Transitòriament, la Kings League va arribar de la manera més oportuna al Camp Nou per desviar l’atenció del cas Negreira i proporcionar a la complexa audiència barcelonista una festa inesperada, inèdita i allunyada del tot del futbol tradicional, encara que en un context inequívocament blaugrana. El lideratge de Gerard Piqué en el projecte, unit al fet de llogar el Camp Nou i que el mateix president del club, Joan Laporta, actués de promotor i esquer de la iniciativa, va generar tal clima barcelonista que, en un moment donat de la llarga jornada, el públic va arribar a corejar el nom de Messi com una reivindicació festiva del seu retorn.
Les conclusions d’aquesta experiència, però, poden conduir a errors interpretació i a certa confusió. Per començar, el públic habitual del Camp Nou, integrat pels socis abonats i el seu entorn, no ha recordat Messi en cap moment des que Laporta el va fer fora l’agost del 2021, ni com a protesta ni com a reclamació ni com una manera d’homenatjar-lo. Res. El silenci sobre Messi al Camp Nou s’ha reproduït i consolidat com la millor manera d’abstenir-se, freda i distant -també estranya, cal dir-ho- del barcelonisme pel que fa al millor futbolista de la història i, per descomptat, del Barça. Una majoritària i insensible reacció afavorida per la indubtable influència i el poder mediàtic de Laporta i del seu aparell de manipulació de l’opinió pública, capaç d’anul·lar qualsevol signe de rebel·lia o de contestació sobre l’incompliment de la promesa de renovar Leo amb la qual, paradoxalment, havia guanyat les eleccions tot just uns mesos abans.
Un fenomen paranormal tan propi del laportisme com aquesta posada en escena de la Kings League a un Camp Nou on, per un dia, Gerard Piqué va fer de president a peu de camp i Laporta es va limitar a botar a la llotja com un fan més de l’invent mentre el públic dedicava a Messi l’afecte i la nostàlgia que els socis del Barça li han negat des de l’amarg dia del seu adeu.
Sens dubte, un relat surrealista i fins i tot psicotròpic en clau blaugrana que s’ha d’analitzar en el context d’un esdeveniment on, per raons comercials i de marca, no es va parlar català per tal d’aconseguir i potenciar una audiència i un to internacional que en permeti l’exportació a diferents estadis i països.
Al cap i a la fi, malgrat les aparences i la parafernàlia futbolística, el FC Barcelona no hi va ser present ni tan sols amb un equip o jugadors propis, Piqué jugava a favor de Kosmos, la seva empresa, i Laporta no era més que un altre convidat al costat del mateix Pere Aragonès, el president de la Generalitat, o l’alcaldable Xavier Trias, tots dos fent-se els moderns sense ni tan sols saber a quin tipus d’espectacle havien acudit, obligats pels seus gabinets i assessors a la caça de vots, empatia i modernització. Pere Aragonès va haver d’empassar-se saliva i posar la seva millora cara davant un xou delirant, un mix entre el videojoc i la paròdia, on els presidents dels clubs baixen a llençar penals o es juguen el partit als daus, gairebé exclusivament narrat en castellà per l’estratègia imposada i condicionada dels patrocinadors. Les queixes d’una consellera sobre la infrautilització del català van ser retirades ràpidament de la circulació per evitar mals majors.
En definitiva, només un divertiment, un negoci que Piqué va saber encaixar a l’univers blaugrana fins a aconseguir fer pagar més de 90.000 persones per una Kings League que, en origen, va néixer només per ser carn de streaming i finançar-se amb els patrocinadors.
L’èxit acaparat pel binomi Piqué-Ibai va sobrepassar totes les expectatives i va acabar amb aquest insòlit decorat barcelonista, gairebé un vodevil del disbarat si es comparen els rols de cadascú. Veient Gerard Piqué fent de Javier Tebas va fer la sensació d’haver-se diplomat cum laude en la difícil assignatura de la gestió del negoci del futbol, interactuant amb la grada des d’un pla intermedi entre la llotja i el terreny de joc; però, en definitiva, exercint com ho faria un president en un esdeveniment a mig camí entre una assemblea i un Gamper amb actuacions musicals i un circ de tres pistes.
En canvi, el president de veritat, Joan Laporta, va haver de recórrer a la seva versió Luz de Gas per destacar en un entorn on pràcticament no va tenir protagonisme més enllà que els mitjans van emetre les imatges d’un cinquantenari més aviat poc àgil i esbojarrat botant com tot l’estadi quan l’speaker ho provocava.
Curiosa escena davant d’un públic entregat a qualsevol idea boja de l’organització que, recordant els vells temps, es va posar a reclamar el retorn de Messi, això sí, en un to d’entusiasme i festiu, com si només faltés aquesta cirereta per al berenar perfecte.
Possiblement, aquesta hagi estat la primera i l’última final four de la Kings League al Camp Nou. Qui ho sap. El que sí que és segur és que ni Piqué ni Laporta, ni tan sols intercanviant els papers, serien capaços d’atreure avui Messi de tornada a casa, ja que van ser ells dos qui van precipitar l’expulsió de Leo, els conspiradors d’una gran traïció ordida amb premeditació i traïdoria. Piqué va dir a Laporta que els seus problemes financers es resolien prescindint de Messi i que no es preocupés perquè ell l’afinava al vestidor per evitar retrets o motins. Leo ho sap i ni oblida ni perdona per més focs d’artifici que encengui la premsa diàriament com a distracció.
Amb la mateixa ingratitud li va pagar després Laporta aquesta conspiració a Gerard, que, això no obstant, ha sabut com tornar-se-la amb la carta de la Kings League, ja que si Laporta presumeix d’haver recuperat la il·lusió, Piqué ha estat capaç de multiplicar per dos aquesta passió de milers d’aficionats barcelonistes per la Kings League. A qui votaria avui el soci del Barça si hi hagués eleccions, Laporta, Piqué… o Messi?
