Però qui mana aquí? (2). La revenja dels rendistes

Preguntar-nos per la naturalesa del poder polític requereix diverses reflexions: En què consisteix i sota quina forma es representa, el territori o unitat política en què s’exerceix, com es distribueix el poder a la societat… És en aquest punt on cal preguntar-se sobre el grau de poder que adquireixen els representants electes per poder decidir i gestionar polítiques basades en l’encàrrec delegat per la societat i pel seu propi programa polític.

Des que va sucumbir el bloc soviètic, on el poder estava concentrat als aparells de l’Estat, va ser el capitalisme el que va heretar la faç de la terra. La manca de contrapoder global va suposar l’extensió del lliure mercat alhora que el qüestionament del que hi havia d’estat en les idees polítiques socialdemòcrates i en l’Estat de benestar. Els conservadors anglosaxons van adoptar l’ideari del neoliberalisme a finals dels 70 i això va impregnar els 90 la socialdemocràcia, que per mitjà de l’anomenada Tercera via va transformar la seva substància de facto en social-liberalisme. Les polítiques neoliberals, iniciades amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher van arrelar a tot el globus, que cada vegada més va constituir una finca global de les grans corporacions, fossin aquestes privades, o estatals a antics països comunistes o emirats àrabs.

Amb el desenvolupament de la globalització financera s’ha transformat la naturalesa de l’acumulació capitalista i hem de parlar de beneficis sense acumulació, que són aquells que ja no es reinverteixen a les empreses centrals sinó que busquen vies d’inversió més rendibles en l’especulació financera o en inversions i factories de països no desenvolupats, buscant avantatges competitius. Alhora, el desenvolupament exponencial del capital fictici al conjunt de l’economia ha suposat grans transformacions en els equilibris globals de poder.

Si amb el desenvolupament inicial del neoliberalisme els 80 el mercat va infringir un càstig dur a la societat reduint l’estat de dret, amb l’hiperdesenvolupament del sector finances a l’economia els 90 i posteriors el capitalisme productiu va mutar globalment en capitalisme financer, originant-se una economia finançaritzada. Avui dia, per cada flux d’unitat monetària que es mou en el desenvolupament de l’economia productiva, se’n mouen 100 a l’economia especulativa. Això perverteix qualsevol tipus de bondat que s’hagi pogut atribuir en el passat a un suposat sistema capitalista de ”rostre humà” i converteix l’economia en un joc de casino en què, en funció de l’enriquiment il·limitat i el poder que proporciona, una minoria de plutòcrates depreden les vides i el planeta en una carrera despietada i sense sentit cap enlloc.

Parlar de poder avui en un món mercantilitzat i monetitzat a l’extrem és parlar de la capacitat dels capitals rendistes, que es beneficien de la producció però no s’hi impliquen, tenen per generar benefici desposseint les societats del comú i parasitant la economia. Els màxims agents d‟aquest capitalisme rendista són bancs i corporacions globals, asseguradores i grans fons i carteres de fons d‟inversió o de pensions. Aquests agents actuen a través de la deslocalització productiva i fiscal, mercats borsaris, el crèdit-deute i l’especulació amb tota mena d’actius directes o derivats. La seva revenja va consistir a haver sabut aprofitar la crisi del capitalisme els 70 per aconseguir que els governs implementessin normatives que extingissin els controls a què el va sotmetre el capitalisme de postguerra. Així que han tornat a imposar les seves regles de joc monetaristes, sota la tutela inicial del conservadorisme anglosaxó i la direcció de l’Escola Neoliberal de Chicago i més tard de diverses institucions de postguerra (BM, FMI, OCDE, GATT, OMC, UE , WEF).

Mentre a aquest estat de coses i l’enorme desigualtat que genera, se’l segueix anomenant democràcia, els diversos partits polítics pretenen que la ciutadania els delegui, a través del vot, un poder que aquest sistema no posa de facto en mans dels seus representants. La globalització financera ha acabat convertint els estats concrets en “finques particulars dels capitals globals” a través dels principis de competència, liberalització, desregulació i privatització. El que mou el món de la vida avui és fonamentalment la lògica dels inversors. En aquest nou ordre de coses els governs són, cada cop més, mers gestors del sistema globalitzat sense capacitat real per fer polítiques democràtiques. És la “mà invisible” dels mercats globals i les seves institucions els qui en realitat governen sobre allò més substancial.

En aquest magma de poder, la sobirania popular es dilapida i invisibilitza sota el pes de la despossessió. S’ha produït un moviment tectònic en el necessari equilibri democràtic de poders entre l’Estat, el Mercat i la Societat. Fa dècades que es parla de dictadura dels mercats sobre els estats i la societat.

Paral·lelament a la pèrdua de poder i control per part dels governs, el sistema aprofundeix i globalitza els seus propis riscos, alhora que en genera de nous. Cada risc genera un perill per a les societats i el planeta, el seu abordatge esdevé necessàriament qüestió política. En una fase d’autoconsciència reflexiva, la societat podria arribar a ser conscient dels perills i les amenaces incontrolades que genera i això, a nivell polític, podria generar lluites per prevenir i/o combatre els mals que es produeixen i les responsabilitats de cadascú.

En una època global d’interconnectivitat, intercausalitat i interdependència creixents sorgeixen nous riscos globals que generen una època de gran incertesa, fet que afegeix grans dosis de complexitat a l’exercici de la política. La globalització financera ha generat riscos que impedeixen als estats resoldre els perills que tenallen les seves societats basant-se únicament en la gestió política pròpia. Això minimitza la capacitat dels estats per abordar amb solvència les causes de les crisis financera i econòmica, la del mercat laboral, la de l’Estat de Benestar, la del deteriorament del medi ambient, dels conflictes bèl·lics, de l’escassetat de combustibles fòssils i d’altres indústries extractives amb els seus efectes sobre la indústria, el terrorisme internacional i altres riscos globals.

Mentre les democràcies polítiques formals estan segrestades pels mercats, les societats de consum irreflexives i inconscients romanen captives reproduint comportaments i valors que alimenten el gran depredador global. Podríem dir que avui avança com mai el somni de Margaret Thatcher quan va dir “La societat no existeix. Hi ha individus, homes i dones i hi ha famílies”. Estem ara en un moment d’estupor social, on minven cada dia drets individuals i col·lectius i on es disparen les desigualtats. No només “el Rei està nu”, la societat també. Està per demostrar que aquesta crisi generi noves oportunitats quant a que emergeixin reactivament nous moviments socials resistents als seus efectes i que aconsegueixin prendre el pols a la realitat per promoure les necessàries i en alguns casos urgents transformacions.

Qualsevol acció col·lectiva s’inicia i desenvolupa en un marc territorial, però no ens hi podem reduir. El marc estatal difícilment crea emancipacions estables i sostenibles, perquè el marc global establert és majoritàriament de competència i totes les societats lluiten per conquerir beneficis, moltes vegades a costa d’altres societats, això retroalimenta riscos i conflictes que dificulten la pau i la governabilitat global.

Deconstruir l’estat actual de coses és el repte de qualsevol força emancipadora avui, sigui a nivell social o polític. Ja és hora de plantejar-se un necessari i cada vegada més urgent salt qualitatiu en les respostes des de la política i la societat, que haurà de remoure els estatus de ciutadania. Enfrontar-se avui als riscos globals requereix un compromís i consciència en trànsit cap a un sentiment de ciutadania global, davant dels riscos comuns com a espècie.

No hem de deixar el cosmopolitisme i l’internacionalisme a les mans dels inversors globals. Ulrich Beck ens parla d’una revolució cosmopolita de signe republicà i anomena els artífexs d’aquesta revolució “els fills de la llibertat” que constituirien una comunitat que transcendeixi la territorialitat i que lluiti per combatre la globalització capitalista mitjançant valors cosmopolites i objectius internacionalistes. Organitzar aquestes xarxes de ciutadans i ciutadanes seria l’herència més honrosa per a aquelles grans persones que durant els segles XIX i XX van viatjar pel món organitzant les Internacionals contra l’explotació capitalista.

(Visited 94 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari