Un Anell per governar-los a tots. Un Anell per trobar-los, un Anell per atreure’ls a tots i lligar-los a les tenebres… Tolkien
Parafrasejant el Tolkien del “Senyor dels anells”, avui ens dirigim acceleradament cap un món regit pel poder tirànic de la plutocràcia global dels diners, que governa amb mà de ferro hisendes i vides, aquell que, en contínua expansió, domina, esclavitza i al mateix temps desnaturalitza tot el que envolta. Les finances constitueixen un anell de poder per dominar la resta d’anells econòmics i lligar-los al seu destí.
La manca de límit al dret negatiu a la propietat incentiva els grans actors econòmics a mantenir una carrera competitiva sense límits i escassos obstacles reguladors per fer-se amb tot suport o recurs econòmic i en aquesta carrera els grans poders financers estan acaparant els ressorts econòmics del món de la vida.
Una majoria de riscos econòmics, ecològics i socials quotidians en l’actualitat vénen de la mà de la cobdícia extractiva i depredadora de les finances globals: La escalada preocupant del deute sobirà i privat i la pressió dels creditors sobre els estats, l’acaparament pels grans gestors de fons ubicats a l’ombra d’accions de les grans corporacions, la creixent concentració oligopolística bancària a nivell internacional, els excessos de titulització i l’especulació exultant amb tot tipus d’actius, l’opacitat, els negocis offshore i l’evasió i elusió fiscal, l’adquisició de fons voltors del deute dels països o, al costat de les SOCIMI, de grans parcs d’habitatge privat i social, l’adquisició d’empreses pels private equity o grans fons de capital risc, amb el propòsit de “sanejar”, desballestar-les, fraccionar-les i obtenir benefici del procés i de la seva venda, la gestió financera global dels fons de pensions, el domini sobre els mitjans de comunicació a través del seu accionariat, la creixent implantació dels fons en el sector sanitari i de serveis, la perseverant inversió financera en l’extracció de combustibles fòssils, la compra i acumulació de terres i grans reserves d’aigua per fons sobirans i privats, el domini comercial de grans marques, distribuïdors globals i grans superfícies, que posa en situació crítica el comerç de proximitat, la pressió corporativa per reduir els drets socials i laborals, etc… , constitueixen una bona mostra de la cobdícia financera. Són processos que generen gran acumulació de riquesa en poques mans, creixent desigualtat i degradació econòmica, ecològica i social.
L’obsessió dels poders financers per acumular diners i, a través d’ell, poder per seguir acumulant més diners, no té amb el capitalisme límit ni trava, està impresa en els ressorts que mouen l’estructura sistèmica i és el motiu del creixement continu de les desigualtats que soscaven les societats en països amb democràcia formal. Va ser el mateix president Roosevelt qui, en el seu discurs de presa de possessió el 1937, va manifestar que una cobdícia excessiva no era només moralment reprovable, sinó que també era nociva per a l’economia. Mentre els diferents governs no facin un gir radical en les seves polítiques i adoptin mesures per limitar la propietat i el poder que l’oligarquia financera exerceix sobre les economies, seguiran creixent les desigualtats i la ingovernabilitat. Els governs no estan avui a l’altura dels requeriments democràtics orientats al bé comú.
A la injusta distribució de la riquesa del capitalisme, el capitalisme financer afegeix la seva compulsió malaltissa pel benefici especulatiu immediat, amb una gran ineficiència en la distribució dels recursos i gran descontrol i posant en greu desequilibri i risc les economies. Es generen bombolles financeres i crisis recurrents que implosionen sobre les societats, que acaben pagant la factura d’aquestes crisis degudes a la manca de regulació sistèmica. En la base que nodreix aquesta situació hi ha l’existència d’un entramat internacional de poderosos interessos financers, econòmics i polítics que es resisteixen a la mínima regulació del sistema, passant de qualsevol consideració orientada a l’interès general. És el sistema, amics!
El domini de les finances és doncs un fet total que afecta avui, en major o menor grau, totes les facetes de la vida, creant tot tipus de riscos socials i ecològics i imposant-se als governs i a la democràcia. Hem de preguntar-nos necessàriament si com a societat seguirem assumint d’ara endavant els costos d’aquesta tirania dels mercats globals, amb closca democràtica, o si per contra organitzarem la resistència i construirem col·lectivament respostes necessàries per enfortir i disposar d’una autèntica democràcia .
Dins del repte d’aquesta resistència democràtica contra l’anomenat 1% caben i caldria reunir un ampli consens de forces socials i polítiques diverses. El primer que cal consensuar és que cal començar un llarg, però inajornable procés per reconquistar la democràcia, entesa, en una primera fase, com la capacitat dels països, o unió de països, d’autogovernar-se sense estar sotmesos a poders polítics o econòmics no democràtics. Però aquest repte, en el context de la globalització actual, no pot ser estrictament nacional, i menys encara a la Unió Europea. Significa un repte que transcendeix les fronteres nacionals i en el qual s’haurien de comprometre un conjunt de forces anti-neoliberals: polítiques, sindicals i moviments altermundistes diversos. Una àmplia “Comunitat de l’anell”, capaç d’enfrontar-se al Senyoriu fosc de les finances.
Europa està tensionada per dues forces sistèmiques, una d’arrel liberal, una altra la dels populismes creixents d’extrema dreta i l’esquerra hereva de la Il·lustració es va dissolent, com a subjecte de canvi, per falta de projecte. Perduda en cent lluites parcials i incapaç de generar un relat edificant i il·lusionant. Desprestigiats i obsolets els referents històrics polítics i sindicals, la multiplicitat de lluites reactives es perden en la inoperància d’haver d’afrontar contínuament problemes socials concrets que esclaten un dia sí i un altre també. Davant d’això el discurs de la societat reactiva és la lluita en ella mateixa, però fragmentada, sense estratègia, sense qüestionament unitari profund del propi sistema.
És ara, quan els riscos als quals s’enfronten les societats adquireixen diversitat i proporcions alarmants, quan és absolutament necessari desprendre’s d’aquelles motxilles ideològiques de l’esquerra que no tenen en compte l’actual context històric marcat per la globalització financera, en què les oligarquies transfrontereres dominen les regles de joc econòmic i polític en les nostres vigilades democràcies, taulers de joc sota el seu domini.
Potser és hora de mirar enrere i reflexionar sobre tantes batalles perdudes per la Il·lustració, per la Modernitat, pels ideals republicans, per aquelles idees universals que ens interroguen com a espècie, pels drets humans, per les utopies dels segles XIX i XX. Tot això necessari per afrontar col·lectivament l’actual distopia. Encara que suposo que caldrà desvestir-se de molts prejudicis sectaris, fragmentacions ineficaces i en algunes ocasions narcisistes, doctrines o formes organitzatives obsoletes l’objectiu quotidià de les quals és justificar-se. És urgent organitzar conjuntament fòrums i espais de trobada, reflexió i debat per anar construint discurs i eines proactives de lluita, més enllà de la reactivitat fragmentària a l’ús.
És palès que el sentiment de comunitat i els valors republicans han estat corroïts per quatre genets de l’apocalipsi sistèmic: l’individualisme, la competència, el consumisme i la tecnocràcia. Podrem construir col·lectivament una nova utopia, assentada en la força d’un subjecte plural i divers de canvi?
