La iniciativa “Sóc gran, no idiota” del metge jubilat Carlos Sanjuán, ha recollit 600.000 firmes digitals, denuncia l’exclusió bancària a què se sotmet a les persones de la tercera edat, moltes no familiaritzades amb l’ús de tecnologies digitals. Reclamant un tracte personal i més humà. Aquesta és una expressió evident del problema greu que el nostre sistema financer té avui per satisfer l’encàrrec que la societat i les seves institucions li fan.
En un sentit ampli, l’exclusió financera és l’expulsió creixent de persones, famílies, empreses, autònoms o territoris sencers dels serveis bancaris necessaris per a la vida personal o empresarial. Els diners en una societat mercantilitzada i monetitzada constitueixen un bé essencial i l’accés universal ha d’estar garantits.
La funció bàsica de la banca tradicional és de salvaguarda dels diners dels dipositants, alhora que oferir una sèrie de serveis necessaris com a pagaments i cobraments i mediar entre l’estalvi dels dipositants i les empreses i famílies a través del crèdit. Són precisament aquestes funcions cabdals les que s’estan ressentint de l’actual situació oligopòlica del sistema financer, resultat de la pressió competitiva de la banca privada per ampliar les seves quotes de mercat, conjugada a la perfecció amb les polítiques privatitzadores neoliberals dels gabinets de govern a Espanya des dels 90. Entre els anys 1993 i 1998 els governs del PSOE i el PP van privatitzar els bancs oficials de crèdit, que eren bancs de desenvolupament de caràcter públic, també la Banca Postal i el Banc Exterior. Més endavant, a partir del 2013, sota la Llei de Caixes d’Estalvi i Fundacions bancàries, també s’han traspassat les Caixes al sector privat. El resultat és que avui, de les 62 entitats existents el 2008, només queden 9 entitats privades; que cinc grans entitats suposen més del 70% del sector i que l’índex de concentració bancària a Espanya està molt per sobre de la mitjana de la UE. Pel camí han desaparegut 24.000 oficines, 120.000 treballadors i no hi ha sucursals a més de la meitat dels municipis espanyols, 4.400. Però a més de la desaparició d’entitats i oficines per guanyar quotes de mercat, hi ha dos factors més causants de l’exclusió financera.
Un és el resultat de les polítiques monetaristes del BCE, que sempre s’ha preocupat d’alimentar la liquiditat i salvaguardar la solvència del sistema bancari, especialment després de la crisi del 2008 i per això els ha proporcionat barra lliure de crèdit sense interès i mitjançant l’expansió quantitativa, els ha comprat tota mena d’actius. Amb això s’ha augmentat la circulació monetària, però ha significat una forta baixada dels interessos, de vegades negatius. És el pràcticament nul preu dels diners avui una causa del menyspreu de la banca cap als que tenen cartilles domiciliades, els dipòsits de les quals no es remuneren ni es fidelitzen com abans. Això fa que els bancs cobrin comissions d’obertura, manteniment i altres, abusant de les persones de menys ingressos, que no poden contractar amb els bancs altres serveis financers perquè no els cobrin aquestes comissions. Un altre efecte és que en marcar els bancs centrals els interessos dels crèdits bancaris i ser aquests baixos, les entitats tampoc no estan interessades a moure el crèdit a les empreses. Podríem dir que la banca avui obté substanciosos beneficis dels préstecs sense interès del BCE i de la compra dels seus actius, de traspassar aquesta liquiditat a fons per invertir en actius especulatius financers o immobiliaris i de l’abús en les comissions bancàries.
Una altra causa és el desenvolupament de les tecnologies financeres, primer caixers i transaccions digitals, ara fintech o neobancs i altres tecnologies de pagament, motiu de desaparició d’oficines i treballadors bancaris, especialment a les zones rurals amb l’exclusió consegüent de les poblacions i les zones més vulnerables.
El futur de la banca és molt incert i possiblement es doni una transformació important dels serveis financers, també de la mateixa moneda per mediació tecnològica (no únicament). Tanmateix, sota un sistema democràtic de dret l’accés als diners com a bé essencial, haurà d’estar garantit. Però com?
