Les entrevistes concedides aquesta setmana per Joan Laporta als tres diaris de paper especialitzats i dedicats a la informació blaugrana s’assemblen sospitosament l’una a l’altra com tres gotes d’aigua: escasses d’agudesa periodística, sobrades d’uniformitat a les preguntes amables, mancades de temes delicats o controvertits i caracteritzades per un generós i inequívoc favoritisme cap a la idoneïtat i l’excel·lència de la gestió en tots els àmbits del club. Laporta s’ha pogut esplaiar en aquest discurs negacionista del drama econòmic actual i, sobretot, del que plana amb el trasllat a Montjuïc i el deute insuportable generat per l’Espai Barça sense que els entrevistadors li hagin plantejat si, com es conjectura del discurs del president, el document (escriptura pública) de l’acord de finançament amb Goldman Sachs (i inversors) és fals, cosa que el club no ha desmentit.
Laporta s’entesta a afirmar repetidament que aquest conveni inclou la construcció del nou Palau, i del seu finançament, com el de la resta de l’Espai Barça, en les condicions aprovades en assemblea i referèndum pels socis fa dos anys, fet que cap advocat ha pogut trobar ni ratificar en els 500 folis del redactat final que va ser deguda i preceptivament dipositat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) per a la seva validació com un fons de titulització. Sobre aquest document, la CNMV ha de donar llum verda per emetre bons sobre determinats trams del préstec.
En canvi, els experts sí que van trobar evidències incontestables de l’ús indegut i mentider d’aquest crèdit respecte al relat oficial del president i de la junta, preferentment per boca del vicepresident econòmic, Eduard Romeu. No només perquè no es contemplen les obres del nou Palau Blaugrana ni dels equipaments i les especificacions urbanístiques del projecte original. També s’han topat que 375 milions del préstec es destinaran a saldar el deute particular de Goldman Sachs amb el FC Barcelona; la meitat, aproximadament, corresponents a la part utilitzada de l’avançament per a la realització de les obres prèvies de l’Espai Barça (MGPM de Sant Joan Despí i de les Corts, construcció del Johan Cruyff, condicionament intern i extern de l’estadi i enderrocament parcial de la Tercera Graderia del Gol Sud).
Una restitució en certa manera justificada, ja que Joan Laporta devia haver complert amb la devolució d’aquest tram el febrer passat. La resta, sorprenentment, es destina a la reestructuració del deute del club acordat el 2021, una maniobra financera completament aliena a les obres de remodelació del Camp Nou.
Aquesta desviació comptable totalment irregular atén una part del crèdit operatiu concedit per un import de 590 milions, dels quals Laporta havia d’afrontar amb urgència un pagament avançat dels 125 milions exigits per alliberar el 15% dels drets de TV venuts a Sixth Street en una de les palanques. Va ser l’exigència lògica de Goldman a canvi de perdre una part dels drets de TV que figuraven com a garantia del principal del préstec. A aquesta quantitat s’hi ha de sumar el primer pagament de la devolució del mateix crèdit, de 70 milions, un cop superat el període de carència.
El resultat és la utilització del crèdit de l’Espai Barça, bàsicament els diners del Palau arrodonint les xifres, per amortitzar crèdits ordinaris del club en una fantasia comptable que ara toca a l’auditor amagar o dissimular hàbilment. El més sorprenent de tot, ja que la lectura o l’impacte lògic seria una reducció del deute, és l’anunci de Laporta i de Romeu en el sentit que, per més esforços que han fet, es veuen incapaços de reajustar el deute a la baixa. Un gran misteri, incoherent a hores d’ara, tret que l’admissió pública d’aquesta impossibilitat per alleugerir el pes del deute sigui un altre truc mediàtic o l’excusa perfecta per adoptar alguna d’aquestes decisions draconianes del laportisme.
Reflexió que condueix a aquest altre gran buit de les entrevistes on no fa referència als resultats econòmics de l’exercici tancat. Només ho fa amb esments vagues i entusiastes sobre determinats ingressos en la mateixa línia de l’avenç, també confús, esbiaixat i massa incomplet, que va publicar l’aparell propagandístic del club sobre aquests indicadors d’entrada de diners. Les grans dades sobre el total d’ingressos i pèrdues ordinàries -més enllà dels 600 milions nets de les palanques, els beneficis, la distribució de les partides i els pressupostos- continuen sent el gran enigma de l’estiu, una informació inaccessible, reservada i gelosament oculta pels guardians mediàtics del president. Si les dades fossin tan excel·lents com es presumeixen des de la junta, n’hi hauria prou amb filtrar-les i estalviarien al president les entrevistes com la d’aquesta setmana amb la finalitat de mantenir la moral del barcelonisme entusiasmada amb el possible aterratge d’Oriol Romeu, jugador extraordinari, quan es donava per fet que Laporta portaria Messi, Zubimendi, Brozovic o Kimmich.
El secret més ben guardat sobre els comptes de la temporada ha estat també un dels temes tabú de tres entrevistes que quan més es rellegeixen més s’assemblen i més aprofundeixen en un missatge comú d’estabilitat, bonança i capacitat econòmica i financera com mai en tots dos anys i quatre mesos de gestió laportista. Realment, produeix calfreds escoltar de boca de Laporta que “Ja hem tret el Barça de l’hospital”, quan tots els senyals indiquen que el president mai no ha estat més desesperat per arreglar el balanç.
Sobre la nova versió del frustrat i frustrant fitxatge de Messi fa un mes, assegura que ja estava acordada amb LaLiga l’arribada de Leo.
Si era així, per què ningú els hi ho va dir?
