La gestió del finançament de l’Espai Barça ha estat, des dels orígens de la negociació sota el comandament del CEO Ferran Reverter, un continu esperpent ple de desavinences, recels i dubtes per part d’una junta directiva que, avui dia, arribant al súmmum de la incompetència, ja ha decidit continuar donant pals a cegues i sotmetre-s’hi a la voluntat i el caprici dels inversors. Joan Laporta no ha aconseguit tancar encara un acord al mateix temps que, per altra banda, ha confirmat a la RFEF -és a dir, a la UEFA- la seva decisió ferma i inamovible de traslladar-se a Montjuïc aquest estiu, encara que s’acabi el món. És a dir, ha deixat una altra vegada el club exposat a una situació de vulnerabilitat i de feblesa, obligant-se a no poder fer aquesta marxa enrere o a paralitzar la firma amb Goldman Sachs i altres bancs, com era l’opció més assenyada, aconsellada i plantejada des de tot el seu entorn, fins i tot en el si de la seva mateixa junta directiva.
L’afany de Laporta a anar-se’n al Lluís Companys, ara ja irreversible, suposa, una altra vegada, començar la casa per la finestra partint de les dues úniques idees que té veritablement clares: lligar el destí del Camp Nou i del Barça a Limak, la constructora estrella responsable de la reforma de l’estadi, i prescindir olímpicament del Palau Blaugrana perquè el projecte ja neix embotit en tants deutes i paranys financers que ni tan sols li ha passat pel cap considerar complir amb el mandat assembleari.
A partir de les dues premisses, Laporta ha protagonitzat les últimes hores un altre dels seus girs, enrevessat, opac i serpentejant, amb l’únic propòsit de provocar a la seva junta un efecte hipnòtic i enganyar-la de nou com està a punt de fer-ho consumant un pla de finançament que al final no s’assemblarà gens al que es va sotmetre al criteri de la directiva a la reunió de dijous passat.
Laporta els va exposar el model consensuat amb Kroll, consistent en 1.250 milions d’euros de préstec, sobre la garantia d’uns bons que ja neixen pràcticament com a porqueria a uns interessos per sobre del 6% per exigència dels inversors. La proposta es va topar amb el lògic escepticisme de bona part dels seus companys. Bàsicament, del grup majoritari que encara no ha recuperat tot el que va invertir en la caríssima campanya electoral de fa dos anys, assumint el president, si més no en aparença, els seus arguments en contra i alguns matisos, prometent reduir l’emissió de bons a 1.000 milions, mantenir el límit del 6% d’interès perquè s’hi va posar ferm el vicepresident econòmic, Eduard Romeu, i buscar 500 milions de crèdit bancari directe amb CaixaBank, Banc Sabadell i alguna altra entitat interessada.
Va aconseguir arrencar-los aquesta equivocada percepció d’un acord de finançament que en el fons mai no va existir, ja que si es llegeix entre línies el comunicat oficial només s’al·ludia a la validació d’un pla per part de la junta, encara que subjecte a l’aparent formalitat de tancar-lo amb els inversors l’endemà.
Dit d’una altra manera, Laporta els va donar a entendre que imposaria al conjunt dels inversors i dels bancs aquestes noves condicions de la junta per evitar la paralització de l’Espai Barça. Com era d’esperar, però, no hi va haver acord l’endemà perquè ni Goldman ni la resta estan per acceptar canvis substancials en una operació cada vegada més cara i de més risc, no només per la conjuntura financera internacional. El cas Negreira ha encès totes les armes.
El perillós joc de Laporta va acabar després d’un altre llarg divendres de converses sense cap avinença, més aviat al contrari, a causa de la nova bogeria d’intentar desfer el camí fet durant mesos de negociació en només vint-i-quatre hores de fúria. El que va fer va ser aplicar la seva maniobra preferida, el mateix regat de l’any passat quan es va dedicar primer a fitxar i gastar, i després, obligat per la precarietat, a vendre palanques en les pitjors circumstàncies, amb pressa i sota pressió per acabar posant-se en mans dels financers de confiança de Florentino Pérez.
Precisament, el fons d’inversió preferit del president del Reial Madrid, Key Capital, va sonar com a alternativa d’última hora al finançament armat per Goldman Sachs i JP Morgan, afegint un grau de crispació i de malestar als que, com passa amb Goldman, poden posar-se durs amb el préstec pont de 150 milions avançat sobre l’Espai Barça, que ja ha vençut dos terminis sense que Laporta hagi pogut fer front a la devolució, ni tan sols d’un euro. Per rematar una reunió de junta històrica, que no va deixar satisfeta absolutament ningú, el primer comunicat, a mitja tarda, va anunciar la renovació de dues pòlisses de crèdit, lamentablement imprescindibles per atendre les necessitats ordinàries del FC Barcelona per falta de tresoreria.
Tot i que l’àrea de comunicació va associar a aquesta ampliació dels préstecs el mèrit de seguir gaudint de la confiança dels bancs, els experts no van entendre gaire que una institució com el Barça donés carta de propaganda a un fet d’èxit financer tan dubtós com la necessitat de renovar les pòlisses de crèdit.
Males notícies i pitjors sensacions malauradament ratificades amb aquesta confusa i insuficient validació d’un pla financer que l’endemà no va obtenir la llum verda dels inversors, envoltat en la perillosa promesa de Laporta donada als seus directius de solucionar el tema al llarg d’aquesta setmana. Això sí, amb l’inquietant i preocupant matís d’haver aconseguit de la junta plens poders per tancar un tracte en solitari, sense necessitat de consultar-ho amb ningú més.
Una envolupant semblant a la que, en el seu moment, a finals de juny del 2022, va fer al sector de la junta que havia aconseguit imposar la necessitat de polítiques d’austeritat, control de la despesa i reducció de la massa salarial. Va ser acabar aquella reunió de la directiva i Laporta desfermar la febre de les palanques amb el resultat ja conegut de 840 milions d’ingressos, 656 milions en fitxes i un augment substancial del dèficit pressupostari que està esguerrant el club.
En definitiva, que Laporta prioritza el pla Limak per sobre de qualsevol altra consideració, és clar que sense atendre el seny de part dels seus directius, i amb la predisposició a signar les pitjors condicions de finançament per a l’Espai Barça en qüestió d’hores. La reacció dels seus directius i del seu entorn econòmic i financer serà la de sempre, suportar amb resignació i submissió l’autoritarisme d’un president a qui ningú no s’atreveix a parar-li els peus. És qüestió de pocs dies, segons el compromís anunciat, formalitzar un acord definitiu de finançament amb el segell personal de Laporta; és a dir, del tot favorable als seus interessos personals, encara que calamitosos per al patrimoni, l’economia i el model social de copropietat.
