La primera i última rua del Barça amb Jordi Cruyff, el director tècnic del club que tampoc no ha pogut aguantar per més temps la insuportable i impossible relació amb Joan Laporta, va reunir, segons estimacions de la Guàrdia Urbana de Barcelona, 76.000 persones, una xifra que, traslladada al Camp Nou suposaria aproximadament només dos terços de l’aforament. Haurà estat la rua de campions més freda, curta i menys multitudinària de totes.
La Lliga conquerida pel FC Barcelona diumenge passat al derbi barceloní, anticipadament anunciada des de fa diverses jornades per l’amplíssim i insuperable marge de punts sobre el Reial Madrid, tampoc va provocar un esclat a Canaletes la mateixa nit de la victòria, confirmant aquesta sensació de certa fredor i menor entusiasme col·lectiu respecte d’altres títols.
L’ansietat i el desencís acumulats durant la petita travessia del desert d’aquests quatre anys sense una Lliga, des de la conquerida per Josep Maria Bartomeu, Ernesto Valverde i Leo Messi la temporada 2018-19, semblava, inicialment, capaç de desfermar als carrers i places una eufòria i una bogeria proporcional a aquesta rampant i desenfrenada reacció del president Joan Laporta al vestidor del RCDE Stadium.
Tot i això, l’indiscutible mèrit de resoldre amb tanta superioritat una Lliga, sens dubte el títol més important i exigible a un equip com el Barça, per pressupost i fitxatges, s’ha vist refredat considerablement per diverses circumstàncies internes.
La principal, a causa de l’imprevisible i desafortunat efecte del possible retorn de Messi, sembla que inoportunament promogut per Joan Laporta quan semblava que l’enorme disgust ocasionat per la pobra actuació de l’equip a la Champions i l’Europa League s’havia dissipat i enterrat. L’horitzó d’un Barça amb Messi a partir de la temporada que ve s’ha impulsat i avalat insistentment des de la junta, coincidint en aquest tram final de la temporada, en part per distreure l’atenció del cas Negreira, els caríssims abonaments de Montjuïc i el trilerisme dels números de l’Espai Barça. En aquest futur, a més, s’ha donat per fet que amb Messi haurien d’arribar tres fitxatges de primera línia per reforçar l’equip actual amb la finalitat exclusiva de fer-ho veritablement competitiu a Europa.
El missatge, assumit per la premsa laportista mateixa com un extraordinari pla de futur, ha devaluat la plantilla de Xavi, el seu rendiment i, fins i tot, el mèrit d’aquesta Lliga. El discurs dels periodistes més significats amb la junta sostenen ara, com el nou mantra, que “a aquest equip li falta talent”.
Un buit que haurà d’omplir possiblement Messi i l’aterratge d’altres cracs sempre que es produeixin sortides traumàtiques com les de Raphinha i Ansu Fati, sense descartar ningú i sense que, realment, s’entrevegi com és possible conjugar vendre al millor preu els descarts per fitxar futbolistes que els millorin i, alhora, rebaixar en 200 milions la massa salarial.
La premsa no fa altra cosa que repetir i exaltar els plans que filtra el mateix president, tant entusiasmat com necessitat d’operacions que satisfacin els seus agents de confiança amb aquest argument sobre la debilitat de l’equip, encara que campió de Lliga, en el concert internacional. És el que s’anomena tirar-se pedres sobre la pròpia teulada.
És cert que la identitat futbolística de l’equip ha hagut de ser sacrificada per Xavi a canvi d’una solidesa defensiva encomiable i una filosofia atacant reduïda al que ha donat de si el 4-4-2. La somiadora intenció de Xavi de recuperar l’estil amb què va créixer i ho va guanyar tot com a jugador va haver de ser aparcada a la vista dels resultats i la impossibilitat de comptar amb futbolistes amb unes habilitats i formació tan específiques.
Tot i això, l’afició va empatitzar amb aquest nucli de jugadors joves i reconeguts com Araujo, Pedri i Gavi (tots dos elegits millors promeses del món), i va demostrar la seva capacitat per ser pacient i esperar que, com la generació Messi, madurés naturalment al costat dels reforços interessants arribats gràcies a aquests 200 milions en fitxatges que es van poder tancar, amb prou feines, això sí, després de liquidar 840 milions en palanques i deixar el club tremolant econòmicament.
Per què, doncs, Laporta s’ha obstinat a transformar aquest relat en la compulsiva urgència de portar Messi i mig desmantellar el resultat de fitxar onze jugadors del gust de Xavi?
Sens dubte perquè venen temps i decisions convulses directament relacionats amb l’adeu precipitat de Mateu Alemany i Jordi Cruyff, que han saltat gairebé en marxa d’un tren que, ara sí, s’accelera sense conductor ni ningú capaç de mantenir el control. L’amenaça de l’arribada de Deco, un agent de futbolistes de l’escola de Jorge Mendes, i la perspectiva d’un president desenfrenat, murri i obsessionat a burlar la normativa de LaLiga i sempre disposat a gastar el doble del que pot ingressar, és el que ha decidit a tots dos, Alemany i Cruyff, a anar-se’n abans que veure’s en la tessitura d’executar sacrificis de jugadors fitxats per ells i validar operacions que cap dels dos no estaven disposats a admetre.
Per al partit següent a l’Spotify Camp Nou, davant de la Reial Societat, el dissabte dia 20, la junta de Laporta s’encarregarà que el títol ressoni i se celebri, convenientment, amb una festa en gran i excepcional. El que sigui per tal de dissipar aquesta atmosfera estranya de títol menor que sembla respirar el barcelonisme, una sensació alimentada i provocada per aquesta temptació irreprimible de Laporta per agitar permanentment l’actualitat amb el retorn de Messi, amb silencis o bravates en el cas Negreira, amb l’opacitat, la mentida i la confusió en la posada en escena de l’Espai Barça i amb un cop baix i traïdor als socis en la política d’abonaments per a Montjuïc. Un error de càlcul que Laporta ja s’ha afanyat a corregir anunciant que hi haurà marxa enrere i una rebaixa substancial dels preus a l’exili. Com és habitual, tard i malament.
