Tot i que el FC Barcelona no tenia marge salarial per inscriure Jules Koundé l’estiu passat, LaLiga ho va autoritzar el 22 d’agost del 2020, al límit de la paciència de Xavi Hernánchez i després de disputar les dues primeres jornades de Lliga. Si no hagués estat inscrit formalment, Joan Laporta s’hauria vist obligat a tornar el futbolista al Sevilla i fer front a una enorme penalització. Es va fer de manera irregular després que el president Laporta i el directiu tresorer, Ferran Olivé, van prestar un aval bancari d’uns 11 milions d’euros sense ser accionistes ni tercers aliens al club, contravenint així les obligacions recollides a la normativa de LaLiga.
Segons l’article 92, “hi ha l’opció d’incrementar la capacitat d’inscripció anticipant la consecució d’ingressos o beneficis. És una mesura que té un caràcter estrictament transitori, amb el compromís per part del club de restablir la situació prèvia durant la mateixa temporada. Per fer-ho, s’han de prestar unes garanties a través d’un dipòsit en efectiu o aval bancari, que ha de ser aportat per l’accionista o un tercer aliè al club, però mai pel mateix club. En aquest sentit, en cas de no materialitzar-se el restabliment de la situació, la garantia quedarà registrada al balanç del Club com a patrimoni net amb caràcter no reintegrable, i LaLiga podrà aplicar aquestes garanties per al pagament de deutes vençuts pel Club. A més, hi ha un import màxim limitat que es pot utilitzar sota aquesta norma: 5% de l’import net de la xifra de negocis a LaLiga Santander i 1,5% a LaLiga SmartBank”.
En aquest cas, Laporta i Olivé no són accionistes de l’entitat, ja que el FC Barcelona no és una SAD sinó un club, una associació esportiva els propietaris de la qual són els seus socis. I tampoc no són tercers aliens al club, car, per les obligacions i responsabilitats que deriven dels seus càrrecs, són representants del mateix club. És a dir, són el club.
A l’article 1 del codi ètic del FC Barcelona queda molt clar que es considera ‘personal del club’ “totes les persones que treballen al FC Barcelona i les entitats vinculades… el personal executiu i la junta directiva”.
Per tant, queda diàfanament clar que l’aval bancari dipositat a LaLiga per Laporta i Olivé no és el d’un tercer aliè al club, sinó que són representants del club, és a dir, actuen com a club per més que la garantia prestada vagi contra el seu patrimoni personal.
A més, hi ha un clar conflicte d’interessos en el cas de Laporta i Olivé, que sembla que el compliance del Barça ha passat per alt. L’article 4.6 del codi ètic defineix clarament el conflicte d’interessos: “Aquests sorgeixen quan els interessos propis del personal del FC Barcelona, sigui directament o indirectament, són contraris o col·lisionen amb els interessos d’una altra persona o entitat interferint en el compliment dels deures i responsabilitats professionals, o els involucren a títol personal en alguna transacció o operació econòmica”.
Així, els interessos personals de Laporta i Olivé a recuperar el seu aval poden entrar en conflicte amb els interessos del club. Per exemple, al club li pot interessar no vendre un jugador, i, en canvi, a Laporta i Olivé els pot interessar que es vengui aquest futbolista perquè es generi un benefici que alliberi l’aval personal que compromet el seu patrimoni. En aquest supòsit, podrien acabar decidint en benefici personal abans que en el del club.
El que la normativa exigeix és que no es pot ser representant d’un club, la propietat del qual pertany als seus socis, i alhora tenir un interès patrimonial privat en joc que depengui de la gestió del club. El perjudicat d’aquest conflicte d’interessos és el soci, propietari de l’entitat a qui li assisteix el ple dret que els seus dirigents actuïn amb independència absoluta.
Tot i que pugui haver-hi bona voluntat, com pot ser la inscripció d’un bon jugador, no eximeix del conflicte d’interessos sorgit. En el seu dia, el president i propietari de l’At. Madrid, Jesús Gil, va inserir publicitat de l’Ajuntament de Marbella a les samarretes del seu equip i, encara que va proporcionar un ingrés al club, el jutge va apreciar un clar conflicte d’interessos.
La llei de l’esport antiga obligava a les juntes directives dels clubs del futbol professionals, que no eren SA, a prestar un aval com a garantia contra possibles pèrdues en el mandat. En aquest cas, no hi havia conflicte d’interessos, ja que es tractava del compliment d’un imperatiu legal.
D’altra banda, els altres clubs que participen en la lliga poden sentir-se perjudicats pel fet que la patronal presidida per Javier Tebas autoritzés la inscripció d’un jugador sense complir les exigències de l’article 92.
No seria, però, la primera vegada que Laporta fa jocs de mans amb els avals. La presa de possessió com a president del FC Barcelona del 17 de març del 2021 es va poder concretar finalment amb la complicitat, la connivència i la irresponsabilitat de totes les parts implicades, LaLiga, el Banc de Sabadell i la Comissió Gestora que van mirar cap a una altra banda quan la junta més votada a les urnes el 7 de març va presentar un document d’aval ple de trampes, trucs i irregularitats.
Dels 16 noms electes, que eren els únics que legalment podien i havien de presentar un aval solidari per 124.651.959 euros, un d’ells, Jaume Giró, no va aparèixer a la llista presentada davant Laliga, on sí que hi figuraven cinc socis no electes, Ferran Olivé, Àngel Riurdalbas, Eduard Romeu, Joan Soler i Francesc Pujol, com a dipositaris d’una part de l’aval previ a la presa de possessió, una situació del tot anòmala i il·legal, que no va ser denunciada per la voluntat de totes les parts de tancar els ulls i admetre com a bo un aval del qual el nou president, malgrat totes les promeses electorals i haver repetit que el tenia a punt, no disposava, igual que el seu nucli dur. Aquestes dificultats van provocar que Giró, votat com a vicepresident econòmic, fugís de l’escena substituït per un home de palla de José Elias, avalador d’última hora, que va imposar Eduard Romeu al seu lloc.
De la resta, cap d’ells no va hauria d’haver avalat, perquè no formaven part de la llista més votada, amb l’agreujant que Pujol ni tan sols va poder ser nomenat directiu després de prendre possessió la nova junta perquè ni tan sols complia el requisit de l’antiguitat requerida com a soci.
Aquell dia, quan el president de LaLiga va dir davant la premsa que l’aval de Laporta “era bo”, Tebas li va fer el favor de la seva vida a Laporta, una altra vegada, puix que ja li havia tret les castanyes del foc el 2003 quan no va presentar tampoc l’aval preceptiu abans de la primera presa de possessió com a president el 22 juny d’aquell any.
L’acte oficial del relleu i nomenament es va fer sobre la base d’un document validat per Tebas, aleshores vicepresident de la LFP (Lliga de Futbol Professional), completament enganyós, que confirmava l’existència d’un aval, encara que sense especificar que s’havia dipositat amb data 1 de juliol de 2003 i no amb data del 22 de juny de 2003, com corresponia dins del termini límit de deu dies després de guanyar les eleccions. Laporta no ho va fer per evadir la responsabilitat d’avalar els comptes de la temporada 2002-03, ja que els estatuts establien sense cap mena de dubte que en ser proclamat president el 22 de juny de 2003, el primer any de mandat es consumia entre aquesta data i el 30 de juny. No era només una conjectura perquè, com es va demostrar tres anys més tard, l’estiu del 2006, un jutge va obligar Laporta a convocar eleccions després d’haver esgotat el seu mandat el 30 de juny del 2006. La reincidència de Laporta a saltar-se la llei, les normes i els estatuts, especialment quan es tracta d’avals, no n’és una excepció, més aviat una rutina històrica i consolidada.
