possibilitar vies cap als nivells de decisió. Des de l'exercici institucional no hi ha altra manera de contrarestar el poder que les corporacions i els seus lobbies exerceixen sobre les polítiques i l'exercici legislatiu.

Però no és des de les institucions des d'on germinarà el canvi cap a la transformació necessària. El debat polític per promoure’l s'està demostrant estèril. L’haurà de liderar la societat organitzada tenint en compte que reunir voluntats no serà fàcil. L'objectiu de la superació de la pobresa comporta que els empobrits s'organitzin com a subjecte, al costat d'altres forces de canvi, per combatre les polítiques que maximitzen la desigualtat.

La pobresa té avui diversos rostres visibles i invisibles després d'un procés de despossessió continu de dècades per part dels empobridors, l'elit global. Els empobrits formen part d'un ventall d'episodis acumulats. El poder corporatiu no ha trobat pràcticament barreres en el seu avanç i ha dictat a governs i societat les seves regles de joc. Moviments com les armilles grogues a França en el seu clam "Nosaltres existim" són un exemple de resistència a aquest avanç.

La inicial arenga de La Internacional és un camí encertat: "Amunt pàries de la terra, en peu famèlica legió". Avui els pàries són legió. Hi ha perfils diversos d’empobrits: immigrants econòmics i refugiats sense recursos, precariat laboral, dones i famílies monoparentals, joves que no poden emancipar-se, classes mitjanes empobrides… etc. Tots haurien de preguntar-se amb Étienne de la Boétie “Per què els que són menys s'imposen sempre sobre els que són més, que semblen adoptar una espècie de servitud voluntària?”.

La entrada Empobridors i empobrits se publicó primero en El Triangle.

Quin projecte tenen per a un altre món possible? Com pensen deconstruir la globalització capitalista i traçar camins emancipadors cap a la globalització de les persones?

La resposta és senzilla. Des que el 15 M es va conformar com a alternativa política i va recalar a les institucions, amb el temps va anar perdent utopisme i internacionalisme, en funció del realisme d'esquerra i aprofitant -des de les “ciutats del canvi” o d’una “nova pàtria” reconvertida- les esquerdes que l'ordre sistèmic global va deixant. Encara que el benefici de les grans empreses creixi cada dia, així com la bretxa de la desigualtat, sempre hi haurà qui, des de les institucions, ens assenyali els seus èxits. I mentrestant ha canviat la mirada de la gent: d'engrossir la revolta social, a esperar assoliments des de les “rejovenides” institucions.

Els nostres rebesavis, en les albors de la industrialització, ja sabien que per enfrontar-se a l'explotació capitalista era necessari transcendir les fronteres i van crear Internacionals. Ho van fer sense tenir instruments comunicatius online, ni avions o trens d'alta velocitat, i no obstant això van aconseguir bastir organitzacions prou potents per enfrontar-se al capitalisme a Occident. Avui, amb els mitjans al nostre abast, ens repleguem a les nostres fronteres, capcots, impotents, confusos, humiliats, sense esperança, tebis, fugint d'enfrontaments amb el sistema en el camp de batalla real, el global.

I els que diuen que defensen els treballadors? Renuncien al repte que suposaria la federació d'agents de canvi internacional per una altra humanitat possible. Renuncien des de la comoditat del conegut, dels camins fressats, però per això mateix transcendits i estèrils. Es refugien en capelles sindicals, en associacions identitàries heretades de l'era fordista i no fan res més que justificar la seva inoperància. Els falta projecte, no són capaços d'enfrontar-se als reptes que els temps requereixen i en aquestes mancances han acabat confabulats amb el sistema. Com es pot ser d'esquerres i ajudar a créixer, amb la seva gestió, al capitalisme financer? Han renunciat a l'honor, a la dignitat i a la ideologia, i asseguts en les poltrones del paranimf de l'esquerra continuen enviant a les ovelles a degollar.

I als nacionalistes què els podem dir? Que es despertin! la nova utopia no entén de fronteres. Els riscos que amenacin la gent avui són globals i només tenen un camí d'embat, el global. Ens adonarem quan tinguem l'aigua al coll?

No ens immutem quan els científics ens alerten de la imminència del canvi climàtic, o que les fonts d'energia que utilitzem han sobrepassat ja el seu límit extractiu. Continuem pensant a créixer, a augmentar el nostre PIB! Seguim.

Creiem que el problema de l'atur és abordable sense mesures solidàries per part dels treballadors per generar ocupació? Vivim en el regne de Xauxa!

Creiem que el sistema financer es democratitzarà sol, sense que ens hi enfrontem seriosament? Doncs vivim en la inòpia!

No considerem necessari establir bases per internacionalitzar la solidaritat? Això és el pitjor, és creure que el nostre terrer recognoscible pot sobreviure en un món deshumanitzat, un planeta ferit i amb un capitalisme financer depredador.

La dictadura financera continua soscavant la democràcia mentre des de les institucions se'ns diu que vivim en un sistema democràtic de dret perquè conjuga tres poders que es vigilen: legislatiu, executiu i judicial; quan la veritat és que és el poder dels diners el que s'ha imposat. Si volem avançar en democràcia avui, el repte és global i hem d'assentar-lo en l'equilibri de tres poders: l'Estat, el mercat i la societat, encara que sabem que avui la dictadura del mercat sobre l'Estat i la societat és motiu d'aquesta barbàrie.

Continuarem situant els nostres somnis, reptes i polítiques en nacionalismes o independentismes, sindicalismes de saló o beateries vàries, sense posar la vista en un horitzó més enllà del nostre nas? Estem perduts!

La entrada On estem? se publicó primero en El Triangle.

Els anys 60 són els del canvi sociològic, de l'èxode i creixement de les ciutats i l'inici de l'Espanya buidada. Al mateix temps, constitueixen l'enlairament del sector financer, recolzat en la capitalització necessària de la indústria en el nou ordenament territorial. El capital bancari passa a ser prioritari davant l'industrial en el procés d'acumulació, ja que els bancs són els majors accionistes de les empreses i és en el desenvolupament de les metròpolis on la banca genera els seus majors actius.

En les últimes dècades hem viscut la internacionalització de les grans empreses, que s’han convertit en multinacionals. La competència global ha suposat la lluita de les corporacions per guanyar quotes de mercat en una jungla on només les més grans sobreviuen. Tot això acaba amb el lliure mercat, creant oligopolis que fixen condicions i preus en els intercanvis.

El desenvolupament meteòric de les ciutats i del progrés material no hauria estat possible en base únicament a l'estalvi i l'acumulació generada pel treball assalariat. Per llançar l'activitat econòmica i accelerar l'acumulació de capital va ser necessari el desenvolupament del que Marx va anomenar el capital fictici, que apareix del no-res en els mercats bancaris o bursatils. Aquest es troba fonamentalment als diners del crèdit, valors de deute públic i accions. I el resultat de la seva creació, en principi, és incert. Creat per a llançar projectes que generen expectatives econòmiques, no sempre les expectatives es compleixen, i això significa sempre un risc assumit.

El capital fictici ha alimentat una doble competitivitat en el creixement; la de les empreses per prevaler i augmentar quotes de mercat, i la dels països per seguir fent créixer el seu PIB. És el desenvolupament d'aquesta competitivitat el que ha generat l'obsessió del sistema capitalista pel creixement, acompanyat d'una profunda bretxa de desigualtat, l'extinció de recursos naturals, la degradació del medi ambient i la generació contínua de riscos econòmics.

L'actual crisi provocada per la cobdícia sense límit del capital financer que, en la seva innovació contínua i palanquejat en l'enginyeria financera i l'especulació, ha generat nous riscos. Segons el Banc Internacional de Pagaments de Basilea, menys del 2% de les transaccions monetàries es produeixen en l'economia real i la resta en l'economia especulativa. Aquests riscos es traslladen a través dels productes derivats al conjunt del sistema financer, i generen inestabilitat i bombolles que esclaten.

Avui els fons financers han reemplaçat, en part, la banca com a accionistes de les empreses. La banca cobrava dividends per les participacions en empreses sota el seu control, i avui els fons inverteixen en empreses mentre poden servir-se’n i obtenir benefici, sense cap mena de lleialtat quan no n’obtenen. Aquests són fons d’enormes proporcions, com ara el BlackRock, que gestiona 6,3 bilions de dòlars en actius, molt més que el banc més gran del món, l’ICBC xinés.

Augmenta la deriva neoliberal en les finances amb la competència, la liberalització de capitals i la falta de regulació i control polític. No obstant això, la majoria de missatges i pràctiques polítiques ens tracten de convèncer que atreure els inversors és un objectiu polític de primera necessitat. Renunciant a controlar i regular els mercats financers, han convertit l'interès del capital financer de mercadejar amb la vida material i els recursos del planeta en interès general.

La majoria d'afectats per les crisis del capitalisme esdevenen subjectes polítics fragmentats i reivindiquen que els Estats satisfacin les seves necessitats. No obstant això, els Estats fa temps van vendre o cedir la seva sobirania al capital. Avui la lluita emancipadora i per salvar el planeta passa necessàriament per agrupar les lluites disperses en una de central contra el poder financer.

La entrada Són les finances, estúpids! se publicó primero en El Triangle.

La recent memòria de recaptació de l'Agència Tributària constata que, en lloc del 30% que haurien de pagar d'impost de societats, les grans empreses paguen de mitjana el 6% dels seus beneficis, la gran banca sol pagar el 2,9% i les grans constructores l'1,2%. Aquestes escandaloses dades haurien de fer reflexionar els nostres representants. També hauria de reaccionar una ciutadania que sofreix des de fa una dècada atur, precarietat i pèrdua de drets socials.

Sabem per la premsa que a través d'ells es canalitza l'economia criminal. La corrupció social i política, el narcotràfic, el tràfic de persones o el terrorisme hi renten els seus beneficis. Menys coneguts són com a plataformes d'especulació. Les finances desregulades troben, a través d'ells, nínxols d'especulació en tot tipus d'actius, ja siguin financers, com el deute dels països, divises, accions, bons, mercats de futurs o derivats; ja siguin matèries primeres, aliments, béns comuns bàsics, empreses, immobles, habitatges o serveis públics. Aquest aspecte és menys conegut, però no per això menys lesiu per al bé comú.

Els grans inversors aposten en el casino financer amb el gran risc sistèmic que això provoca quan esclaten les bombolles especulatives. Les crisis derivades són molt costoses i sempre acaben pagant-les les classes populars. L'especulació mou més de 6 bilions de dòlars diaris buscant benefici ràpid en els mercats financers. L'economia de casino supera en dotzenes de vegades la real o productiva. No hi ha res en els refugis fiscals que promogui el bé comú, totes les seves aplicacions són nocives.

La ciutadania hauria d'exercir pressió a nivell internacional per erradicar-los, exigint major regulació i transparència fiscal i financera i sancions econòmiques i comercials contra els territoris que es doten de sistemes jurídics i fiscals lesius per a l'ordre econòmic i social. És crucial exigir que els nostres representants locals o europeus donin a
conèixer les llistes de països que actuen com a tals i adoptin sancions fins que abandonin les seves pràctiques. Està en joc la credibilitat d'uns governs que han anat permetent una de les majors xacres per al bé comú i la democràcia substantiva.

A nivell polític, les tan gastades “unió fiscal” o “unió bancària” a Europa, necessàries per donar carta de naturalesa a una UE econòmica política, no seran possibles mentre continuïn existint aquests territoris, que impossibiliten l'harmonització fiscal i conseqüentment la unió fiscal ben entesa, a més d'impossibilitar una unió bancària efectiva, ja que la“banca a l'ombra”, instal·lada en la seva opacitat, constitueix una bomba de rellotgeria i impedeix a les autoritats europees efectuar qualsevol exercici de supervisió consolidada seriós i efectiu.

Els promotors de la concentració d'aquest 3 d'abril davant de l'Oficina de la Unió Europea a Barcelona desitgen cridar l'atenció sobre l’injust procés que el Consell ha anat efectuant en la confecció de la llista de refugis fiscals de la UE i visibilitzar la seva indignació, ja que consideren que s'empren criteris polítics i no tècnics per exonerar de la
seva llista diversos països de la UE, que de fet funcionen com a tals, i que també exonera altres territoris molt agressius en matèria fiscal al món. Alhora, exigeixen sancions comercials i econòmiques cap als territoris offshore i que no cooperin.

La entrada Paradisos de rics, inferns socials se publicó primero en El Triangle.