Fa temps que es parla de la decadència del factor treball en la producció, especialment en la producció mercantil i que augmenta el nombre de persones desocupades com a conseqüència del creixement del factor tecnològic. Jeremy Rifkin, al seu llibre de 1995 “La fi del treball”, recollint les tendències existents, pronostica un futur en el qual la tecnologia desplaçarà les persones en molts sectors, la qual cosa planteja una reflexió global sobre el treball assalariat dins de l’actual estructura econòmico-productiva i social.
Cal preguntar-se primer si el sistema econòmic i social en què es dóna el procés de pèrdua de centralitat de la feina respon a les necessitats de la societat en el seu conjunt i, si no fos així, buscar els elements correctors necessaris. El procés de tecnologització creixent de la producció no ha suposat una major qualitat de vida generalitzada. Molts estudis han evidenciat que l’increment de la tecnologia i l’automatització en la producció accentuen la desigualtat, es creen menys llocs de treball i més precaris. Fins quan? Haurem de recordar que la tecnologia no representa un bé en ell mateix, sinó en funció dels seus usos i conseqüències socials.
El capital d’una persona treballadora el genera el seu esforç laboral. “Les meves mans, el meu capital”. Què passa quan la tecnologia la desplaça del procés productiu en un sistema que ha erigit un altar al benefici empresarial? I què passa quan qüestionar l’ús de la tecnologia es veu com a sinònim de qüestionar el progrés? En nom del “progrés” es desplaça els treballadors de la seva forma de vida. No era tecnofòbia el que va alimentar el S. XIX el ludisme sinó l’ús de la tecnologia contra els drets dels treballadors, i per al benefici exclusiu de rendistes. “El treballador només respectarà la màquina el dia que aquesta es converteixi en la seva amiga , reduint la seva feina, i no com en l’actualitat, que és la seva enemiga, treu llocs de treball i mata els treballadors”, (Émile Pouget).
També cal reflexionar sobre els usos tecnològics orientats a la maximització productiva i al productivisme (produir per produir) en una cega carrera cap a la maximització de noves necessitats socials inferides, que retroalimentin el PIB i el benefici econòmic de les empreses, sense tenir en compte la sostenibilitat del procés, la petjada ecològica i els límits del planeta. La tecnologia ha estat segrestada pels “somnis humits” i a curt termini del capital per tal d’aconseguir “màquines de fer diners” i no obstant això el seu desplegament requereix grans inversions en investigació i infraestructures que no realitzarà el sector privat, sinó la societat en el seu conjunt .
En realitat, una societat madura no s’ hauria de plantejar si la tecnologia en la seva fase robòtica acabarà amb el treball assalariat. Aquesta pregunta és pròpia de societats dependents i infantilitzades. La societat crítica té en aquest moment, en benefici de el desenvolupament humà, els reptes socials i intel·lectuals més apassionants de la història. Haurem de valorar objectivament i més enllà del seu aspecte instrumental i factor d’explotació de classe, el que ha suposat el treball com a eix d’organització, cohesió social i solidaritat a nivell col·lectiu i d’experiència vital més o menys nutrient i realitzadora per a les persones. Haurem de reorientar la producció, la tecnologia i el treball en la direcció que serveixi a les autèntiques necessitats humanes. No és el treball el que està en crisi, és el sistema quan no respon a les necessitats de la societat.
Hi ha alternatives dignes al treball, tot i que cal elaborar noves taxonomies de treballs dignes i d’acord amb les necessitats humanes, socials i ecològicament responsables, posant en primer lloc en valor els “invisibles” treballs de cura i reproductiu. Un treball digne és un dels factors essencials de realització humana i el dret a la feina ha de constituir un factor irrenunciable de tota societat.
Keynes va predir en els 40 un món en què les persones treballarien 15 hores a la setmana per procurar-se una vida digna. Està clar que Keynes creia en una societat democràtica i igualitària, on es consolidés la plena ocupació i on la tecnologia fos un factor d’equitat i d’alliberament de la feina més dolosa.
