L’escàndol de les entrades per a la final de la Champions femenina resulta significatiu de la manera d’actuar, mentidera i premeditadament antisocial, de la directiva de Joan Laporta, perquè ha estat la mateixa junta la que ha admès l’engany i el fet d’haver sigut plenament conscient d’haver oferit als socis un enllaç d’accés que no era exclusiu i limitat, sinó obert i prèviament conegut per l’exèrcit de revendes que actua oficialment i oficiosament amb el permís del mateix departament de ticketing blaugrana.
En un primer moment, la directiva va deixar prou clar que només els socis tindrien dret a compra en la primera fase de venda del total mitjançant un comunicat que, en cap cas, advertia del caràcter obert i universal de l’oferta. “Per a la final de Bilbao, la UEFA ha posat a disposició de cadascun dels dos equips un total de 9.000 entrades, de les quals el Club fa el següent repartiment: 7.400 entrades per a socis, sòcies, Penyes i públic general, 250 destinades a grups d’animació i 1.350 per a compromisos de Club (un 15% del total tal com marquen els Estatuts del FC Barcelona – Article 10è Drets dels socis, 10,5) a uns preus d’entre 15 i 25 euros. Els socis i sòcies del FC Barcelona rebran demà dia 30 d’abril, a partir de les 12 pm, un Infosocis en què s’informa del procediment per a la compra d’entrades. El procediment serà el mateix per al col·lectiu de Penyes mitjançant un InfoPenyes el dia 1 de maig a les 12 pm i per a la resta d’afició el dia 2 de maig via el web del Club”, s’hi deia.
Els mitjans de comunicació catalans es van fer ressò oportunament d’aquest anunci donant per fet que, com és habitual i lògic, el club s’encarrega que el gruix de les entrades, a excepció de les destinades a compromisos de la directiva, vagin a parar als seus socis, a la grada d’animació i a les penyes. La qualificació de venda limitada, exclusiva o només per a socis es va repetir en les notícies, els informatius i l’entorn del club en les hores prèvies.
Quan es va detectar que l’enllaç no passava per cap filtre i les protestes i queixes van inundar i van encendre les xarxes en contra de la junta, el seu aparell de comunicació es va defensar covardament filtrant als mitjans que la venda, per delegació de la UEFA, era plena responsabilitat de la Reial Federació Espanyola de Futbol. Una veritat mentidera o una mentida encoberta en una pel·lícula de manipulació, perquè després s’ha sabut que, efectivament, la Federació Espanyola és la que va oferir al FC Barcelona la possibilitat d’incorporar aquest filtre perquè els socis poguessin identificar-se i així evitar l’atac de la revenda especialitzada. I també s’ha confirmat que, de manera efectiva, des de la junta de Laporta es va rebutjar aquesta possibilitat des del principi.
És cert que en el comunicat oficial no es precisava l’exclusivitat ni tampoc el contrari, deixant a la interpretació de cadascú que els socis tenien preferència. Així ho va entendre absolutament tothom, i així de confiats van actuar els milers de barcelonistes que s’han sentit engalipats, una vegada més, i burlats pels seus propis governants.
Amb una descaradura i barra sense precedents, l’endemà la mateixa junta emetia un comunicat reconeixent-ho: “Les entrades per a la final de la UEFA Women’s Champions League, que es disputarà entre el Barça Femení i l’Olympique de Lió el pròxim 25 de maig a San Mamés, s’han esgotat en només 30 minuts. Avui dimarts dia 30 d’abril del 2024 el FC Barcelona ha comunicat només als seus socis i sòcies via Infosocis, el seu canal de comunicació exclusiva, l’enllaç perquè aquests puguin adquirir amb prioritat les entrades. En aquest cas, el Club no té accés a la comercialització d’aquestes entrades, que són gestionades únicament per la Reial Federació Espanyola de Futbol”.
És evident que si aquesta mateixa apreciació al final del paràgraf s’hagués afegit al del dia previ de la compra, tot detallant l’operativa amb aquest advertiment clau, hauria passat que els mitjans i els socis haurien reprès la junta en forma de motí i de protestes igual d’aïrades com de comprensibles.
Tan nombrosos són els precedents de trilerisme, falsedats i desaparició d’entrades registrats sota la presidència de Laporta, en tots dos mandats, que el d’aquesta final del femení ve a formar part d’una certa normalitat.
L’admissió d’aquest truc no és, no obstant això, tan greu com les conseqüències per als socis que ara no tenen un altre remei que acudir a la revenda, perquè molts d’ells ja havien planificat el viatge amb antelació. La mateixa entrada amb un cost de 15 euros ja s’està venent a més de 100 euros. És a dir, amb un marge superior al 600%. Suposant que almenys unes 5.000 entrades estiguin ara circulant per les webs i canals de revenda, el volum de negoci podria superar fàcilment el mig milió net.
Laporta, amb el seu desinterès pels socis, o bé perquè dins d’aquesta òrbita de la gestió interna les prioritats són realment unes altres, ha promogut un altre episodi fosc i sospitós entorn de l’ús i destí de milers i milers d’entrades per a una final. Indecent, sí; nou, no. Aquesta vegada també amb l’eixordador silenci dels mitjans barcelonistes, que tampoc s’han atrevit a dedicar-li més que una mínima referència, desviant la responsabilitat cap a la Federació Espanyola. Per això Laporta s’atreveix a actuar contra els socis amb aquesta manifesta impunitat.
