Marx és sempre una inspiració per als que ens preocupem per la societat i el seu esdevenir. Sobretot Groucho, encara que el meu favorit, potser pel seu silenci ple de sons indicadors, sigui el Harpo. Ara que s’acosten eleccions, m’hi acosto de nou.
Tots els candidats, sense por que la gent s’enrosqui a riallades, prometen i prometen. Poden fer-ho des que Adolfo Suarez va encunyar la frase: “puc prometre i prometo”. És mal generalitzat, falta el realisme de dir: “voldria fer, però… (afegiu aquí pressupost, legislació, temps, actitud destructiva dels contraris), però, faré el possible per acostar-m’hi i us tindré informats”.
El primer factor que propicia aquest afany de promesa és el no seguiment posterior. Fins que no es convoquen noves eleccions, al cap d’uns anys, no es parla gaire del que s’ha promès i no complert. Fins i tot deixar la feina a mitges, no és motiu de demanar disculpes, sinó que es converteix en una raó per sol·licitar el vot per a un nou mandat.
El segon, en general però sobretot en els que no tenen opcions d’assolir el poder, és que no passa factura. Amb la certesa de perdre, els coloms que es fan volar pugen el llistó de qui sí que accedirà a la seva capacitat de decisió.
El problema arriba, i ara és molt freqüent, quan qui ha guanyat ha d’acollir el colomari entrant en una coalició de govern. Aleshores hi ha el risc d’adoptar mesures desproporcionades, fent anar més enllà del que voldria el guanyador, amb tendències sovint sectàries, en detriment d’altres que beneficiarien tota la societat. Mesures que poden ensucrar el paladar de molta gent, encara que després no siguin mastegables. El resultat final està molt lluny del que, fins i tot mirant els resultats, se suposa que la gent esperava anar a votar. Això seria el reflex de la continuació de la seqüència de “Una nit a l’òpera”: Després que la comanda de Groucho s’hagi anat incrementant per les peticions de Chico, que ha demanat repetidament els dos ous, un darrer toc de botzina de Harpo li fa afegir: “Que siguin tres!”.
I això és el que passa. Tot sembla indicar que a la majoria d’estaments, la coalició és inevitable. Aleshores, el minoritari-necessari, un cop dins amb el seu sarró de promeses inabastables, puja l’aposta amb dues finalitats. Primer, òbviament, per assolir alguns dels seus plantejaments, però també, i sovint més important, per erosionar la imatge del seu soci. La cultura política del dia a dia s’ha anat embrutant amb dicteris i desqualificacions cada cop més grolleres i pocavergonyes, agreujat per l’efecte distorsionador de les xarxes socials. No s’ha après a respectar i escoltar l’adversari, intentant veure en les idees els punts que es poden tenir en comú. Sense aquesta pràctica bàsica, prèvia, el primer dia d’asseure’s per iniciar un mandat té més de declaració de guerra (enterrada, això sí) que d’il·lusió en un projecte, sinó comú almenys compartit.
Posats a demanar, jo ho faria sol·licitant als polítics de tots els colors que vagin adoptant l’enfocament empàtic, imaginant i explicant quin seria el seu comportament en cas de formar part d’un probable govern de coalició, ja abans dels comicis, posant-ho de manifest amb un inèdit fins ara: “En això, els X tenen raó”. No després, forçats per les presses i amb un sarró ple d’un munt de barbaritats dites en campanya.
