Però qui mana aquí? (1) Danseu, danseu maleïts!

Les batalles reals van per trinxeres. Les polítiques a Espanya avancen des de les autonomies prefigurant l’espai polític en què es dirimeix la “batalla de totes les batalles”; la final, a l’Estat. L’escenari a Castella i Lleó  és actualitat des de fa setmanes, com molts altres escenaris ho han estat abans i ho continuaran sent.

Com a la pel·lícula Danseu, danseu maleïts! de Sydney Pollack, mentrestant, la música segueix sonant a la pista de les maratonianes performances democràtiques, controlades pels que sempre han fet negoci amb tots els espectacles. Els plutòcrates de torn mantenen les seves apostes polítiques preferents ben situades des dels altaveus mediàtics del recinte patri sota el control accionarial.

Focus i càmeres cobreixen contínuament els líders representants d’aquest espectacle, que acaparen així l’atenció i les expectatives polítiques de la gent. El demà s’està jugant mitjançant un ball maratonià de declaracions, posicionaments, xifres i pactes que se’ns mostren com l’univers de les propostes polítiques pel que fa a allò possible. Pel que fa a la contesa es podria deduir que els vencedors haurien de ser, de facto, els líders que en el futur poguessin canviar la nostra situació, responent als interessos dels qui confiem en ells; que anessin a ostentar el poder de decisió sobre allò substancial que afecta la col·lectivitat.

El premi per a aquests aventurers de l’espectacle electoral serà poder exercir la seva professió política al Govern Autonòmic, durant un temps estipulat en què tindrien l’honor de servir el bé comú de la comunitat política que els ha elegit i molt especialment el privilegi de prioritzar i afavorir el dels seus votants i/o forces socials o econòmiques que els donen suport.

Fins aquí es podria argumentar el guió pre-dissenyat d’aquest moment estel·lar de la democràcia, el de l’elecció de les candidatures amb més suport per part de la ciutadania i el consegüent procés d’investidura, en un exercici necessari com a ritual de delegació de la sobirania popular. No obstant això, aquest ritual té una forma i un fonament molt ben establerts des del sistema que periòdicament munta aquesta “festa” democràtica.

Guy Debord i el moviment Internacional Situacionista, que va alimentar l’esperit del Maig del 68 francès, van argumentar sobre el que van anomenar Societat de l’Espectacle. Van llançar aquest constructe contra la cara-espectacle de la societat i els seus ritus i en concret també pel que fa a la màscara de les categories polítiques representatives. Les eleccions en aquesta societat de l’espectacle es produirien com una realitat ritual, una forma procedimental caracteritzada i preestablerta des del Poder. La representació es mostra així com una mica més real que l’experiència viscuda i sotmet l’individu a la condició d’espectador passiu de l’estat de coses existent. Els ritus de la societat de l’espectacle retroalimenten contínuament els aspectes mítics del poder.

El mite demòcrata liberal del poder com a sobirania popular és el més estès i compartit de la política des de les revolucions francesa i americana fins als nostres dies. Com tot mite compleix una funció d’ancoratge de la representació en un ideari, que és el que acompanya els procediments implícits als rituals democràtics.

Contràriament a la idea de sobirania popular plasmada als ordenaments legislatius, un bon nombre d’autors des de la política, la sociologia, l’economia o la filosofia han abundat en l’aspecte ritual i mític de la democràcia liberal o formal. En realitat, són molts els autors que han parlat de la realitat elitista de les democràcies occidentals. Les elits polítiques, militars i econòmiques, deia el sociòleg nord-americà Wraight Mills als anys 60 del segle passat, posseeixen un punt comú sobre el Món que fan prevaler i imposen socialment, però per sobre de totes hi ha l’elit econòmica que predomina sobre les altres. Va ser un politòleg, precisament liberal, Robert A. Dahl qui als 70 va afirmar que l’ordenament democràtic constituïa en realitat una Poliarquia, on diferents oligarquies polítiques competien per obtenir el poder. Tot i que la veritat és que, com molt bé va assenyalar Wraight Mills, el poder polític sempre ha estat subsidiari de l’econòmic en els sistemes democràtics actuals.

Tal com ha il·lustrat el marxisme epistemològic, la democràcia liberal avui no és sinó el teló de fons on es reprodueix la lluita de classes com a motor de la història, al sistema capitalista actual. En aquesta democràcia formal, l’èxit democràtic igualitari de facto vindria donat per la derrota parlamentària de les forces capitalistes oligàrquiques, constatant-se, cada cop més, com una democràcia real és estrictament incompatible amb el sistema capitalista. Com van explicitar teòrics sobre la democràcia en diverses èpoques, com Alexis de Tocqueville o Norberto Bobbio, la democràcia, a part de la llibertat de vot, té molt a veure amb les quotes d’igualtat aconseguides a la societat; ha de ser procedimental i substancial.

Finalment, les teories anarquistes des del socialisme llibertari desconfiarien de qualsevol forma d’estat com a garant de la democràcia possible i proposarien organitzar la societat al voltant de confederacions de comunitats o comunes lliures i autogestionades. El valor més gran dels corrents diversos de pensament llibertari ha estat els valors que han projectat en diversos moviments socials i societat crítica. La democràcia directa, radical, participativa i la crítica de la representació, reivindicant altres maneres de fer política, més consultes ciutadanes i una democràcia informada i de base. Aquests han estat avenços socials tenyits en part d’alguns valors que els moviments llibertaris han anat imprimint a la societat.

Però arribats a aquest punt de possibilitats, sorgeixen preguntes inevitables que ens enfronten a la veritat nua de la política. Qui té autèntic poder i com l’ostenta? *

*Ho tractarem en un proper lliurament

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.