D’aquí ben poc, segurament quan la junta de Joan Laporta faci públics els comptes de l’exercici 2022-23, ja no serà possible distingir entre la fantasia i l’embolcall, donant per fet que la veritable realitat del club, especialment en l’àmbit econòmic i financer, ja escapa a la comprensió del mateix Laporta i, per descomptat, del seu noi per a tot, Eduard Romeu, el vicepresident econòmic amb menys crèdit i prestigi de la història blaugrana. El que se sap o transcendeix, per tant, és un còctel impossible d’entendre, el caos permanent i una confusió social, probablement pretesa, a causa de la manicomial estratègia de comunicació basada en el fet que cadascú, pel seu compte, afirma el contrari mentre que alhora ells mateixos muden la seva pròpia versió d’un dia per a un altre.
Ho ha reflectit Xavier Bosch (Mundo Deportivo) en un altre brillant article sobre l’àlgebra blaugrana en què recorda les xifres aprovades pels socs i propostes per la junta: “900 milions per al Camp Nou, 420 del nou del Palau, 100 de la urbanització de l’entorn i Campus Barça, 60 per a inversions compromeses amb el MPGM i 20 per a millores de l’Estadi Johan Cruyff”. Després resumeix les últimes notícies: “Eduard Romeu a l’esmorzar informal diu: sense les contingències i els interessos, hi haurà 379 milions per al Palau. Però surt Laporta a Esport 3 i diu que el Palau, per a 16.000 seients, sortirà per 200 milions i sí que està pressupostat. I dilluns, a La Vanguardia, ja diu que costarà menys de 200″. Afegint, és clar, quin era el pla quan es va presentar el conveni de finançament amb Goldman i els inversors: “… el Barça tanca l’acord de finançament de 1.450 milions i compta, en roda de premsa (abril 2023), la distribució: 1.071 milions per al Camp Nou, 179 milions de cost financer i 200 per a contingències. És a dir, no hi entra ni Palau, ni pista de gel, ni Campus Barça. La còpia de l’escriptura amb Intermoney, que ha arribat a moltes redaccions, evidencia que el Palau no està pressupostat”.
Tot plegat, una impecable anàlisi de la bogeria en què s’ha convertit intentar tapar l’única realitat del club on tot, absolutament tot, l’esforç realitzat per Laporta es concentra en el fet que a Limak no li falti de res.
L’imperi de la contradicció és el resultat de la compulsiva necessitat de Laporta i del seu aparell mediàtic d’improvisar contínuament, de rectificar i d’adaptar el discurs a l’orella del soci o la necessitat estratègica del moment, com passa ara amb el fracàs, el segon consecutiu i històric, de tornar a veure Messi vestit de blaugrana.
Enredar i entabanar la premsa amb el retorn de Messi, una operació sense cap fonament ni serietat, només ha servit perquè cada cop més socis i barcelonistes vagin obrint els ulls a aquesta precarietat que Laporta encara intenta amagar a base d’entrevistes i missatges que al final només deixen titulars a falta de fitxatges o beneficis per presentar.
La recent entrevista publicada per La Vanguardia és una altra recopilació d’aquesta grandeur que, certament, només Laporta és capaç de fabricar artificiosament amb aquesta contundència i seguretat, a més de transmetre-la com si fos una certesa immutable. El problema rau en el fet que, una per una, les seves afirmacions poden ser desconstruïdes, tantes que al final s’ha de posar en dubte pràcticament la totalitat de les seves respostes, sobretot quan li pregunten si encara es deuen diners a Messi: “El que se li deu és això del diferiment de la massa salarial que es va pactar amb l’anterior junta i que produeix pagaments pendents que acaben el 2025. Se’l paga religiosament”.
El truc emprat, de nou, passa per a reorientar qualsevol adversitat, mala notícia o les conseqüències de la seva pròpia deixadesa cap al costat més fosc del passat i la recurrent herència de Josep Maria Bartomeu. En aquest cas, una altra càrrega de profunditat dirigida a la gestió de l’anterior junta, en la qual Laporta introdueix dues perverses falsedats, la primera, evident i palmària, és que el diferiment dels salaris pactat el 2021 amb els professionals del primer equip de futbol, des de Koeman a l’staff tècnic al complet, el van signar, d’una banda, els advocats dels jugadors i de l’altra la comissió gestora presidida per Carles Tusquets el desembre del 2021, dos mesos després que Bartomeu hagués dimitit. En cap cas la darrera junta anterior a Laporta.
El que sí que va heretar aquesta comissió gestora va ser una taula de negociació impulsada -forçada, més aviat- per Bartomeu a l’inici de la temporada 2020-21, davant la certesa del tancament definitiu de l’estadi, el museu i les botigues durant tot el curs. El plantejament era assolir un acord amistós per rebaixar el 20% de la massa salarial d’aquella campanya, inevitablement, encara que sens dubte sota la premissa que el vestidor del primer equip havia d’aportar, o més aviat assumir, el gruix de la retallada.
La història final d’aquesta taula de negociació ja és prou coneguda, ja que el vestidor va ser el primer a aixecar-se en armes i col·laborar amb les forces opositores, laportistes majoritàriament, reforçades amb el suport incondicional i efectiu de Víctor Font i també de la resta dels grups d’opinió, els mateixos que ara són ignorats i menyspreats per Laporta, per forçar la renúncia de Bartomeu, finalment assetjat i empès fora de la llotja pel mateix Govern de la Generalitat.
El principal argument dels que van liderar la revolta va ser que Bartomeu, pel bé del club, ja no estava en condicions de prendre cap decisió, ja que, fins i tot, venia de ser criticat per obligar Messi a complir el contracte després del recent enviament d’un burofax exigint la seva llibertat.
Bartomeu, contra tot, estava completament decidit a aplicar aquesta retallada de 20% i solucionar el desequilibri restant amb una palanca (Barça Corporate) per restablir l’ordre econòmic. Era una solució de 300 milions quan encara havia de veure la llum l’acord de LaLiga amb CVC o la possibilitat d’asseure en cinc exercicis les pèrdues objectives per causa de la covid com després hauria permès LaLiga.
El cop hauria pogut aturar-se si no hagués intervingut amb aquesta proverbial inoportunitat i pèssim sentit de club l’oposició en ple i les forces hostils del sobiranisme, que van veure, en aquell moment de debilitat, l’ocasió immillorable de venjança a la negativa de Bartomeu per no haver suspès el Barça-Las Palmas de l’1 d’octubre.
La dimissió de Bartomeu, tan celebrada pel barcelonisme guanyador de les eleccions, va conduir a la inevitable negociació per part de la comissió gestora del diferiment salarial d’un total de 121 milions, a raó d’uns 30 milions per temporada entre la 2021-22 i la 24-25. Aquest és el pes extra de la massa salarial heretada per Laporta, només 121 milions, una quantitat en cap cas justificativa del repunt fins als 656 milions de l’exercici tancat el 30 de juny. En el cas de Messi, l’ajornament va afectar 46,6 milions de deute que s’estan liquidant en dos pagaments bianuals de 5,9 milions. És a dir, 12 milions per temporada. Hauria de ser assumible per a una directiva obsessionada a gastar per sobre de les possibilitats del club.
Davant d’aquesta situació, perfectament entesa per Laporta a partir del 17 de març de 2021, quan va assumir la presidència, la seva resposta va ser la de no fer absolutament res, no prendre decisions, no contravenir el desig de la plantilla i, a més de fer fora Messi i Griezmann, amb un estalvi de més de 150 milions, augmentar les pèrdues amb provisions inventades i un avenç de les amortitzacions també innecessari.
Això sí, dos anys després, encara que ha generat beneficis nets de 840 milions per la venda d’actius i un empobriment tràgic, no ha pogut treure el club de la misèria que l’ha condemnat, ara aixafat pel finançament impossible de l’Espai Barça. Aquesta és l’altra mentida oculta en la resposta d’aquesta entrevista, absent de la rèplica o aclariment periodístic pertinent, que hi va haver una perversa i traïdora voluntat per part de Laporta per afavorir aquest diferiment de la massa salarial que mai va ser aprovat ni negociat per la junta anterior. Fins i tot la comissió gestora, lligada de peus i mans, sembla que va gestionar el club bastant millor que Laporta.
