Qualsevol observador avesat que porti temps prenent el pols quotidià a la realitat social percep fets estadístics inqüestionables: La creixent concentració de la riquesa en poques mans, les creixents estadístiques sobre atur, pobresa i desigualtat i la creixent desprotecció de l’anomenat Estat social i democràtic de dret a la seva ciutadania.
Cal preguntar-se llavors què té aquesta realitat a veure amb la democràcia actual. Si el plebiscit popular majoritari atorga el legítim poder representatiu a governs electes, com pot ser que el resultat de l’exercici d’aquest poder sovint sigui desfavorable a les majories?
Es pot extreure una primera conclusió: L’exercici polític dels poders representatius en les actuals democràcies liberals no representa o no és capaç de representar adequadament els interessos de les majories socials, ja que la distància entre els més i els menys ve creixent a cada exercici a favor dels segons, més o menys segons el color del govern de torn, però creix.
Això no succeïa així durant els anomenats 30 anys gloriosos (1945-1973). Les polítiques desplegades en de les democràcies desenvolupades, amb un alt intervencionisme estatal, van fer possible la construcció de l’Estat social i democràtic de dret sobre la base de mesures de regulació del mercat i control de capitals, el creixement econòmic i l’optimització de la demanda agregada, l’estabilitat monetària i financera, la plena ocupació, una fiscalitat redistributiva i el desenvolupament de l’anomenat Estat de benestar.
El canvi de signe de les polítiques econòmiques es dona els anys 70 i 80. Va començar al centre del sistema, els EUA, quan es van donar diversos factors: Una caiguda de la taxa de guany, una doble crisi pressupostària i comercial i una crisi del sistema monetari. L’espurna final van ser les anomenades crisis del petroli. Les polítiques econòmiques triades pels capdavanters del sistema, per a recuperar el bon ritme de la seva taxa de guany, retrocedeixen a les receptes del liberalisme econòmic: cal acabar de nou amb l’intervencionisme de l’Estat sobre l’economia. Amb l’escola neoliberal va sobrevenir una progressiva desregulació, liberalització i privatització en els mercats, al mateix temps que el desenvolupament de les tecnologies de la informació, la caiguda del Mur de Berlín i la descomposició dels règims comunistes, van crear el marc propici per al desenvolupament del que s’ha anomenat Globalització neoliberal.
D’altra banda la sobre-dimensió atorgada a les finances en el conjunt de l’economia, originada en el seu inici per l’atracció de capitals cap a la flamant indústria financera de Wall Street i que replicada a altres centres i institucions financeres va ser l’origen d’una Globalització real d’empremta financera; va provocar una economia finançaritzada, la naturalesa de la qual ha pervertit les bases conegudes de la pròpia economia. L’economia real, basada en la producció, distribució i consum de béns i serveis, en el context dels quals es produïa valor, s’ha transformat en una mena d’economia virtual, de caràcter fonamentalment especulatiu, que no crea valor, sinó acumulació creixent de capitals.
Hem de reconsiderar la naturalesa del Poder: Una oligarquia financera global.
La seva victòria, la del nou capitalisme financer, s’ha materialitzat fent del món una mercaderia a l’abast dels grans capitals. Tot bé, recurs o servei s’ha monetitzat i aquest fet fa que tot sigui susceptible de titularitzar-se i convertir-se en un actiu subjacent sobre el qual es construeixen complexos productes financers derivats, que es negocien en les borses i mercats de futurs de tot el món.
La seva dominació consisteix a controlar des del poder bancari la creació de diners-deute. El deute contret per les famílies i pels estats sovint genera unes condicions econòmiques i socials d’esclavisme, en prioritzar-se la subordinació de la política al requeriment dels creditors financers.
La seva prepotència consisteix a obrir les portes del Gran Casino. La banca i grans inversors institucionals (asseguradores, diversos tipus de grans fons privats, plans de pensions, fons sobirans, etc) realitzen cada vegada més els seus negocis al Gran Casino financer, creant bombolles que esclaten i posant en greu risc les economies. Resultat d’això són les crisis que coneixem i que donada la forma en què es resolen -socialització de les pèrdues i austeritat- fan pensar que més que crisis són estafes.
La seva gran perícia consisteix en la capacitat per burlar les normes fiscals, de fer pressió lobbista als governs en el seu benefici. En prodigar el vel de l’opacitat, que oculta els seus delictes, sobre tots els seus operatius. En “mantenir” les condicions de competència fins que sorgeixen oligopolis per selecció natural.
La seva falta d’humanitat, ètica i responsabilitat és present en totes les seves actuacions. En tractats injustos de comerç, en l’espoli dels recursos naturals dels països menys desenvolupats, en l’explotació de treballadors i treballadores a tot el món. En general, en prevaler el benefici a curt termini a qualsevol projecte responsable social o ecològicament.
En la base de totes les actuacions de les oligarquies econòmiques globals està el benefici, al mateix temps que la seva acceptació cínica de l’existència de la lluita de classes, de garantir activament l’exercici del seu poder sobre els més, sobre les condicions que farien possible una autèntica democràcia. És per això que fa més de dues dècades que un bon elenc de visions crítiques parlen de termes com Dictadura dels mercats (ATTAC), acumulació per despossessió (Harvey), capitalisme depredador (Fontana, Vigueras), capitalisme extractiu i rendista (Roberts)…
No obstant això, quan és palès que la realitat es mostra tan esquiva a la democràcia, els narradors majoritaris defensen la seva excel·lència des dels altars institucionals i als grans mitjans i titllen d’extremisme qualsevol exercici polític que reivindiqui participació, drets o dignitat. Paradoxalment tot això des de la legitimitat democràtica.
Potser no és excessiu afirmar que hem arribat a una situació de desgovern, a una situació en la qual els poders polítics legítims no estan sovint capacitats per a representar els interessos de les majories que els van triar. És ciència-ficció afirmar que ens governen poders ademocràtics als qui ningú ha triat? Pensem si avui dia podríem dir que el món s’ha convertit en una finca global, amb els seus senyorets (oligarquia financera), els seus majordoms de finques-estat (governs) i les seves majordomes (administracions). Però de tot això parlarem en el pròxim lliurament.
