Seguint la consigna neoliberal de privatitzar les finances per maximitzar el seu lliure mercat, els governs socialista i popular van privatitzar, entre 1991 i 1998, mitjançant l’operació Argentaria, l’entramat de bancs públics i instituts de crèdit existents. Només van reservar l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) per l’Estat. Amb la venda de Bankia nacionalitzada a Caixabank ens queda l’ICO com a ens financer públic.
L’Institut de Crèdit Oficial funciona com a banc públic i com a agència financera de l’Estat, que exerceix el control efectiu sobre les seves decisions, funcionament i organització. En tenir consideració d’entitat pública empresarial, es pot finançar a través de préstecs del BCE, a part de finançar-se als mercats de capitals mitjançant emissió de deute. Encara que rarament l’ICO ha aprofitat el finançament que el BCE realitza a entitats bancàries gairebé sense interès, la qual cosa, per passiva, augmenta la seva dependència dels mercats.
L’aportació de l’ICO actual significa una ínfima part per les necessitats creditícies del nostre país. La seva inversió creditícia el 2019 va ser de 21.441.000 d’euros, la qual cosa representa l’1% dels crèdits totals concedits per les entitats de dipòsit espanyoles. En tot cas els seus actius són molt inferiors als d’altres bancs públics d’inversió o de desenvolupament a Europa; el 2019 el seu actiu era de 32 mil milions davant els 503 mil milions del KfW alemany o els 181 mil milions de la Caisse de Dépôts francesa.
Cap govern hauria de permetre que Espanya es converteixi en una finca oberta de bat a bat al benefici privat en la gestió de la cosa pública. La planificació del desenvolupament sostenible social, territorial i ecològic és una absoluta necessitat avui, especialment davant la crisi sanitària i econòmica creada per la Covid19 i la crisi mediambiental i climàtica. Per aquest motiu és urgent prioritzar i planificar a curt, mitjà i llarg termini els fonaments d’aquestes sostenibilitats, mitjançant el finançament de l’Estat cap a sectors estratègics de la nostra economia i el control democràtic i social d’aquesta inversió, que en alguns casos requerirà nacionalitzar sectors estratègics i/o garantistes de l’Estat de dret.
Pel que fa a l’àmbit financer les actuacions de governs anteriors han deixat el crèdit majoritàriament en mans d’un oligopoli privat mastodòntic, que persegueix exclusivament el seu benefici i que actua regularment com a element amplificador de les crisis, ja que la banca privada es caracteritza per una mínima planificació social de seves inversions, al mateix temps que pel seu funcionament procíclic en no proveir de crèdit a la societat en el seu conjunt quan més ho necessita, en temps de recessió econòmica, quan més necessari és rellançar la producció i el consum de les famílies. És peremptori finançar sectors no coberts per altres institucions de crèdit. Una banca pública de desenvolupament solvent podria exercir un paper anticíclic sobre l’economia, finançant projectes que recullin els reptes més actuals que avui són necessaris per sortir amb bon peu de la multiforme crisi econòmica, social, sanitària, mediambiental i climàtica.
Cal finançar, mitjançant un ICO reforçat i proactiu, projectes de proximitat que enriqueixin el teixit econòmic i social: construir parcs públics d’habitatge social, d’altres que actuïn sobre el desequilibri territorial afrontant els reptes de l’Espanya buidada, plans de reconversió industrial cap a la transició ecològica, reforçar la gestió pública dels serveis de benestar, finançar la investigació bàsica, construir les infraestructures socialment necessàries, etc. I cal acabar amb la falta de crèdit a famílies i pimes i amb l’exclusió financera de persones i de territoris. En aquest sentit l’ICO es pot servir d’institucions com Correus, que ja ofereix serveis financers bàsics en línia i en les seves múltiples oficines. Fins i tot algunes diputacions provincials cedirien espai a l’ICO per ubicar-hi les seves sucursals provincials.
En resum, l’ICO pot ser un valuós instrument per dur a terme reformes necessàries. Per a això cal consens social i polític. Tot això, amb eines potents de gestió, i dins d’una línia de democràcia econòmica, entesa com el control social sobre l’assignació de recursos.
Perquè aquest país no sigui més, d’ara endavant, víctima de la cobdícia i curtes mires d’alguns, som a temps de construir unes finances a l’alçada del que necessitem, començant per l’ICO.
(Antonio Fuertes Esteban és membre d’ATTAC i de la Plataforma per una Banca Pública)
