Res del que publica la premsa afavorida pel laportisme és casual, molt menys la concentració en aquesta aturada de la Lliga pel calendari UEFA de reportatges monotemàtics sobre les bondats, l’eficiència i l’heroisme de Limak, la constructora turca premiada amb la Grossa de l’Espai Barça, obra que li pot reportar uns ingressos de gairebé 1.000 milions si, com es dona per fet, al final s’acaben produint aquestes inevitables desviacions amb relació al pressupost. Periodistes de diferents mitjans catalans o amb edició a Barcelona van ser convidats dies enrere, aparentment per la mateixa constructora, a les seves oficines centrals a Turquia, on van poder conèixer detalls de la història d’aquesta companyia d’èxit i les grans batalles fins a fer-se amb un petit nom entre les grans del món. La possibilitat de recopilar material per als seus mitjans respectius va coincidir, oportunament i estratègicament, amb aquests dies sense activitat a la Ciutat Esportiva i sense partits, de manera que poguessin disposar d’espai per a la publicació d’amplis reportatges sobre aquesta desconeguda empresa que va saltar a la fama internacional gràcies al resultat del procés de licitació de les obres del Camp Nou en què Joan Laporta va decidir qui era el guanyador.
Els socis i aficionats barcelonistes han rebut aquests dies una dosi extra de Limak per terra, mar i aire a conseqüència d’aquesta campanya d’imatge, molt habitual en aquests temps en què sobretot els diaris no disposen de mitjans ni pressupost perquè els seus redactors estrella puguin fer viatges a l’estranger o dedicar recursos a la investigació. La mecànica de convidar periodistes, tractar-los com un rei, oferir dossiers extraordinaris, imatges exclusives, i aconseguir a canvi força pàgines dedicades a informar amablement sobre els seus projectes és una antiga, demostrada i eficient forma d’aconseguir la difusió de publireportatges sota l’aparença i el segell del rigor i la serietat de les pàgines d’informació. És quelcom que s’ha fet tota la vida.
Aquesta eficient campanya de promoció de Limak que, tampoc no és casual, s’ha adornat amb la notícia d’una bonificació extra per a la constructora per haver culminat les obres de demolició abans d’hora, ha deixat, però, algun detall escandalós com paràgrafs sencers exactament idèntics apareguts publicats en diferents mitjans com el següent: “Res no fa ombra a la futura seu del Banc Central de Turquia, una mola de tres-cents setanta-nou metres i setanta-dues plantes d’alçada que s’aixeca sobre el nou centre financer d’Istanbul. Les vistes que ofereix des del seu terrat semblen no tenir fi i, tot i que l’obra encara no està conclosa, la seva construcció en menys de tres anys és de les millors cartes de presentació amb què Limak podia aparèixer a Barcelona per assolir la rehabilitació del Camp Nou. La constructora que els amics Nihat Ozdemir i Sezai Bacaksiz van crear el 1976 és avui, amb l’accionariat ja a càrrec dels seus fills, la segona gran companyia a Turquia, amb negocis que van des de la generació elèctrica a la fabricació de ciment, passant per l’administració ja sigui d’infraestructures com d’hotels, amb una planta de sis mil llits. El passat exercici va ingressar quatre mil dos-cents milions d’euros i va obtenir un Ebitda de vuit-cents vint milions (…) Limak és una enorme ignota a Espanya i la seva capacitat per imposar-se a FCC i Ferrovial al concurs per modernitzar i ampliar l’estadi del Barça va produir enrenou: pocs creien -i certs sostenen l’escepticisme- que amb una oferta de nou-cents seixanta milions pugui ser capaç de donar a temps el camp en els terminis requerits pel club, que demana poder obrir amb un 60% de l’aforament lliure al mes de novembre 2024 i el 2026 acabar tots i cadascun dels treballs. Limak fa mesos que és a la feina i ja ha avisat: complirà amb el calendari i el cost. El Barcelona només és el pas inicial per a una aventura que li ha de permetre ampliar els límits geogràfics del negoci a Europa i Llatinoamèrica”.
Un text que formava part del dossier lliurat als reporters que, en alguns casos, s’han limitat a copiar i enganxar, com un altre que també s’ha reproduït íntegre: “«Cada país té una manera diferent de treballar, així que primer ens hem d’acostumar a aprendre i provar-nos a nosaltres mateixos, i després farem el següent pas endavant», assevera persuadida Ebru Özdemir, filla d’un dels creadors i president del conjunt a les oficines que Limak té a Istanbul”.
Els responsables de comunicació de Limak, amb el suport de l’àrea de premsa del FC Barcelona, van encarregar-se de polir aquests escrits ja redactats per facilitar-los el treball als periodistes. La majoria dels mitjans han transmès sense modificar ni una sola coma el missatge i el relat que interessava colar a l’afició barcelonista amb la finalitat d’aconseguir generar un estat d’empatia cap a Limak diferent de la mala premsa amb què va entrar en escena sota sospites de favoritisme a l’hora d’aconseguir el contracte del Barça, com abans d’haver-se obert pas a Turquia i la seva zona d’influència a base de males arts i d’explotar els treballadors per aconseguir més rendibilitat en aquest tipus de construccions monumentalistes a les que Limak s’ha especialitzat. Les terrorífiques històries sobre com va adjudicar-se, juntament amb altres companyies, la construcció del colossal nou aeroport d’Istanbul posaven realment els pèls de punta.
Per aquest motiu, en algunes redaccions com a El País, la peça sobre Limak inclou aquest mateix text admiratiu, calcat del dossier, i una sèrie de paràgrafs sobre les ombres que sempre han acompanyat l’expansió de Limak al mercat: “El que fos líder del principal partit de l’oposició, Kemal Kiliçdaroglu, va encunyar fa anys el terme de banda dels cinc per denominar el grup de constructores que en els darrers tres lustres s’han adjudicat les principals obres d’infraestructures del país i hi va incloure Limak. El cofundador de l’empresa, Nihat Ózdemir, va ser investigat en dues ocasions per corrupció (per tripijocs en la concessió de contractes de l’empresa pública BOTAS i per la seva participació en el finançament de la compra del conglomerat mediàtic Sabah-ATV per part d’un empresari progovernamental), i de la mateixa manera que ha entrat en negocis, n’ha sortit obtenint grans beneficis. Va ser part del consorci que va aconseguir la privatització del monopoli de producció de begudes alcohòliques i que va vendre ràpidament al triple del seu preu (…) L’última polèmica es troba a la província turca de Mugla, on s’ha talat grans extensions de bosc per permetre l’avenç d’una mina a cel obert propietat des del 2014 de Limak, que extreu lignit per alimentar centrals tèrmiques. També les condicions laborals dels seus treballadors, especialment en les operacions de construcció, han estat objecte de crítiques: desenes de morts laborals (reconegudes pel Govern turc) a l’aeroport d’Istanbul, una vaga al Centre Financer d’Istanbul quan una subcontracta de Limak va deixar dos mesos sense pagar els seus operaris o problemes vinculats amb les condicions laborals dels treballadors”.
Limak sap que se la juga al Camp Nou, on la pressió per complir els terminis i els costos augmentarà a mesura que avancin les obres i s’acosti l’hora de la reobertura. En realitat, però, per al novembre del 2024, d’aquí a un any, el compromís se centra a plantar gespa i reobrir al públic part de la primera i de la segona graderia que les obres no afecten estructuralment. Res que no pogués complir qualsevol altra constructora en circumstàncies idèntiques. L’examen i les dificultats començaran a partir que el primer equip hagi de continuar jugant a l’Spotify compatibilitzant les obres amb els partits. Probablement, caldrà un altre viatge de periodistes a Istanbul amb tot pagat i els dossiers de premsa ben esmolats.
Tot plegat una maniobra defensiva sospitant que, com així ha estat, en algun moment sortissin a la llum les condicions esclavistes dels treballadors subcontractats per Limak per les obres del nou estadi del Barça, impresentables i molt allunyades dels valors dels quals en presumeix la junta de Laporta, segons ha publicat El Periódico en una primera entrega sobre el terror laboral que amaguen les grans xifres d’eficiència i d’estalvi de les quals en presumeixen Limak i el Barça de Laporta. Està clar que aquest mitjà no va ser convidat a Istanbul ni el controla el potent aparell laportista de comunicació.
