Dijous d’aquesta setmana, dia 30 de novembre, es tanca una actualització del cens, obligatòria per a la totalitat dels barcelonistes, que arriba envoltada de certa controvèrsia pel fet que, malgrat la possibilitat de fer-ho fàcilment de forma digital, la junta directiva va haver de fer una ampliació del termini a petició del síndic del soci, Joan Manuel Trayter, endarrerint un mes un tràmit que hauria deixat més de 30.000 socis fora de la circulació si hagués finalitzat a finals d’octubre, com estava previst. La polèmica, a més d’aquesta apatia de la massa social, és causada per les diverses circumstàncies concorregudes, com una aturada per causes tècniques, i perquè es va haver de retirar el protocol esbojarrat de fer un registre de veu com a mecanisme d’identificació arribat el cas. Al tram final, els socis més sensibles i preocupats -més, fins i tot, que la mateixa junta- han denunciat la passivitat directiva a l’hora de promoure aquesta actualització impulsada certament des de dins, encara que amb dubtes i titubejos tècnics que fan malpensar.
Hi ha socis que, vist el maltractament rebut des de fa un any -primer amb els preus abusius per anar a Montjuïc i després, un cop rebaixats a la meitat, amb les complicacions i les incomoditats per a l’ús de l’abonament a cada partit-, sospiten que la inacció i l’aparent poca traça per activar la dinàmica de la posada al dia del cens el que amaga per part de l’administració de l’oficina de atenció al barcelonista (OAB) és el propòsit de rebaixar el màxim possible el nombre de socis i, en conseqüència, alliberar milers de seients de cara al retorn a l’Spotify.
Precisament, la vicepresidenta institucional, Elena Fort, ja ha advertit que els socis amb abonament al Lluís Companys tindran preferència a l’hora de la reobertura parcial l’estadi a partir del novembre de l’any que ve. Aquest col·lectiu, de poc més de 16.000 socis, ha adquirit de sobte un avantatge susceptible de ser interpretat de manera discriminatòria per la resta. Circumstància que també afegeix a l’elecció de cada soci un motiu de reflexió més enllà del purament econòmic, ja que van ser milers -la majoria, en realitat- els que van acollir-se a les dispenses successives acordades pel tancament de l’estadi en temps de covid.
Si a aquesta conjuntura s’hi afegeix que la normativa del Seient Lliure invers obliga a gastar l’abonament mitjançant l’ús obligatori -sigui personal, per cessió a un altre familiar o amic o, finalment, a través del sistema oficial de revenda del club-, una altra part dels abonats, els que pèrfidament continuaven fent negoci amb els seus carnets, també es plantegen deixar-ho, entre altres motius perquè la demanda del visitant i del turista, encara que continua sent elevada, no està disposada a pagar les tarifes de l’era Messi.
Un panorama que, en conjunt, ha convidat a la indolència i certa desídia que no per detectada ha motivat una reacció de la junta per combatre-la. Al contrari: si no és pel síndic del soci, ja s’haurien quedat fora desenes de milers de socis. Davant la situació, a més de la pròrroga, el president Joan Laporta va complir amb el tràmit de fer un vídeo de crida que tampoc no ha col·lapsat les xarxes ni els mitjans. No hi ha hagut, per ser clars, una campanya institucional en condicions.
Els socis que es quedin fora podran, l’endemà, tornar-se a donar d’alta, ja que ara no hi ha cap impediment ni límit per fer-ho. El problema de no haver processat la identificació abans del 30 de novembre és la pèrdua formal de la condició de soci i, per tant, de l’antiguitat per votar abans d’un any, per ser elegible com a directiu o president sense cinc a deu anys acreditats i, el més greu, el dret a continuar sent abonat, que decau fulminantment. De manera addicional, encara que pugui recuperar el carnet de soci, només ho podrà fer amb un número alt i haurà de començar de nou al compte enrere per rebre, amb el temps, les insígnies dels 25, 50 o 75 anys de soci.
Igualment, segons quin sigui el nivell de baixada del cens, quedarà el dubte sobre si, en la decisió última de cadascú, hauran pesat més d’altres factors com el desconeixement -o la desinformació- de les conseqüències, l’apatia o la desgana, la dificultat digital per l’edat avançada d’una part del col·lectiu, la reactivitat al greuge per la gestió antisocial de junta pròpia, la manca d’identificació amb el laportisme en general o el desencís actual pel mal joc que travessa el primer equip.
El que sí que és evident és que, com ha quedat clar a la fluixa resposta al trasllat a Montjuïc i la baixíssima participació dels compromissaris a l’última assemblea, la junta ha aconseguit anestesiar la massa social, circumstància aguditzada per l’absolut control de l’aparell laportista sobre els col·lectius que abans guerrejaven per cada pam de territori en mans de Josep Maria Bartomeu i l’aplicació d’una política de bloqueig sistemàtic dels canals tradicionals a la veu i la participació dels socis, que definitivament han perdut l’entusiasme i les ganes d’interactuar. La premsa, en general, ha contribuït a aquesta situació obviant qualsevol debat crític o de fiscalització de la junta. L’estat de sedació és tan gran que fins i tot si al cos social l’actualització del cens li extirpa una bona porció, el tall serà indolor.
Finalment, l’altre focus de l’actualitat blaugrana ha recaigut a les pràctiques abusives de Limak sobre els seus treballadors que han provocat una inspecció massiva de l’autoritat laboral amb el resultat, segons algunes fonts solvents, d’evidències sobre incompliment dels horaris dels contractes i l’impagament de les hores extres. Divendres passat també va transcendir que a la província de Barcelona un peó de construcció, per conveni, hauria de cobrar un mínim de 14,4. Però, els obrers del Camp Nou estan cobrant 6,5 euros l’hora quan el salari mínim interprofessional fins i tot és més elevat, de 7,8 euros.
A aquest escenari que també ha generat un desarrelament i malestar entre els barcelonistes, el mateix mitjà que havia destapat l’explotació salarial a les obres de reconstrucció de l’estadi, El Periódico, ha aportat testimonis de tracte racista. “No és només que no ens paguin les hores extres, és que hi ha molt racisme. Ens tracten molt malament, amb menyspreu. Els caps són molt racistes”, han publicat en boca de treballadors que, asseguren, s’hi refereixen a ells com a “negre de merda”. També han denunciat actuacions segregacionistes, negant-los l’accés a una part de les instal·lacions pel seu color de pell. “Alex, a causa de la feina que feia a les obres, havia d’entrar en una zona restringida a la qual no tots els treballadors tenen accés. Ho va fer durant els seus tres primers dies al Camp Nou, però, de cop i volta, un cap li va dir que ja no podia accedir més a aquest lloc. “Els turcs ens van dir que no volien negres, que els negres fan mala olor… que ens n’anéssim tots i que només volien allà gent blanca”, explica a El Periódico.
Suma i segueix d’escàndols que, a més d’oferir al món la pitjor imatge del FC Barcelona, també fan malbé per dins la sensibilitat i sentir de socis que mai no haurien imaginat aquest estat deteriorament i de vergonya, tan allunyat i incompatible amb una entitat que, a més de la seva grandesa, és admirada a tot el planeta, o almenys ho era, per la integritat i defensa dels seus valors.
