Els excessos del capitalisme financer ja van provocar el 1929 la Gran Depressió i posteriorment les seves seqüeles bèl·liques. La classe mitjana als EUA i part de l'europea jugaven a Wall Street endeutant-se per a això. Un dia la borsa va començar a vacil·lar, i en un termini breu els valors van accentuar la seva caiguda. El pànic va produir la venda massiva, la caiguda dels índexs i la ruïna de milers de borsistes.
Groucho Marx ens deixa unes pinzellades magistrals d'aquells dies a Groucho i jo. Ell va perdre dos anys dels seus ingressos i un amic seu es va suïcidar. El 1936, Keynes diu que el crash del 29 es va donar perquè jugar a la borsa a Wall Street era barat, i subratlla que, en benefici de l’estabilitat financera i l’economia, havia de ser car. Proposava carregar amb un impost pesat les transaccions financeres per estabilitzar els preus dels actius, cosa que milloraria l’autonomia, el creixement econòmic i l’ocupació.
El control de capitals i la regulació financera després de la Segona Guerra Mundial, a més del pacte capital-treball i polítiques
econòmiques de cobertura de la demanda agregada, van portar a les economies l’estabilitat i el creixement sostingut que van fer possible la plena ocupació i l'extensió de drets econòmics i socials durant els “30 anys gloriosos”. Aquesta fórmula va tocar sostre a finals dels 60, quan el capital pateix una creixent pèrdua de la seva taxa de guany. És Richard Nixon qui, el 1971, obre l'aixeta al desajust monetari i l’especulació a curt termini en acabar amb la paritat dòlar-or. Es dispara llavors la compravenda en curt sobre les monedes, fluctuants pel que fa al dòlar i sense paritat amb reserves or. Això, en un context no basat en intercanvi comercial sinó només en rèdit especulatiu, obre pas a una època de descontrol financer i inestabilitat econòmica.
Llavors, l'economista James Tobin diu que cal posar un gra de sorra als engranatges massa ben lubricats dels mercats financers, un impost del 0,5% als intercanvis de divises que tenen per objecte l'especulació, ja que la desconnexió que crea l’especulació amb l’economia real impedeix als governs prendre decisions autònomes en benefici de la ciutadania. L’anomenada taxa Tobin podria contribuir-hi.
El 1997, després de diverses crisis als mercats financers, n’esclata una de greu als mercats asiàtics, amb seqüeles a nivell mundial, i Ignacio Ramonet, cofundador del moviment de ciutadania ATTAC, en l’article “Desarmar els mercats” diu: “El desarmament del poder financer ha d’esdevenir un objectiu de màxim interès cívic si es vol evitar que el món es transformi en una jungla on els predadors imposen la seva llei”, i proposa un impost que dissuadeixi l’especulació amb divises i proveeixi de fons per al desenvolupament i la protecció dels béns comuns. Des d’aleshores no hi ha hagut interès polític real a la comunitat internacional per regular i controlar les finances, ni tan sols després de la gran recessió del 2008, i així seguim, pendents de la catàstrofe.
Un impost global a les transaccions financeres sobre diversos actius va ser inviable per resistències de Wall Street i altres places financeres. A la Unió Europea han fracassat els intents d’implementar un impost a les transaccions financeres,
primer a l’àmbit de UE el 2011 i més tard amb la directiva de 2013 per implementar un ITFa 11 països pel mètode de cooperació
reforçada. La pressió dels lobbies i la falta d’acord sobre bases imposables entre estats han acabat enterrant les iniciatives.
Si no es prenen mesures dissuasòries sobre l’especulació dels depredadors financers amb tot tipus d’actius (béns, serveis,
aliments, productes financers i mediambientals) seguiran succeint-se les crisis que s’acarnissaran sobre la ciutadania i el medi
ambient, laminant les economies i impedint l'autonomia dels estats per prendre mesures eficaces.
Una dada esfereïdora: només el 2% de la circulació de diners ho fa en l'economia real; el 98% restant en l’especulativa. Al capital no li interessen les aigües tranquil·les, pesca en aigües revoltes, no regulades. Avui, el capitalisme ens porta a la catàstrofe ecològica i social i no hi ha planeta B.
Quan exigirem als nostres representants mesures per regular l’economia al servei de la vida?
