La verborrea absurda sobre si les assemblees del FC Barcelona han de ser presencials o telemàtiques han de deixar pas urgentment a un altre debat, de més profunditat i abast, després de l’última assemblea celebrada dissabte passat, on es van registrar dades i situacions ignominioses, i algunes ridícules, com l’afirmació del mateix secretari de la junta de Joan Laporta, Josep Cubells, insistint en l’èxit de la convocatòria en contrast amb el volum d’assistència de l’última presencial celebrada el 2021, que va comptar amb l’assistència de 462 socis. El que va ometre va ser puntualitzar el caràcter atípic d’aquella sessió oberta, una mena d’assemblea bis celebrada una setmana després de la que no es va poder acabar al Palau Blaugana perquè, perversament, Laporta la va rebentar argüint que tenia pressa per veure el Barça-València, en comprovar que se li complicava la votació per al préstec de 1.500 milions d’euros per a l’Espai Barça, i que, segur, perdria la de l’extermini de les Penyes. En realitat, a la primera cita la xifra presencial va ser de 728, superior en tot cas a la de socis que han exercit el dret a vot emès telemàticament en qualsevol de les quatre cites en línia posteriors, de 701, 671, 647 i 441 votants màxims de l’era Laporta.
La desfeta va ser històrica, no per culpa del format en si mateix sinó perquè ja s’ha estès entre els socis la sensació insuperable que la junta de Laporta ha reduït a una pantomima surrealista els actes de representació i de participació social. Amb aquests 441 vots registrats a la votació més nombrosa, tenint en compte que gairebé un terç va ser presencial, si se sumen els membres de la junta i senadors, es pot assegurar que Laporta ho ha tornat a fer. És a dir, a deixar els socis completament al marge de l’equació i de l’essència democràtica del club, amb l’únic propòsit de controlar i manipular les assemblees. En definitiva, per aprovar sense oposició el que més convé als seus plans.
A més del rècord de mínims en una assemblea telemàtica, la de dissabte, Laporta també ostenta la pitjor plusmarca d’una assemblea presencial amb 323 socis a la sala quan va descobrir, en el primer mandat, que, si les assenyalava la tercera setmana d’agost, en el més àlgid de les vacances, la inassistència estava assegurada. La data històrica de 323 socis data del 20 d’agost del 2005. Posteriorment, sota la presidència de Sandro Rosell es van modificar els estatuts per si, com ha succeït, es tornava a aquest pseudofranquisme que és el laportisme.
Una altra cosa és la interpretació vergonyosa d’alguns mitjans com el diari Sport, capaç de titular així l’assemblea de dissabte: “El FC Barcelona ha celebrat l’augment en la participació de socis compromissaris des que va prendre la decisió fa un any de passar a convocar les assemblees de forma telemàtica. L’assistència a aquestes assemblees virtuals -diu la informació- demostra la importància que els membres del club atorguen a qüestions com la gestió, les finances i el futur del club en un moment primordial després de les penúries econòmiques de la pandèmia i amb la construcció del Nou Spotify Camp Nou. Aquestes dades suggereixen que, a l’era de la tecnologia, les assemblees telemàtiques han guanyat popularitat com un mitjà eficient i accessible perquè els membres del club participin en la presa de decisions i es mantinguin informats sobre els assumptes relacionats amb el FC Barcelona”.
No és una broma, aquest va ser el text ofert a mig matí quan ja era evident i numèricament irrebatible el fracàs de l’invent telemàtic. Per contra, Mundo Deportivo feia, com la resta dels mitjans, malgrat la seva afinitat i sotmetiment al dictat mediàtic laportista, referències a “l’Assemblea telemàtica amb menys participació. És la quarta a distància i el límit de compromissaris acreditats és de 656 a les 12.32 hores amb 441 en la votació més gran, lluny del rècord de 919 acreditats l’octubre de 2022 i 701 votant l’acord de patrocini de Spotify l’abril de 2022”.
Els pretextos com que s’assegura una participació més gran gràcies a la sala virtual i l’atractiu de la comoditat telemàtica, al marge de la qüestió còmica dels costos, s’han enfonsat de cop deixant entreveure el veritable eix del drama que viu el club, els seus socis, que pràcticament han estat expulsats de Montjuïc i que ara estan a punt de quedar-se en la meitat si abans de final de mes la junta no aprova una pròrroga del límit per a l’actualització del cens.
Avui dia, quan només falta una setmana per a la seva finalització i de l’aplicació de la immediata i irreversible pèrdua de la condició de soci en el cas de no completar-la, són desenes de milers els socis que encara no han realitzat el procés d’identificació previst en aquesta posada a punt del cens. El Síndic del Soci, Joan Manuel Trayter, va fer una crida desesperada a la junta per ampliar la data límit.
Tot i que Laporta, com estava previst i parlat prèviament, va recollir el guant i va prometre estudiar aquesta possibilitat per habilitar -segur- un nou límit, en el fons ha estat la mateixa junta la que ha alimentat aquesta mandra, primer amb una ocurrència com la prova de veu, després amb una suspensió temporal, i finalment amb una política informativa i de dinàmica molt passiva davant l’evidència d’una resposta molt per sota del que es podia esperar.
Allò que de debò delata aquesta situació, insospitada fa molt pocs anys, apunta a una desmotivació social àmplia, gairebé a una desorientació davant dels nombrosos dubtes sobre quan de debò els abonats podran tornar a l’estadi, de quina manera, sota quins conceptes d’assignació o en quines condicions d’accés i de costos. L’única cosa que va avançar la vicepresidenta institucional, Elena Fort, va ser que els abonats de Montjuïc tindran prioritat sobre la resta a l’hora de tornar provisionalment a l’estadi.
Laporta va estar particularment desafortunat amb qualsevol indici de discrepància com quan Jaume Llopis, l’única veu que no es va creure el discurs fantasiós dels comptes, i menys la faula de l’Espai Barça com un valor de 408 milions (dels quals només se n’han capitalitzat 40 milions després d’un any i gairebé 10 milions gastats en comissions), va ser desqualificat de demagog i de posar bastons a les rodes malintencionadament. Per sort per a Llopis, els estatuts no contemplen encara els afusellaments a l’alba. Un empleat impresentable com Enric Masip, que no és compromissari, es va atrevir fins i tot a ordenar a la taula que li tallessin el micro i li impedissin parlar, gest indecent i sancionable que, però, va omplir d’orgull i de satisfacció la presidència.
Laporta, emprenyat amb els pocs que li porten la contrària, també li va enviar un missatge semblant al seu padrí Evarist Murtra, el suport del qual va ser clau per ser president i salvar-lo en els pitjors moments del seu primer mandat, a més de ser directe responsable de la idea d’Unicef -que ja s’ha carregat, per cert- i d’escollir Josep Guardiola com a relleu de Frank Rijkaard. En un article demolidor a La Vanguardia, Evarist Murtra, considerat l’última reserva espiritual del barcelonisme més històric i pur, va carregar frontalment amb la pèssima gestió de Laporta a tots els fronts -social, econòmic, financer i patrimonial- (una “ficció”, ha dit), demanant que les noves generacions de barcelonistes siguin capaços d’impedir que, a les pròximes eleccions, Laporta tingui la menor oportunitat de continuar al capdavant del club. Carregat de raó, com sempre, Murtra torna a arribar tard igual que ho va fer al seu dia anant contra Josep Lluís Núñez, després remant a favor seu i més tard posant els seus cinc sentits i amor pel Barça, indubtable, al servei de Laporta, un monstre que ell ha contribuït especialment a crear i consolidar. Llàstima.
