Errada de sistema XII. Un cop d’estat silenciós a Espanya?

El 2009 l'execonomista en cap del FMI Samuel Johnson, descrivia en un article la crisi financera de Wall Street com el fatal desenllaç d'un "cop d'Estat silenciós". Durant anys i sota el lema "El que és bo per a Wall Street és bo per al país" l'elit financera va marcar el rumb de l'economia davant les mans caigudes o complicitat dels governs, convertint finalment la principal economia del món en una "república bananera" que va acabar implosionant amb la crisi de 2008.

A Espanya podríem igualment parlar d'un cop d'estat del capital financer des dels anys 90 fins al present, lent i revestit de "motivacions daurades" pels nostres diversos governs. El lliurament a la banca privada d'una gens menyspreable banca pública els anys 90 i posteriorment l'operatiu desplegat per malvendre o regalar les caixes nacionalitzades a les finances privades, constitueixen una part substancial de la presa silenciosa del poder econòmic-financer a Espanya per les corporacions bancàries. De la mateixa manera que als Estats Units, el que era bo per als accionistes de BBV, BSCH, Banc Sabadell o CaixaBank, era bo per a Espanya. Suposo que les decisions polítiques que "van beneir" les operacions es van prendre en base a dos tipus d'estímuls. Uns positius: la participació en consells d'administració, via portes giratòries, el finançament dels partits o l'exempció del pagament d’interessos en els crèdits formaven part de la rebotiga de les operacions. D’altres negatius, davant xantatges o amenaces d'externalitzacions de serveis, entitats o capital.

Les fusions i absorcions formen part de el codi genètic del capitalisme, les empreses que no creixen acaben desapareixent o no comptant en el repartiment del mercat. Conseqüència d'això és la formació d'oligopolis que acumulen poder dins dels seus sectors, en aquest cas el financer. Tres dècades han suposat el procés d'acumulació d'un oligopoli que ja ostenta un dels índexs de concentració bancària més alts d'Europa, sis vegades el d'Alemanya, amb el cost que això porta per la competència i per als consumidors. Després de la fusió (absorció en la pràctica) Bankia-CaixaBank, l'oligopoli adquirirà proporcions de domini total sobre el sistema financer i acabarà amb el somni d'una banca pública com a única forma de disposar d'una part de el sector financer democratitzada al servei dels ciutadans i capaç de desplegar línies de crèdit que no assumeix la banca privada. Una Banca pública a el servei d'una economia social i ecològica, que combati els excessos de la banca privada moguda pel benefici, mitjançant el crèdit o bé a molt curt termini mitjançant l'especulació, la domiciliació de filials a refugis fiscals, la comercialització de productes estafa i actius tòxics, el recurs a comissions abusives, la reducció de plantilles, el tancament d'oficines i l'exclusió financera.

La cobdícia sense límits de la banca privada no podia tolerar els anys 90 un sector públic que en algun moment va equiparar la seva capacitat creditícia, ni més tard la competència de les caixes pel que fa a dipòsits i crèdit. La pressió o el lobby amb els successius governs està a punt d'aconseguir gran part dels seus objectius amb aquesta "fusió". Amb la privatització quasi total del sector financer condicionaran substancialment les decisions en política econòmica. S'haurà tancat a Espanya el "cop d'estat silenciós" i afermat una dictadura corporatiu-financera en el si d'una "monarquia bananera".

Pedro Sánchez -als ministres d'UP se'ls ha mantingut aliens a les negociacions- ha manifestat que es pretén que la fusió es realitzi de tal manera que es maximitzin els actius de l'Estat en benefici de la ciutadania. El que no ha explicat és que la fusió enterra definitivament un projecte de banca pública a Espanya i que l'Estat passa de tenir el control d'una banca nacionalitzada amb el 61% de accions a ser accionista minoritari en una entitat privada. Oblida així mateix parlar de quina part dels 24.600 milions d'euros del rescat de Bankia, dels que fins al moment només s'han retornat 3.000, recuperarà o no la ciutadania.

S'ha mantingut a la ciutadania deseducada i aliena als problemes econòmics que l'afecten, sense saber analitzar-ne les causes. És hora de despertar.

(Visited 83 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari