L’evolució de les institucions bancàries a Espanya des dels anys 60 ha passat per diferents fases, que tenen a veure amb diversos estímuls socials i econòmics. En una primera fase va ser necessari expandir el sistema financer per avalar el desenvolupament endogen del nostre país a través de la seva industrialització. Són els anys de l’enlairament desenvolupista, moment en què la Dictadura nacionalitza els anomenats Bancs oficials, que, al costat de les Caixes d’Estalvi i la important banca privada, constitueixen aleshores el nostre sistema financer. Aquests anys suposen un gran canvi sociològic, el creixement exponencial de les ciutats paral·lel a l’èxode de l’Espanya buidada. El sistema financer passa a constituir el centre en el procés d’acumulació, ja que els bancs són els principals avaladors i accionistes de les empreses industrials, comercialitzadores i constructores.
Tot just entrada la democràcia s’inicia el 1977 un període de desregulació i liberalització financera. És en aquest any quan el Govern de la UCD inicia un canvi normatiu que suposa el començament de la desterritorialització de les Caixes d’Estalvi i diversos canvis en les seves pràctiques financeres. D’altra banda, un nou procés s’inicia a la banca privada a partir dels 80, respon a la necessitat d’obrir-se a la competència a nivell internacional i aprofita el corrent de fons liberalitzadora que arriba a Europa procedent de les finances USA i que s’estén a la banca internacional sota la pressió de l’OCDE, dels organismes financers internacionals -BM i FMI- i de la Comunitat Econòmica Europea, de la qual Espanya forma part a partir del 1986.
La pressió constant exercida per la banca privada sobre els successius governs populars i socialistes, per expandir el seu negoci acaparant el conjunt de l’estalvi i el crèdit a Espanya, suposa el que podríem anomenar un lent i sigilós cop d’estat del capital financer des dels anys 90 fins el present, marcat pel lliurament a la banca privada d’una gens menyspreable banca pública, entre 1991 i 1998 i posteriorment per l’operatiu desplegat per malvendre les caixes rescatades i nacionalitzades, després de la crisi del totxo, a les finances privades. Durant dècades els governs han actuat sota la premissa que el que era bo per als accionistes de bancs com BBV, BSCH, Banc Sabadell, o CaixaBank, era bo per a Espanya. Suposo que les decisions polítiques que “van beneir” les operacions es van prendre sota dos tipus d’estímuls, uns positius: la participació en consells d’administració, via portes giratòries, el finançament dels partits o l’exempció del pagament d’interessos en els crèdits formaven part de la rebotiga de les operacions; altres negatius davant xantatges o amenaces d’externalitzacions de serveis, entitats o capital (és curiós que en les successives memòries corporatives del BSCH la suma dels seus beneficis al nostre país, no ha arribat mai al 15% en els últims anys, un banc en què pràcticament la meitat del seu valor accionarial pertany a societats privades estrangeres i que es segueix considerant un banc espanyol, el que sí està clar és que cada vegada més “els nostres” grans bancs són bancs sistèmics globalitzats).
Ha estat precisament la seva condició de grans bancs massa grans per caure (to big to fail) la que ha prevalgut a l’hora d’implementar el rescat de les grans entitats del sistema financer, caixes, però també bancs. Rescat que l’erari públic, o sigui la ciutadania, no ha recuperat a data d’avui. I caldria fer en aquest punt algunes consideracions: La primera és que en cap moment s’ha plantejat davant les crisis bancàries que siguin els accionistes (mai els dipositants) els que assumeixin en primer terme l’impacte de la crisi. A ells no els hauria de salvar l’Estat, qualsevol joc comporta un risc. Una altra és que qualsevol quantitat emprada per l’Estat en un rescat bancari són uns diners que la ciutadania presta al seu sistema financer i que com a préstec han de ser retornat a l’erari comú. Respecte a la devolució cabrien diverses formes possibles: Mitjançant la devolució de diners prestats més interessos acumulats, mitjançant traspàs d’accions a l’Estat a canvi del dèbit, o bé podria ser en aquest moment molt pertinent que la Nova Caixabank, que hauria assumir la devolució dels 24.000 milions d’euros del rescat de Bankia, utilitzés el seu immens parc d’habitatges per posar-lo a disposició de l’Estat per tal saldar el seu deute i que aquest pogués així ser destinat a lloguer social, tan necessari en aquest moment al nostre país.
No obstant això, tot i l’experiència passada de desregulació, descontrol i crisis bancàries, tant la UE, com el BCE, segueixen orientant el Govern d’Espanya a continuar encara amb més fusions bancàries, manifestant que encara hi ha marge per a la competència en el sistema bancari espanyol, amb un índex de concentració bancària dels més elevats d’Europa (uns 28 punts percentuals per sobre de la mitjana ponderada de l’eurozona segons un recent estudi del Banc d’Espanya), alguna cosa hi hauria de dir la Comissió Nacional de Mercats i de la Competència. De 62 entitats financeres que hi havia el 2007, abans de l’inici de la crisi, en queden 10, de les quals 4 estan en procés de fusió. En aquest moment 4 grans entitats (Santander, BBVA, Caixabank-Bankia i Sabadell) controlen el 80% del nostre sector financer.
El procés que s’ha tancat amb la privatització de la majoritàriament nacionalitzada Bankia, i el traspàs del seu patrimoni i accions a Caixabank, ha estat una operació ben revestida, per la majoria PSOE del Govern actual, de justificacions i “motivacions daurades” com de costum. És manifest que en cap moment s’ha sospesat la més remota possibilitat de convertir Bankia en una Banca Pública de dipòsits, com reiteradament ha estudiat, manifestat la seva viabilitat i demanat al Govern la Plataforma per una Banca Pública. A nivell operatiu, aquesta fusió per absorció de Bancaixa sobre Bankia ha suposat que una entitat amb un 62% de participació majoritària de l’Estat, que per tant mantenia el poder de decisió sobre ella, ha estat annexionada per una altra de caràcter privat en què l’Estat, a través de FROB, mantindrà una participació minoritària del 16’1% de la nova Caixabank, que se situa al número u del rànquing de les entitats financeres per nombre d’actius en el nostre sistema bancari, amb aproximadament 650 mil milions d’ euros.
Hem d’analitzar la decisió a la llum de l’actual situació del sistema financer internacional. Des del 1999, en què Clinton va derogar la Glass Steagall Act per la qual la banca de dipòsits i préstecs es mantenia separada de la banca d’inversió i les seves pràctiques especulatives, l’anomenada banca universal afegeix a les seves pràctiques de banca tradicional les d’inversió especulativa. Aquest és un dels motius més importants del gran descontrol financer del sector bancari actual, al costat de l’excés de titulització i la creació de sofisticats productes derivats. D’altra banda, les normes reguladores bancàries vigents a nivell internacional, les de Basilea III, són insuficients donada l’existència d’una bona part del sistema financer internacional que roman a l’ombra, en sistemes jurídics offshore i ocult a la mirada dels supervisors, la qual cosa dificulta la supervisió consolidada de les entitats sistèmiques, cada vegada més globalitzades. Els observadors financers parlen des de fa anys d’una nova acumulació de riscos en un sistema que paradoxalment segueix concentrant-se, la qual cosa multiplica les possibles conseqüències devastadores de les crisis bancàries per a les economies en el futur, especialment donat l’important creixement del deute privat.
Un altre problema de gran importància és l’actual preu dels diners, les taxes d’interessos negatius de facto (si tenim en compte la inflació anual) que ve establint el BCE i que suposen que els bancs, davant les perspectives de no benefici, no tinguin interès en promoure el crèdit a empreses i famílies. Això desplaça el negoci bancari en dues direccions nocives, econòmicament i socialment. Una busca un increment d’ingressos en base a l’augment de tota mena de comissions d’obertura, manteniment i operativitat, que recauen sobre la ciutadania i que són especialment sofertes per les persones més vulnerables. L’altra cerca en el trading especulatiu el que no obté per via del crèdit, la qual cosa augmenta els riscos sistèmics.
La fusió, per absorció de Caixabank sobre Bankia, significarà la desaparició de 1400 oficines i 8300 acomiadaments sol·licitats per l’entitat, que se sumen als milers d’oficines i als 100.000 empleats acomiadats al sector des del 2008, la qual cosa deixarà en l’exclusió financera a un gran nombre de persones i a més de 4000 municipis sense oficines bancàries. Mentre això passa, és indignant que la nova entitat hagi decidit assignar alts sous als seus màxims representants (el president Goirigolzarri ha triplicat el seu sou respecte a l’anterior a Bankia) i una política de bonus als seus executius que ja ha estat qüestionada per Nadia Calviño, si bé correspon al Banc d’Espanya i en part al BCE donar suport, o no, a les mesures adoptades.
L’actual oligopoli bancari és deutor d’un considerable nombre d’ajudes directes i indirectes, sense que es vegin perspectives de recuperació i la ciutadania pateix ara les conseqüències de les fusions. La privatització de Bankia significa un nou i greu despropòsit polític, econòmic i social, ja que augmenta el poder de l’oligopoli bancari sobre un Estat que s’ha desprès de les finances públiques, augmenta el risc sistèmic en l’economia en orientar la seva activitat al trading financer i finalment contribueix a minimitzar el servei tradicional d’intermediació bancària, amb les negatives conseqüències previsibles sobre les empreses i la societat en el seu conjunt.
