Fa tres dècades que les esquerres governamentals van abandonar la prioritat de la qüestió social, en el marc de la globalització neoliberal, per la del creixement econòmic a qualsevol cost, motiu pel qual les classes populars, empobrides, han abandonat a l'esquerra. Des de llavors, la crisi ha jivaritzat a àmplies capes mitjanes i s'ha disparat la bretxa de la desigualtat. La desafecció política conseqüent ha tancat el cicle, en alimentar l'abstencionisme i derivar part del vot cap a partits populistes d'extrema dreta.
En aquest marc, des de ciutats del canvi i en els últims quatre anys, gestors d'excel·lent intenció, tot i que localment ubicats, sobrevaloraven el seu poder per implementar plans que augmentessin la protecció social i disminuïssin l'exclusió, arribant fins i tot a plantejar-se com a objectiu acabar amb la pobresa a nivell local.
Gestors i tècnics han promogut saberudes anàlisis i detallades cartografies sobre la pobresa a Barcelona per dissenyar un bon nombre d'actuacions coordinades sobre factors clau: accés a l'habitatge, polítiques de subsidis i provisió social, de formació ocupacional, combat contra les pobreses (infantil, habitacional, monoparental, energètica… etc). No obstant això han vist com el millor instrument implementat per combatre la pobresa i l'exclusió, la Renda Garantida de Ciutadania -que va ser possible gràcies a una iniciativa legislativa popular- s'estavellava contra el mur de la gestió i de la voluntat del Govern de la Generalitat . Alguns tècnics fins i tot han advocat per la idoneïtat d'una renda bàsica universal local per acabar amb la dependència i l'exclusió social. Estan igual, confonen desig amb realitat, alternativa sobre paper amb facticitat. Els elements clau de qualsevol política transformadora en la nostra democràcia liberal són l'empoderament ciutadà i la correlació de forces favorable per implementar-la.
Els enciclopedistes, al segle XVIII, van impulsar la ruptura amb el despotisme il·lustrat la premissa del qual era "tot per al poble, però sense el poble". Desde Rousseau és comunament acceptat a nivell constitucional el principi de sobirania popular, sense que aquest sigui efectiu en les democràcies modernes, tenallades per la dictadura dels mercats. Les polítiques institucionals d'esquerra, si ho són, han de transcendir la gestió del que es dóna des d'institucions vigilades i descapitalitzades, hauran de plantejar-se propostes que, més enllà de les polítiques de provisió d'ajudes, rendes i subsidis, implementin pràctiques de conscienciació, empoderament i participació ciutadana, i arribar fins i tot a possibilitar vies cap als nivells de decisió. Des de l'exercici institucional no hi ha altra manera de contrarestar el poder que les corporacions i els seus lobbies exerceixen sobre les polítiques i l'exercici legislatiu.
Però no és des de les institucions des d'on germinarà el canvi cap a la transformació necessària. El debat polític per promoure’l s'està demostrant estèril. L’haurà de liderar la societat organitzada tenint en compte que reunir voluntats no serà fàcil. L'objectiu de la superació de la pobresa comporta que els empobrits s'organitzin com a subjecte, al costat d'altres forces de canvi, per combatre les polítiques que maximitzen la desigualtat.
La pobresa té avui diversos rostres visibles i invisibles després d'un procés de despossessió continu de dècades per part dels empobridors, l'elit global. Els empobrits formen part d'un ventall d'episodis acumulats. El poder corporatiu no ha trobat pràcticament barreres en el seu avanç i ha dictat a governs i societat les seves regles de joc. Moviments com les armilles grogues a França en el seu clam "Nosaltres existim" són un exemple de resistència a aquest avanç.
La inicial arenga de La Internacional és un camí encertat: "Amunt pàries de la terra, en peu famèlica legió". Avui els pàries són legió. Hi ha perfils diversos d’empobrits: immigrants econòmics i refugiats sense recursos, precariat laboral, dones i famílies monoparentals, joves que no poden emancipar-se, classes mitjanes empobrides… etc. Tots haurien de preguntar-se amb Étienne de la Boétie “Per què els que són menys s'imposen sempre sobre els que són més, que semblen adoptar una espècie de servitud voluntària?”.
