El nou ordre, després de la Segona Guerra Mundial, va quedar supeditat a Bretton Woods a l’hegemonia dels EUA. La reconstrucció i el procés d’integració europeus -més enllà del mite fundacional com a germanor antifeixista dels pobles que recollien el llegat de la resistència i el Manifest de Ventotene- han estat processos de matriu i tutela dels EUA. En una primera fase mitjançant el Pla Marshall per a Europa i la seva inicial dolarització; en una segona fase EUA secunda i promou la integració dels mercats europeus i de la seva indústria pesant quan es va crear el 1951, mitjançant el Tractat de París, la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) considerada l’origen de l’actual UE. Aquest origen està marcat per la necessària reestructuració dels capitals europeus per a competir a nivell mundial. És la competència la que incentiva la unió europea des de llavors. Yanis Varoufakis diu (2011) “La realitat és que la integració europea no va ser un bastió d’Europa, va ser una idea USA executada pels seus diplomàtics”.
La mutació que inicia el capitalisme anglosaxó els 70 és promoguda des de les elits conservadores, que adopten el paradigma neoliberal de l’Escola de Chicago. En desregular i liberalitzar l’economia i les seves institucions, el mercat es va emancipant de la tutela dels estats. La supressió de controls de capital i la seva llibertat absoluta de circulació, es van establint posteriorment en les jurisdiccions d’una majoria de països avalats per mitjà d’institucions com el FMI, el BM o l’OCDE, que en principi no van ser creades per a aquesta mediació.
L’ona neoliberal, que va impactar de ple en el món de les finances de Wall Street els 80, és llarga i posteriorment es va expandir en primer lloc a la City de Londres i a través de la Tercera via socioliberal, amb Blair i Schroeder, al continent europeu. Ja Miterrand, el 1983, havia advertit abans del seu gir tecnocràtic: “Represento l’últim polític en vida, d’ara endavant només hi haurà comptables”. Probablement res d’això hauria passat si la política internacional no hagués donat ales als mercats financers en retirar els controls internacionals de capital anteriorment; o bé s’haguessin adoptat quan encara s’era a temps les receptes de Tobin sobre un impost dissuassori a les transaccions especulatives. Però els polítics europeus, en general, van adoptar en política econòmica les directrius del Gran Germà de l’OTAN, a la qual el PSOE va ficar Espanya el 1986, el mateix any que ens va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea.
Des dels anys 90 han estat els grups de pressió o lobbies de les grans corporacions financeres els que han marcat el signe de les polítiques nacionals i internacionals. Als EUA la pressió de l’entramat financer sobre Clinton a la campanya electoral de 1999 va aconseguir que aquest derogués la Glass Steagall Act, per la qual la banca comercial es mantenia separada de la banca d’inversió. La seva derogació va significar un salt qualitatiu important en el procés de financiarització de l’economia i perquè les finances consolidessin el seu poder als mercats. En general la gran majoria de decisions estratègiques per a l’economia i que al mateix temps afecten els plans de les entitats financeres, han estat preses al dictat seu, bé sigui a Amèrica, Europa o Espanya. En la seva voracitat les finances globals tracen els seus negocis sobre qualsevol aspecte de la vida que pugui constituir un actiu econòmic. Així ha estat de manera creixent en els últims 40 anys.
Els lobbies financers, amb els seus tentacles, dominen les decisions dels governs que acaben com a gestors dels interessos de la gran banca (Vigueras 2012). Pressionen als governs en múltiples fronts d’interès, paral·lelament als acords dels tractats internacionals de comerç (TIC): aprofundiment en la desregulació econòmica, recurs a l’opacitat financera, fiscalitat nacional i internacional (ITF), privatització bancària i concentració oligopòlica, adquisició d’empreses i serveis, titulització i elaboració de productes derivats, ús de paradisos fiscals… Rara és una branca de l’economia que no estigui afectada per la seva pressió. Els lobbies despleguen tota la seva influència especialment als espais normatius o els períodes constituents, allí on es legislen les directrius i normes econòmiques fonamentals. A la UE van pressionar en la redacció de l’Acta Única Europea (1986) en la qual s’accelera l’estructura tecnocràtica-neoliberal mitjançant l’obsessió liberalitzadora i suposa la desaparició de fronteres internes i externes per als capitals. Van pressionar igualment durant les deliberacions i negociacions del Tractat de Maastrich pel qual es constitueix la Unió Europea (1992) i on s’implementen un ventall de mesures econòmiques neoliberals, adornades amb una obsessió d’estabilitat monetària, pressupostària i de convergència per a tots els països que van entrar a la moneda única. Posteriorment va succeir el mateix durant la redacció de la no-nata Constitució de 2005, on els tecnòcrates de la UE i els lobbies es van reunir sent mestre de cerimònies un expresident liberal francès, Valery Giscard D’Estaing. Aquesta normativa fracassada de 2005 va entrar per la porta de darrere en el vigent Tractat de Lisboa, en vigor des de 2009, signat pels caps d’estat i de govern de 28 països membres, on a més s’estipulava que qualsevol canvi normatiu futur en els aspectes financer, monetari o fiscal hauria ser aprovat per unanimitat, tancant així amb dues claus els llegats legislatius.
A Espanya, el Govern de Zapatero, pactant amb el PP i altres partits, va reformar en pocs dies l’article 135 de la Constitució, pel qual el pagament del deute públic seria prioritari a qualsevol altra despesa de l’Estat en els seus pressupostos generals. Més enllà de l’ortodòxia dels Pactes d’estabilitat pressupostària, darrere de les presses va estar la pressió dels creditors financers alemanys sobre Merkel i Brussel·les.
A Espanya, igual que passa als EUA i a Europa, es legisla sota el lema “el que és bo per a les corporacions, és bo per a Espanya”, motiu pels quals els governs respectius des de 1991 fins a 2021 han elaborat normatives en el camp financer que han constituït en el seu conjunt un silenciós cop d’estat. S’ha acabat amb l’antiga banca pública i amb la majoria de les Caixes i les 62 entitats bancàries de 2007, s’han reduït a 10. Com a resultat s’ha conformat un poderós oligopoli financer constituït per 5 grans entitats, que ostenta prop del 80% dels actius i que té un pes important en l’IBEX 35 i en les decisions del Govern.
D’altra banda la freqüència de portes giratòries entre la política i les finances és una altra forma d’utilització de la política per objectius espuris. A Europa són coneguts casos com els de Draghi, Monti, Guindos, Papademos i altres pilars polítics que provenen en el seu origen de Goldman Sachs, Deustsche Bank o Lehman Brothers. A Espanya són de tots conegudes moltes situacions anàlogues.
Dins del gran espai financer, cada vegada més emergeixen com a predominants les finances offshore, situades en oficines virtuals en demarcacions territorials amb jurisdiccions que mantenen una forta opacitat sobre les negocis i capitals allí establerts i dificulten la traçabilitat sobre els fluxos que entren i surten procedents d’altres jurisdiccions. La majoria dels anomenats paradisos fiscals es constitueixen com a centres offshore o extraterritorials. Un clar exemple també del poder dels lobbies financers ve consistint a fer desaparèixer dels llistats oficials de jurisdiccions no col·laboratives de la UE tots els països i territoris que funcionen realment com a tals a Europa.
El predomini dels grans bancs en el sistema financer està deixant pas al de grans fons de tota mena (d’inversió, hedge founds, fons voltor, FMM…) i grans gestores de fons, com Blackrock o Vanguard, situats a la banca en l’ombra (shadow banking), que albergaria un conjunt d’entitats intermediadores de crèdit, que recalen en general en paradisos fiscals, fora del sistema bancari tradicional i fora de tota regulació. També se situen allí altres actors com socimis, spv (vehicles especials d’inversió) i fins i tot els grans bancs comercials, que pertanyen al sector regulat solen tenir branques d’inversió que formen part de la banca a l’ombra per a evitar la regulació.
L’hegemonia financera posa en qüestió la sobirania dels estats. Els governs no poden representar el mandat per al qual han estat triats pels ciutadans. Això és pel fet que són les finances qui marquen el camí a les economies en interès propi, les que ostenten cada vegada més poder, no sols econòmic, sinó també polític. El capital global transfronterer s’ha constituït en el “dominium” catapultat pels estats “imperium”. Com sovint se solia dir, els votants a Europa per poder influir sobre el seu futur haurien de votar a les eleccions dels USA o Deutschland, encara que possiblement en un futur immediat caldria organitzar eleccions universals per a triar els consells d’administració dels grans fons globals. La pregunta que ens fem és com la ciutadania podria recuperar, davant aquest panorama, les regnes del seu propi destí?
