Veig que a la teva foto de campanya, estàs en el seient de darrere d’un cotxe (evidentment amb xofer) mirant el paisatge en una actitud de “ja soc aquí, estic de tornada”. Però si no recordo malament vas sortir en el maleter d’un cotxe, sense fer bo el costum mariner que el capità és el darrer a abandonar la nau.
Així i tot, això són polisèmies dels comunicòlegs que et fan la campanya… i tu tan cofoi no els hi portaràs la contrària. Jo sí que et portaré la contrària, tot i admetent que soc irrellevant, més enllà que no tindràs el meu vot. I no ho tindràs per moltes raons, la principal és ideològica: soc federalista, això que no existeix. Però hi ha una raó històrica que no puc deixar de compartir amb tu: l’ús d’Elna i Argelers.
Cal recordar que al gener-febrer del 1939 es va produir l’anomenada “retirada” on aproximadament mig milió de republicans varen fugir pels diferents colls dels Pirineus cap al sud de França. I recordarem que una part important, uns 100.000, varen ser “acollits” a la platja d’Argelers convertida en un camp de concentració. Aquest camp, una platja rodejada per una tanca amb filferros espinosos per tres bandes (l’altra era el mar) va comptar amb la vigilància fèrria de membres de la Legió Estrangera Francesa i un cos de soldats de cavalleria (anomenats espahís), tots ells de reconeguda manca d’empatia i duresa en el tracte als exiliats. No cal entrar en detalls, però sírefrescarem la memòria respecte al patiment de les dones, especialment les joves, que portaven un xiulet fet amb canyes lligat al coll per fer-se sentir en cas d’assetjament. Malauradament, no sempre es podia evitar la violació, i amb ella un embaràs no desitjat. La infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz ha estat molt coneguda per la seva titànica feina al davant de la Maternitat d’Elna, on va ser capaç de portar les dones embarassades dels diferents camps de concentració (entre ells el d’Argelers) perquè tinguessin un final d’embaràs i part amb unes mínimes condicions sanitàries, socials i afectives. Però és conegut el testimoni esfereïdor d’algunes que no varen tenir aquella sort i, arribat el moment, anaven soles a parir al mar (amb un clima molt dur i ventós) on després ofegaven al nounat i l’enterraven amb les seves mans a la sorra. No insistirem.
Per família propera, sé el que és exiliar-se fugint de les tropes franquistes i de la seva aviació que els tirotejaven mentre pujaven pels camins cap als colls dels Belitres… encara ara quan miro fotos d’aquella “retirada” agafo una lupa per si reconec a una nena de 18 anys i la seva mare. I elles varen conèixer el Camp d’Argelers, amb la sort de sortir vives. I el pare i el germà varen involucrar-se a la resistència francesa, amb la sort d’acabar passant (el pare) pel Camp de Buchenwald (va sobreviure). Aquesta branca familiar va acabar la seva vida vivint a Marsella, sense poder trepitjar territori espanyol… i no cal explicar les raons (malauradament varen morir abans que el dictador).
Ara parla’m, Puigdemont, d’exili. Ara explica’m la teva imatge en el cotxe, que és com m’hagués agradat veure als meus familiars tornant a Catalunya. I ara explica’m la polisèmia d’unir semànticament la teva condició “d’exiliat” cada vegada que fas els teus rituals a Argelers. Se’m venen al cap aquelles imatges de la literatura romàntica: que els fantasmes d’Argelers et visitin en somnis i que la justícia poètica (l’altra és més dubtosa) et col·loqui en el cantó farsant de la història. És en el maleter que has de tornar a Catalunya, i demanar perdó (si és que el teu narcisisme t’ho permet) a l’exili republicà autèntic.
