Potser ara o mai és el moment que algun sector del barcelonisme, o un sol soci, aixequi una bandera en nom del FC Barcelona amb l’única i imperiosa finalitat d’impedir l’autodestrucció del club. El compte enrere activat per la descontrolada, frívola i nociva gestió de Joan Laporta condueix inevitablement al risc extrem i elevat que, només en qüestió de mesos, puguin convergir en un mateix escenari les conseqüències de les greus infraccions de l’Espai Barça i la parada tècnica, el col·lapse imminent, de l’economia domèstica. La possible paràlisi que suposaria, de facto, l’assumpció del control del club per part dels inversors, Intermoney, s’ha de considerar un perill més immediat i proper del que se sospita a causa de la inacció del mateix Laporta. El president és a punt de quedar-se sense capacitat de maniobra ni recursos mentre es fa cada dia més palesa la irresponsabilitat d’un entorn social i mediàtic en bona part anestesiat, en part avergonyit i en part temorós d’enfrontar-se al laportisme, l’aparell de control i de manipulació més gran de la vida blaugrana mai conegut.
Està previst, per exemple, que al llarg de les pròximes hores surti finalment a donar la cara Víctor Font, l’excandidat que va disputar a Laporta la presidència fa dos anys, que fins ara s’ha limitat a amagar el cap i fugir covardament d’una actualitat que, per la negligència i desencertada gestió de la junta, reclama la seva presència i participació per raons òbvies i per respecte als milers de socis que el van votar el 7 de març del 2021.
En altres temps no tan llunyans, malgrat la legítima i democràticament escollida junta de Josep Maria Bartomeu, l’excandidat Víctor Font no només va començar a fer campanya tres anys abans de les eleccions del 2021, sinó que va basar tota la seva estratègia en la fiscalització contínua, recurrent, pesada i crítica de la gestió de qui llavors era president. Una actuació implacable, professional i avalada per una inversió important en assessors i logística, que va culminar la tardor del 2020 amb la seva participació, consentiment i aprovació a l’escomesa d’un vot de censura contra Bartomeu. Per dir-ho d’una manera gràfica, Font no va descansar fins que va fer-lo fora.
Avui, amb el club establert en una dramàtica espiral de ruïna i crisi econòmica i financera, infinitament pitjor que la provocada per la coincidència fatal de la pandèmia amb el manteniment de l’equip més car de la història, un vestidor on Messi suposava el 20% de la massa salarial amb 135 milions de fitxa base, Víctor Font ha assistit impassible, mut i amagat a aquest veritable daltabaix.
La tempesta perfecta que Víctor Font va predir encertadament no era, però, Bartomeu, sinó el cicló Laporta que li va guanyar la partida a les eleccions amb la doble falsa promesa de renovar Messi i de recompondre la fortalesa dels comptes del club sobre la base de la seva major experiència i coneixement de les essències i de l’entorn del Barça.
Si Font és capaç ara, encara que tard i malament, d’aparèixer per dir prou i denunciar el mentider i desolador pla de finançament de l’Espai Barça, així com la indolent gestió pressupostària i l’abús de les palanques fins a la desertització evident del club, estaria complint amb el seu paper social, del tot legítim, emparat per milers de barcelonistes que van creure en el projecte.
Podia considerar-se plausible i prudent – i, fins a cert punt, correcta i necessària, segons com es miri- la seva actitud de col·laboració i de recolliment del primer moment i la seva confessa intenció de no erigir-se en oposició permanent després de les eleccions. Postura que no ha estat precisament el tarannà de Laporta quan ha perdut les eleccions ni tampoc el de Font quan va decidir tirar-se a la carretera amb una premeditada anticipació, fins i tot abans que Bartomeu pogués perdre els papers.
La veritat és que l’opció i l’estratègia de Font durant els seus primers passos responien a una planificació recolzada pels poders fàctics, polítics, econòmics, financers, mediàtics, policials, judicials i sobiranistes de Catalunya, els mateixos que després han validat i blindat l’arribada de Laporta a la presidència i, complementàriament, han imposat també aquest retir monacal a l’excandidat Font.
Sembla que ara vol complir amb aquest propòsit de reaparèixer bianualment, ja que també li agrada felicitar el Nadal, i pretendre fer-ho en algun format singular, potser com un debat o col·loqui amb periodistes, per donar a aquesta intervenció un aire més reflexiu i contemplatiu que una altra cosa. No fa la sensació que Víctor Font, limitat a més pels seus negocis amb Xavi i col·lateralment amb el club, agafi el toro per les banyes i assumeixi que, a la vista dels fets, cal actuar amb contundència i determinació, però sobretot amb sentit de club i de responsabilitat.
Els fets provats i coneguts a l’acord amb Intermoney per a aquest finançament tan sospitós de l’Espai Barça, que no compleix cap paràmetre assembleari ni amb la capacitat financera del club -i que, a més, ja contempla l’incompliment i la pèrdua del control operatiu del Barça de l’obra i de l’explotació del nou estadi- requereixen, si més no, un clar posicionament de denúncia i de passar a l’acció, si es vol assemblar i ser conseqüent amb el Víctor Font activista i compromès amb els interessos del club, valors i trets barcelonistes que tan repetidament hi havia proclamat com a propis en el passat.
Tret de sorpreses, però, Víctor Font tornarà a ser condescendentment i políticament correcte, potser un pel revisionista i potser amb una càrrega crítica que, és clar, estarà més dirigida a ponderar la direcció del seu amic Ferran Soriano al City que a reivindicar una estructura professional i eficient en l’alta direcció d’un club governat per la família de Laporta, la colla d’amiguets i els seus endollats sotmesos als interessos dels germans, la cosina i l’excunyat del president.
A la prèvia de la seva reaparició, continua sent un ara o mai per als pocs barcelonistes que, com Víctor Font, tenen certa capacitat i mitjans per liderar alguna reacció que salvaguardi el Barça del pitjor destí, el de la conversió a SA a mans d’inversors. En la mateixa proporció inversa que Laporta augmenta de volum, amb risc evident que la seva salut el faci explotar, al Barça se li aguditza aquesta anèmia institucional, econòmica i patrimonial que l’ha posat a la vora la seva extinció i desaparició com un club amb passat orgullós i marcat per la seva força emocional, sentiment, història i identificació amb un estil propi de joc, amb un país i amb un model de propietat social i democràtic també singular.
