Periodista, músic i actor. Va estudiar al Conservatori de Barcelona, ha fet teatre musical i ha treballat amb Els Joglars. És autor d’una dotzena de llibres, entre els quals la biografia de Joan Viladomat, autor de Fumando espero (l’únic tango que viatja del Llobregat al Río de la Plata) i també de la primera biografia de Josep Guardiola. Ara surt a les llibreries Serrat: La música d’una vida (Rosa dels Vents/Debate).
Serrat: La música d’una vida. De quina vida?
De la vida d’ell, de la teva, de la meva, les dels veïns d’escala, les dels que tens al costat i les dels de l’hemisferi nord i sud d’aquesta cultura que anomenem mediterrània, o llatinoamericana. Crec que hi ha una línia divisòria òbvia, que és la que separa la cultura dels països llatins de la saxona. No he entès per què Bob Dylan i Leonard Cohen són aquí estrelles inqüestionables i a cantautors com Silvio Rodríguez, Serrat, Aute o Sabina no els escolten a Vancouver, per posar un exemple. Però el món està més interconnectat. Per YouTube es pot entrar a qualsevol cosa, hi apareix tot.
Pots donar una clau de qui és Serrat, un fenomen tan vast i múltiple que segurament es resisteix a definicions lineals?
A Grècia no es podia ser poeta si no s’era músic. Serrat és això. No tots els músics són poetes ni tots els poetes músics. El cas d’una persona que sigui capaç d’absorbir tants moments particulars de les vides personals dels individus, de la humanitat, i convertir-les en petites peces d’entreteniment, d’art, d’expansió. Això és una perícia que no està a l’abast de qualsevol.
Això és, en realitat, el que hem entès com a “cantautor”?
Exactament. A més, ha musicat poetes Qui es recordava de Machado abans del disc de Serrat? O de Miguel Hernández? O d’un poeta català tan emblemàtic com Joan Salvat-Papasseit, capdavanter de les avantguardes i de l’anarquisme de principis del segle XX. O potser Mario Benedetti, el més contemporani, que va ser l’únic amb qui va poder treballar mà a mà.
Serrat se singularitza per, diguem-ne, la seva independència, la seva trajectòria original, respecte, per exemple, a la denominada “cançó protesta”?
El terme “cançó protesta” té bastant de fal·làcia, perquè què vol dir això de “cantant protesta”? Serrat no és modern ni antic. És, alhora, actual, clàssic, agrada a la gent jove, als grans, als del mig i a gent de tot arreu, de totes condicions i colors de pell.
En qualsevol cas, bastants dels seus contemporanis, que van tenir el seu moment, van perdre atractius entre els joves, cosa que no li ha passat a Serrat…
El llibre indaga en les arrels que ha trepitjat aquest home, una cosa que no ha fet ningú. Quines arrels? La ràdio, per on li arribava la copla espanyola, Concha Piquer… També la cançó popular que sentia al seu barri de Poble-sec, els cants de Pasqua dels Cors Clavé. Clavé va treure els obrers de les tavernes, va muntar el primer cor d’Espanya, que es deia La Fraternitat, i té un bust al Palau de la Música, just davant del de Beethoven. Serrat és la copla, el flamenc, en el qual penetra per beure d’ell. És tot el folklore sud-americà, del qual s’amara quan travessa l’oceà. El patrimoni musical de Mèxic, des de les ranxeres als mariachis; la samba i la bossanova brasilera, que musicalment potser és el més ric que existeix al món… I el que es produeix al país més petit del món que té el patrimoni musical més immens, que és Cuba. No parlem de l’Argentina, amb el tango, Xile amb la chacarera… A tot això s’hi afegeixen els clàssics, Beethoven i Brahms, Puccini, Verdi…, els jazzístics…, Bob Dylan.
Obert a tots els vents, mestís de moltes coses, sensible… Una cosa que transcendeix la mateixa música i que constitueix un tret, un senyal d’identitat propi?
Santiago Auserón (Juan Perro) defineix Serrat com un contrabandista entre les seves dues llengües. Un contrabandista que trafica des de l’Ebre, que és d’on ve la seva mare (que és aragonesa) que passa per Catalunya i per un mar, que és el Mediterrani, sobre el qual ha creat potser un dels millors temes que hi ha al món. Mediterrani que, al seu torn, va a un Atlàntic que ens porta al Carib i a tot aquest segon univers de Serrat, que diu sentir-se com un llatinoamericà nascut a Barcelona. Una cosa de la qual donen fe les multituds que omplen les grans places de Buenos Aires, Mèxic, Santiago… als concerts de Serrat. Cal viatjar allà per entendre-ho.
Serrat es distingeix especialment per la seva proximitat, senzillesa… Ha estat sempre i continua sent aquell “noi” dels seus orígens?
És una persona pròxima, malgrat que els artistes de la seva condició han de portar una espècie d’escut. Una vegada traspassat, és una persona afectuosament insuperable. L’art no ha de passar necessàriament per aquí, però si un artista és, a més, amable, somrient, ocurrent… arriba més fàcil al cor. Serrat va començar al carrer, a la part de dalt del carrer Cardenal Casañas, on començaven les barraques. Un món que el retrata una mica. Corria pels carrers del Barri Xino. I allà van sorgir grups musicals impressionants, com Los Salvajes, Los Cheyenes, Los de la Torre… Al Paral·lel, es converteix en un espectador privilegiat de sarsueles, la copla i el cuplet. El Paral·lel era un aparador que no tancava mai. Els seus orígens són aquí.
Aquesta empatia també ha funcionat amb els seus col·legues artistes?
Sí, des de sempre. Serrat va viure a París als seus anys joves, on tenia molta amistat amb Paco Ibáñez. Allà va ser també teloner de Brassens, en un concert. Als anys 60 hi havia un cert moviment de reivindicació de la cultura i de la llengua catalana, i Serrat s’inicia amb la Nova Cançó, que estava formada pel que es va conèixer com els Setze Jutges. Allà hi havia Pi de la Serra, Espinàs… Serrat era el número 13, el 14 Subirachs, el 15 Maria del Mar Bonet i el 16 Llach. En un cert moment, el grup se li va fer petit i va començar a volar pel seu compte.
Va ser llavors quan Serrat va dir que no aniria a Eurovisió si no li deixaven cantar en català?
Al llibre no li dedico gaire espai a aquesta qüestió, que crec se li ha donat molta importància. Això ho va falsejar Artur Kaps, que va ser l’empresari que va portar a Barcelona Los Vieneses, una companyia de teatre on hi havia els Franz Johan i Herta Frankel. Sent cap de programes de TVE als anys 60, Kaps va muntar un concurs per portar una cançó a Eurovisió. Hi van participar Augusto Algueró, Juan y Júnior, el Duo Dinámico, amb el La, la, la i Serrat, amb El titellaire. Kaps adopta una solució salomònica: li agrada el La, la, la, però la cantarà Serrat, i li munta una gira de quinze dies per països europeus, en cinc idiomes, inclòs el català. Kaps coneixia l’entramat dels vots a Eurovisió, i l’empresari de Serrat tenia molt d’interès en la seva participació. Va saltar el tema de la llengua, i La, la, la va acabar sent cantada per Massiel, que va guanyar el festival. I al cap del temps, quan Serrat és una referència indefugible, més enllà del bé i del mal, el nacionalisme català el posa a la diana… Si, ha estat assetjat, com ho han estat bastant altres, com, per exemple, el seu amic Raimon. Qüestió de caïnisme. Al llibre no en parlo, d’això, però es poden treure conclusions òbvies. Ja se sap que hi ha gent malalta a tot arreu, per no denominar-la d’altres maneres.
Quines conclusions es podrien acabar traient del teu llibre sobre Serrat?
L’última part del llibre fa referència a com ell es projecta sobre les generacions posteriors d’una manera determinant. Els cantautors que han vingut després no haurien estat el mateix sense Serrat. Ha obert procediments sobre l’ofici, sobre la manera de compondre, de tractar els temes. La cançó, la música, toca sempre el mateix, l’amor, el desamor, la passió… I ja no cal dir les coples que són d’una temperatura sentimental extrapolada, o el tango. Però la cançó en si, com a gènere, no és tan diferent aquí de qualsevol altre lloc del món. La influència que ha exercit sobre grups i cantautors ha estat categòrica, més enllà dels seus amics, com Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Miguel Ríos, Aute… També Guillermina Motta, que va formar part també dels Setze Jutges, era una incondicional de Serrat. I no parlem dels flamencs, des de la família Flores, Juanito Valderrama, Paco de Lucía, Camarón… Una música molt vinculada a Catalunya. Sense anar més lluny, Manlleu, d’on soc, té una penya flamenca, que va instituir un concurs de “cante” que, als 14 anys, va guanyar un noi que es diu Miguel Poveda. Un lloc que ara està, a més, ple de magrebins, llatinoamericans…
