La sort de Xavi Hernández sembla haver estat triada. Els mitjans solvents confirmen que, amb el pas dels dies, l’arravatament que li va impulsar Joan Laporta a decidir la seva decapitació, lluny de remetre i de deixar pas a una altra reconciliació, ha anat en augment. El president va agafar un cabreig dels que fan època dimecres passat, abans de jugar contra l’Almería, quan Xavi es va deixar de discursos triomfalistes i va afrontar la pròxima temporada com s’entreveu realment, amb serioses dificultats per reforçar l’equip, per no parlar de les baixes que segurament haurà de signar i assumir per equilibrar el compte de resultats. O almenys aquesta és la versió consensuada entre l’explicació oficiosa del club i la que voluntàriament ha assumit la premsa per evitar entrar en detalls sobre un altre focus de conflicte del qual només es parla en la rebotiga de la professió, encara que no en els mitjans d’una manera oberta i precisa.
Circula que Joan Laporta hauria sigut informat amb detall i absoluta fidelitat del contingut d’una trobada de Xavi amb periodistes de la seva plena confiança on es va sincerar sense escatimar adjectius sobre el baix i decebedor rendiment d’alguns jugadors importants de l’equip -entre ells flamants fitxatges de Laporta tancats amb la seva elit d’amics/agents-, avaluant que si el president i Deco s’obstinen a mantenir-los en la plantilla serà molt difícil, per no dir impossible, que el Barça no torni a caure en els partits clau on cal donar un extra d’esforç i de compromís. A més, d’acord amb aquestes informacions, Xavi també hauria lamentat la precarietat financera del club per competir amb els reforços del Reial Madrid, concloent que si l’equip no millora la pròxima temporada serà perquè a l’hora de la veritat, com ha succeït en l’actual, la prioritat pot ser que siguin operacions com les de Joao Félix o Vítor Roque, les que apadrina personalment el president, suggerides per Jorge Mendes i Deco.
Xavi hauria dit allò que en realitat pensa sense ambages en aquesta conversa off the record, de la qual Laporta va conèixer fins als punts i les comes. El missatge realista de la prèvia de l’Almeria hauria sigut la versió light, es diria que fins i tot acceptable i compatible amb les directrius que Deco va avançar en algunes entrevistes aquesta temporada, tot aventurant una certa austeritat.
El tret diferencial, irritant i causant en Laporta d’una reacció furibunda i irreversible sobre el seu futur, van ser els adjectius acusadors sobre les ingerències de la junta i la seva a responsabilitat directa en la confecció d’una plantilla amb les deficiències que, a l’hora de la veritat, l’equip ha mostrat quan el rival li ha exigit per damunt de la mitjana, ja que amb una plantilla superior als 500 milions de cost és evident que el Barça, com el Madrid i els grans d’Europa, no solen tenir problemes per estar en la lluita final pels títols.
En aquesta trobada, Xavi va afegir que la seva perspectiva de cara a la pròxima temporada no és igual d’ambiciosa i optimista que l’expressada en el sopar de la renovació del 24 d’abril passat, quan es va segellar, de conformitat amb la junta, la seva continuïtat per una temporada més. Més aviat va venir a dir el contrari a l’empara d’una realitat econòmica que, ho saben ell, Deco i sobretot el president, condicionarà un mercat que tendeix a inclinar-se més aviat a la venda de cracs propis que a la compra de figures amb capacitat desequilibrant.
En realitat, feia mesos Xavi ja tenia aquesta pròrroga de contracte signada, aspecte destacat que ha pesat tant o més que la resta dels elements surrealistes d’aquest vodevil ridícul, tant per la rectificació i marxa enrere de l’entrenador com en la passivitat de Laporta a l’hora d’acomiadar-lo en algun dels deu o més moments crítics en els quals ha tingut la temptació, també en bona part aclaparat per la pressió de la seva junta i dels seus assessors. Aquest entorn de la presidència creu que Laporta està perdent credibilitat, popularitat i carisma precisament per sostenir un entrenador que, en el balanç de dos anys i mig, ha esgrimit més excuses i lamentacions que joc i títols, especialment aquesta temporada, que conclourà aquest diumenge de manera decebedora i en blanc havent caigut per golejada en les quatre competicions.
La resolució d’una liquidació per acomiadament que s’avalua en uns 15 milions -incloent el seu interminable staff– ha impedit ara com ara que Laporta li hagi tallat el cap fa una setmana quan va conèixer, de primera mà, l’altra cara de Xavi i, sobretot, aquesta estratègia defensiva davant alguns periodistes amb la finalitat de forjar un escut mediàtic a la mesura de les circumstàncies i del panorama, davant un Reial Madrid que presentarà aviat a Mbappé i té a l’abast conquerir la seva quinzena Copa d’Europa per a aguditzar la sensació que si el Barça va guanyar la Lliga fa un any, la reacció del seu rival ha sigut exponencialment inversa a la regressió de l’equip de Xavi, malgrat els reforços. La quitança serà la batalla més cruel d’aquest dramàtic desenllaç perquè Laporta, amb el marge salarial bloquejat, no està en condicions de tramitar el relleu llevat que Javier Tebas accepti l’ús d’un préstec de 100 milions que Laporta intenta negociar aquests dies a corre-cuita amb seriosos problemes per a oferir garanties a canvi.
Només ha faltat que, a conseqüència de transcendir la seva determinació de destituir-lo, Laporta hagi sentit crits en contra seva des de la graderia durant l’últim partit de la temporada, perquè no hi ha res que, com a bon exemple de totalitarista, li pertorbi més que la crítica i la discrepància, sobretot dels socis que, amb aquest espectacle, senten que Xavi és la víctima del capritxós i tirànic tarannà del president. Aquest episodi que passarà als annals de la història de futbol per delirant, vergonyós i grotesc sembla que no ha fet més que començar. Per desgràcia.
