La postura institucional del FC Barcelona sobre la crisi Rubiales continua semblant tèbia, retardada i incòmoda perquè especialment Joan Laporta, el president, sap que l’esperit de Luis Rubiales encara continua present a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i que, en el fons, la seva estructura i homes de confiança, més enllà de l’acomiadament d’Ángel Vilda com a seleccionador, també pretenia perdurar a través de la figura de Pedro Rocha, el successor interí designat pel mateix Rubiales.
Només la persistència i la ferma determinació de les jugadores, negant-se en primera instància continuar vestint la samarreta nacional, ha provocat, de moment la destitució d’Andreu Camps, el que continuava sent el número dos i mà dreta executiva de Rubiales, actuant com a secretari general.
Abans que aquesta primera víctima, a més de Rubiales, s’hagués produït com a resultat de l’enroc de les internacionals i de la mediació-intervenció directa del mateix Govern de Pedro Sánchez, a través del president del Consell Superior d’Esports, Víctor Francos, la directiva blaugrana es va veure atrapada de nou entre aquests dos focs. Per una banda, l’ofensiva de la base del Femení del Barça i de la Selecció, disposada a enderrocar la màxima representació del sexisme i del masclisme social que representaven les estructures de la RFEF, i de l’altra la postura sempre distant i freda vers les seves jugadores per part de Laporta i de la institució blaugrana a l’hora de posicionar-se sobre Rubiales i el seu equip i estil de govern.
Tot i els gravíssims episodis de dimarts passat, quan les internacionals van ser convocades contra la seva voluntat i amenaçades de ser denunciades davant la FIFA, cosa que podria inhabilitar-les finalment com a futbolistes -és a dir, sense llicència per vestir i defensar els colors del Barça-, Laporta es va amagar descaradament dels mitjans com també ho va fer una vegada més, ignominiosament, la vicepresidenta institucional Elena Fort.
Les càmeres i els periodistes van intentar aconseguir una reacció de tots dos a la porta del restaurant Via Veneto, on se celebrava el dinar de directives del Barça i el d’Anvers, previ al partit de Champions, però tots dos van optar per entrar sense atendre les preguntes sobre el tema ni manifestar-se sobre l’actualitat rabiosa d’una situació crítica per a les futbolistes del Barça.
De Laporta ja no es pot esperar res més que continuar oferint, en el cas Rubiales, una imatge tan lamentable, timorata i poruga, provocada pel temor que el personatge ressusciti d’alguna manera o que, a través de l’estructura interna que encara controla des del més enllà federatiu li puguin rendir comptes si s’aparta d’aquesta línia col·laboracionista.
Pel que fa a Elena Fort, ha transcendit que va rebre una bona reprimenda de part del seu superior i de la resta del nucli dur del president per discrepar del primer i únic comunicat blaugrana -aquell tan còmplice i servil tot perdonant Rubiales-, i fer pública la seva postura a favor de la dimissió de Rubiales, cosa que des del club blaugrana encara no ha estat reclamat abans ni aprovat o fet costat després de produir-se finalment. Laporta no és sospitós, al contrari, d’haver-li donat la màxima protecció possible dins les circumstàncies.
Per aquest motiu, perquè el barcelonisme feminista i responsable, majoritàriament convençut que els valors del Barça haurien de ser un senyal d’identitat irrenunciable -ja no ho és gràcies a Laporta- l’escena d’Elena Fort defugint afrontar davant dels mitjans un conflicte que li corresponia com a directiva i com a dona, l’única de la junta, va provocar una allau de malestar, queixes i decepció entre la massa social.
La tarda va ser especialment tensa i desagradable a les xarxes, també en alguns fòrums periodístics, encara que menys, forçant que poc abans del partit de Champions l’àrea de comunicació mogués els fils perquè fos entrevistat el directiu responsable del futbol femení blaugrana, Xavi Puig.
El contingut del seu discurs va ser el que segurament tocava: “La posició del club és de màxim respecte. Donem suport sempre a les jugadores. Hem parlat amb les implicades, tant les de l’absoluta com les dues de la sub-23. Els hem manifestat que estiguin tranquil·les. El club els dona suport i les estima. És un problema de fa molt de temps. Sempre les hem escoltat i les escoltarem”.
Com és freqüent en aquest tipus d’aparicions tardanes, darrere d’aquest suport genèric i d’ampli espectre, va tornar a faltar una identificació més específica i concreta, sobretot més contundent tant a favor de la denúncia dels fets i de les conductes de Rubiales, abans i després del Mundial, com a favor, sense retards, dubtes, inhibicions, silencis i delegació en un personatge molt secundari com Xavi Puig, de les reivindicacions de les jugadores, exigint mesures d’higiene corporatives i la destitució i substitució dels executius i tècnics a través dels quals Rubiales controlava i reforçava estructures federatives ràncies, casposes, masclistes i discriminatòries.
Amb més raó encara perquè les mateixes jugadores que es van plantar abans del Mundial van trobar-se sempre desemparades i desprotegides per l’univers federatiu i, evidentment, inquietantment ignorades des del Barça, l’últim dels clubs que encara no s’ha manifestat amb determinació, més aviat des de la distància i fredament, sobre la necessitat d’una neteja del clan Rubiales.
No hi ha cap argument que ho justifiquí a hores d’ara, encara que sí raons perquè a Laporta, a més del seu evident i demostrat masclisme, compatible i avingut amb el tarannà federatiu en qüestions sexistes i de sectarisme, l’hagin empès a defensar Rubiales abstenint-se d’atacar-lo institucionalment com ho han fet el Reial Madrid, l’Espanyol o el Girona, en compensació pel favor de la vida que li va fer intercedint davant la UEFA per organitzar-li una reunió amb Aleksander Ceferin i aconseguir, malgrat els informes negatius del cas Negreira, ser inscrit a la Champions d’enguany com si aquí no hi hagués passat res.
