Confesso que em costa activar-me després de les primícies informatives i els luctuosos successos recurrents i acostumo a esperar un temps prudencial perquè passi el vertigen que genera l’estrepitosa estela mediàtica dels esdeveniments abans d’abandonar la confortable mandra intel·lectual del déjà vu.
L’edat ens va situant en una posició protectora d’escepticisme sa, que ens convida en primer lloc a preguntar-nos: ¿però que té això de nou perquè precisament ara les meves neurones hagin de córrer?
Fa un mes que les alarmes globals van ressonar als mitjans amb l’escàndol Pandora Papers, estenent la passarel·la de l’oprobi a presumptes delinqüents de coll blanc amb comptes offshore importants en territoris que en algun moment van vendre la seva sobirania econòmica a poders globals. La van vendre perquè grans rendistes poguessin mobilitzar els seus capitals a la recerca d’embornals fiscals, per a les corporacions globals a la recerca d’avantatges fiscals competitius i perquè delinqüents transfronterers, darrere del secret protector dels seus excessos econòmics i humanitaris, no haguessin de passar per caixa o pels jutjats. No em vaig sentir especialment esglaiat. És més, amb prou feines em vaig immutar, i això que ja estàvem més que avisats des de fa anys, o potser precisament per això.
Els anys posteriors a la crisi del 2008 la ciutadania ha pogut estar al corrent d’una successió de notícies sobre delictes fiscals associats a la corrupció social i política. Això ha estat possible a causa de filtradors d’informació, treballadors de banca com Hervé Falciani o grups de periodistes d’investigació que han filtrat a alguns mitjans periodístics el resultat de les seves investigacions. Com a conseqüència, hem pogut conèixer l’actuació delictiva d’un elenc de persones de renom social o polític.
Han estat divulgats assumptes com Swissleaks, Luxleaks, Panama Papers o Paradise Papers, i ara Pandora Papers, que han obert una via per conèixer persones o grups empresarials amb dipòsits en comptes opacs offshore per evadir el pagament d’impostos a les hisendes publiques.
Tot i això, els assumptes revelats no son sinó la punta de l’iceberg d’un sistema opac, parasitari i corrupte que utilitza sistemàticament aquests refugis fiscals com a instrument per redistribuir les rendes des del treball i la ciutadania cap a l’optimització dels beneficis del capital.
Hauríem d’anar més enllà de l’anècdota contemplativa sobre els murris particulars. En general, els mitjans ens informen periòdicament d’aquesta realitat fiscal i financera, com un assumpte anecdòtic. Situen el centre de la notícia en fets recurrents sobre evasors fiscals, cosa que no ajuda a desentranyar la dimensió estructural de l’enorme problema que suposa l’offshore promogut per l’actual capitalisme financer globalitzat. Els refugis fiscals són estructures mantingudes en benefici seu pels poders econòmics globals i naturalitzades pels governs, que impossibiliten el desenvolupament de la justícia fiscal i financera. Els arbres informatius no ens deixen veure el bosc. Aquests territoris estan perfectament sincronitzats dins del sistema financer global i es retroalimenten mútuament amb unes entitats financeres internacionals fonamentalment privades i desregulades, amb la banca a l’ombra, amb un sistema fiscal regressiu, amb l’augment de l’endeutament públic i privat i amb l’abús de la titularització financera, els derivats financers, l’apalancament creditici i l’especulació global amb tota mena d’actius. Tot plegat constitueix un entramat financer que ha estat dissenyat per la plutocràcia global dels diners.
L’economia opaca, mitjançant aquests refugis fiscals o territoris offshore per a no residents, és el paradigma de la corrupció. La seva existència és promoguda per les mateixes oligarquies internacionals que diuen que defensen els drets humans i la democràcia, però que se serveixen d’aquests territoris per imposar un sistema injust i corrupte. Si la democràcia liberal es fonamenta abans que res en l’“imperi de la llei”, podríem dir que un sistema econòmic global que s’apalanca en aquestes jurisdiccions mai no pot ser constitutiu realment d’una democràcia, per la qual cosa els poders democràtics estan obligats a abolir els sistemes jurídics offshore que donen carta de naturalesa a la injustícia econòmica global.
