Per a la mirada esquiva i desconfiada de la premsa internacional, generalista i especialitzada, el Barça de Joan Laporta s’ha convertit en una institució problemàtica, confusa i sota la sospita que les seves principals senyes d’identitat s’estan esfondrant per moments. El Barça era, fins fa relativament poc temps, un club poderós pel seu futbol singular, el seu inesgotable planter, les seves gestes i títols, els seus cracs mundials, els seus actius patrimonials sense igual i una fortalesa econòmica i financera reconeguda per Forbes fins als anys 2019 i 2000 acreditant-ho com el club més ric del planeta. També presumia de valors i una integritat que el cas Negreira també ha fet saltar pels aires.
Avui, els grans bancs d’inversió no fan sinó augmentar l’exigència de garanties abans d’ampliar un deute imparable que amenaça de sepultar la institució ben aviat i empènyer-la a una conversió a SA.
Perquè amb Laporta no s’han recuperat els índexs d’ingressos prepandèmia i, al contrari, s’ha consolidat un dèficit ordinari de gairebé 200 milions, compensats a base de vendes d’actius irrecuperables i contra ingressos futurs.
Laporta va fer fora Messi perdent massa coses, l’equip encadena dos anys seguits eliminats de la Champions League a la lligueta i no va poder ni aixecar el dit a la licitació per Haalland quan va ser el moment. Un panorama descoratjador per a una plantilla que ara s’ha enfilat en el lideratge de la Lliga, però amenaçada de desnonament perquè, passi el que passi al juny, acumula 200 milions de massa salarial que obligatòriament ha d’alleugerir amb traspassos.
D’aquell passat tan injuriat per la propaganda laportista a còpia de crivellar Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, l’únic que ha brillat aquests dos anys de la nova presidència ha estat l’herència rebuda en forma de jugadors com Pedri, Gavi (millors jugadors del món Sub 21 el 2021 i 2022) Araujo, Balde, Abde, Nico, Ter Stegen o Frenkie de Jong i de seccions esportives com el Femení, dominador del futbol mundial, l’handbol, el bàsquet, el futbol sala i l’hoquei patins que, això no obstant, ja acusen el desgast de la gestió laportista sabent que se’ls redueix el proper pressupost un 30% i que aviat no tindran casa perquè el nou Palau ha quedat fora de l’Espai Barça definitivament.
El control mediàtic i la servitud periodística que sosté l’administració de Laporta, inopinadament amb una valoració social alta i sòlida per ara, estan trobant dificultats, però, per convèncer els seus i els inversors d’arrencar l’enorme projecte de l’Espai Barça.
En reacció als paràmetres de l’operació financera, extraordinàriament abusius i la ruïna provisional que suposa el trasllat a Montjuïc, gairebé segur per dues temporades, es comencen a escoltar les primeres veus que, assenyadament, apunten la necessitat i l’oportunitat de reflexionar i potser de deixar per una mica més endavant, quan els comptes s’hagin estabilitzat, l’assalt a l’obra més important de la història del Barça.
La dada més esfereïdora per a una entitat que està perdent gairebé 200 milions anuals amb uns ingressos de 150 milions pel Camp Nou, es concreta en què, quan el nou estadi estigui al màxim d’explotació, el retorn per a l’entitat serà només de 100 milions, mentre que la resta, gairebé 300, s’hauran de destinar a tornar els 1.500 milions del total de capital i interessos.
El raonament dels experts és que “com que el club ja suporta un enorme deute, la via per obtenir finançament sense posar-lo en risc de col·lapse és constituir un fons de titulització (conversió d’actius en deute negociable), una tercera entitat –regulada per la Comissió Nacional dels Mercats de Valors (CNMV)- constituïda amb els ingressos previstos per entrades a l’estadi, al museu del club i els tours de l’equip, els serveis VIP i altres al llarg de tres dècades. Amb això, el club no ha de respondre amb altres actius en cas de morositat o impagament (com el mateix estadi) i obté liquiditat immediata. Però, la contrapartida és que hipoteca una bona part dels ingressos futurs”.
Sobre els interessos també resulta evident que pujarà la prima de risc, que se situarà molt per sobre de la d’altres empreses considerades més solvents, ara amenaçada a més amb la pressió del ‘cas Negreira’. “Podria situar-se -expliquen- molt per sobre del 7% en què es va tancar l’operació liderada per CVC amb LaLiga. En tot cas, els tipus d’interès continuen pujant, de manera que l’escenari immediat és complex. Al final el resultat de tota aquesta operació pot ser un nou estadi, però sense aconseguir gaires més diners -que, en essència, és pel que es feia-, que una bona part serà per als finançadors”. Alguns financers han estimat la certesa d’un increment superior al 10% segons totes les pistes, ja que “l’operació dissenyada pel FC Barcelona per assolir els 1.500 milions esmentats té una configuració particular. Són uns bons que no estan oberts al públic i es col·loquen entre inversors institucionals i fons privats. Habitualment es considera que aquestes operacions es mouen en mercats més opacs que les borses tradicionals”.
No cal assenyalar que el sector de la construcció encara és sorprès i perplex per l’elecció de Limak, a la qual segurament s’adjudicarà també el projecte constructiu, encara pendent d’entrar a l’Ajuntament, malgrat que sí que sembla atorgat el projecte d’obra enmig d’una amanida de rumors i filtracions que han provocat la petició de transparència per part de cinc col·lectius socials del Barça, ara com ara desatesos.
En paraules d’un financer lleial al laportisme, “els diners són porucs i els inversors miren molt com es fan les coses allà on posen el capital. Potser ja hem perdut alguns inversors o hem d’emetre bons a interessos molt alts. Imagino que al club confien que d’aquí a tres o quatre setmanes el suflé baixi i s’oblidi l’escàndol en l’àmbit financer. Ja ho veurem”.
Les expectatives han canviat a conseqüència del cas Negreira, una circumstància que també avalua Marc Ciria, fins ara també adscrit al règim: “Si jo representés un possible inversor, demanaria una explicació exhaustiva i la depuració de responsabilitats. Aquest dany reputacional pot afectar també la renovació de finançament actual. Serà una operació cara”.
Veus aconsellen alentir o “posar fre a l’Espai Barça i esperar un parell d’anys a una evolució positiva de la situació macroeconòmica (menys inflació, tipus d’interès més baixos), condicionar el Camp Nou amb els diners que s’invertiran a Montjuïc i sanejar els comptes del club” abans de fer un pas tan arriscat.
Sortir al mercat enmig d’aquesta gran crisi reputacional potser no és la millor idea. No són consoladors ni el silenci de Laporta ni les paraules de Rafael Yuste, el seu vicepresident, afirmant que “oferirem la màxima transparència mitjançant el departament de Compliance. El club s’ha posat en mans d’advocats perquè el gestionin. El soci ha d’estar tranquil”.
O sigui que la teòrica investigació d’algú extern estarà controlada pel Compliance Officer, Sergi Atienza, braç dret i íntim del president, que es va guanyar el càrrec per amistat amb Laporta i per designació a dit. Ningú no pot estar massa tranquil.
