La directiva de Joan Laporta va començar amb molt mal peu el cas Negreira com a resultat, pretès o no, d’una d’aquelles bravates del president que, al cap de cinc minuts d’esclatar la notícia a la Cadena SER, ja havia demanat una càmera de Barça TV per insinuar que darrere de la informació hi havia una mà negra, sense precisar massa més, movent els fils contra el Barça. Laporta, estimulat per aquest instint seu tan mediàtic i de supervivència, va reaccionar amb habilitat per aprofitar a favor seu aquest vent de costat i per conjecturar que si s’havia engegat algun ventilador, era perquè el seu Barça i el de Xavi s’havien enlairat. Per si de cas, va deixar aquesta frase absolutament comprensible i eficaç per als seus milers d’admiradors i socis, la majoria del barcelonisme, que només viuen el club a través de l’aparador mediàtic laportista: “No és casualitat que això surti ara, quan anem bé”. Un altre dard discursiu de Laporta al centre de la diana i un altre èxit d’aquest oportunisme seu per dinamitzar i manipular l’opinió pública blaugrana, aquesta vegada a costa d’insinuar que, a més d’aquest enemic invisible, també calia assenyalar i reprovar el missatger; és a dir, la premsa.
Amb el pas dels dies, però, l’aparició dels detalls i el coneixement d’una trama que transita a mig camí entre l’estafa i l’escàndol, el nyap i la més baixa de les conspiracions d’aquest món opac i espès de l’arbitratge i del seu entorn encara més cavernós, revela que, certament, l’origen i l’encobriment directiu guarden l’aparença d’un gran escàndol. Els pagaments que ja s’han pogut comprovar i dimensionar al llarg del temps també han excedit els serveis reals prestats per l’empresa DASNIL 95 al FC Barcelona, que s’han prolongat des de primers de segle (2001, segons les referències més fiables) fins al 2018 sense que ningú hagués detectat un presumpte i perillós frau, possiblement delictiu.
El fet que circulessin i es paguessin factures des del club a favor d’una societat propietat d’un vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres, José María Enríquez Negreira, confirma, sense cap mena de dubte, la cobertura que el poder directiu establert -des de Joan Gaspart a Joan Laporta, passant pel primer mandat del mateix Laporta i els següents de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu– li va concedir a una pràctica del tot improcedent i d’un risc incalculable.
De moment, el club se salvarà perquè, sent presumptament una infracció greu de l’ordenament esportiu, que hauria pogut derivar en diversos tipus de sanció -dinerària, de pèrdua de punts, d’un descens de categoria i, fins i tot, d’una exclusió de la competició- el presumpte cas ha prescrit gràcies al fet que, en un moment determinat d’aquesta història de por i de terror, la directiva de Josep Maria Bartomeu, a causa d’un reajustament de les despeses, va decidir tallar aquest servei que no responia al compliment de cap contracte, sinó a la teòrica i justificada necessitat formativa i didàctica sobre arbitratges del primer equip, el filial i la Masia.
Almenys aquest és el relat oficial d’un servei que va ser tallat el 2018 sospitosament, coincidint amb el cessament d’Enríquez Negreira al càrrec de CTA i amb la seva al·lucinant reacció de deixar per escrit en un burofax no només el propòsit fosc de mantenir apaivagat el madridisme de l’arbitratge nacional, sinó la seva intenció de destapar que Josep Contreras, el personatge de l’entorn blaugrana ideòleg i enllaç del tripijoc iniciat en temps de Joan Gaspart, també anava cobrant-se una mossegada que no acabava a les butxaques del col·legiat ni les del seu fill.
El sorprenent burofax i les declaracions de Negreira davant la Fiscalia corroboren l’existència d’una doble trama al voltant d’un mateix fet al qual el mateix president de LaLiga, Javier Tebas, s’ha referit com una possible estafa.
Aquesta també és l’altra interpretació que, des de determinats sectors del club, es pretén divulgar, alhora que apareixen les primeres reprovacions. Josep Maria Bartomeu, que ha fet declaracions concretes sobre el cas, argumenta que aquesta va ser una herència que havia anat passant de president a president des de Joan Gaspart, posant èmfasi que ha de ser Joan Laporta qui comenci per donar explicacions i justificar el motiu pel qual va “quadruplicar l’import anual de les factures” pagades al clan dels Negreira a partir del seu primer mandat, des del 2003. Sandro Rosell, per part seva, no ha deixat dit res per ara i Joan Gaspart acaba de patir un atac d’amnèsia sobtat sobre fets que també semblen haver prescrit a la seva memòria.
Manca el gir de guió que li vulgui donar Joan Laporta, a partir d’ara únic responsable de la gestió institucional del problema. Tot i que no ha anat més enllà del comunicat de dimecres, els seus adlàters en matèria de comunicació s’han encarregat d’interposar una cortina aïllant, tot anunciant l’encàrrec d’una investigació externa amb la finalitat de “garantir la màxima eficiència durant tot el curs de la mateixa”, alhora que per part de l’àrea de compliance no es modificarà l’atenció especial que ha provocat el coneixement d’aquesta investigació de la Fiscalia.
L’únic comunicat oficial que el club ha emès fins ara admetia que “va contractar en el passat els serveis d’un consultor tècnic extern, que subministrava, en format vídeo, informes tècnics referits a jugadors de categories inferiors de l’Estat espanyol per a la secretaria tècnica del club (… ) La relació amb el proveïdor extern es va ampliar amb informes tècnics relacionats amb l’arbitratge professional a fi de complementar informació requerida pel cos tècnic del primer equip i del filial, una pràctica habitual als clubs de futbol professionals”.
A Laporta li serà difícil sortir d’aquest atzucac en què ja s’ha ficat amb “una ordre interna de preservar i conservar fins a nou avís qualsevol informació de què disposi el club”. Seria ingenu pensar, però, que el president del Barça permetrà a ningú que no sigui dels seus, i de màxima confiança, remoure papers i certificar la naturalesa dels pagaments, el seu historial, justificants i, encara menys, extreure’n conclusions.
Quan Bartomeu va ordenar investigar internament el Barçagate va contractar PriceWaterhouseCoopers per garantir la independència del procés i dels resultats. En el cas Negreira no se sap ni se sabrà qui arriba, ni com, al fons d’un assumpte espès, delicat i cronològicament espinós.
Cal preguntar-se, així doncs, de què serveix tanta auditoria, tanta due dilligence i tant forensic amb què Laporta i la seva administració van realitzar el que, se suposa, va ser el buidatge i més rigorós cribratge d’assumptes criminals i penals a la recerca d’indicis d’irregularitats de l’etapa Bartomeu. Dos anys després, no ha aparegut un sol rebut sota la lupa de la corrupció, mentre que sota les catifes que Laporta ja va prometre aixecar el 2003 sembla que s’ha continuat amagant la pitjor brossa.
