Química. Portaveu del grup municipal socialista a l’Ajuntament de Girona, on va ser tinenta d’alcaldia. Diputada al Parlament de Catalunya i portaveu de transició ecològica, energètica i canvi climàtic. Candidata pel PSC a l’alcaldia de Girona per a les pròximes eleccions municipals, que se celebraran el 28 de maig del 2023.
Què diuen els sondejos sobre les eleccions municipals a Girona?
Mai fem sondejos a la ciutat de Girona, almenys des que jo soc secretària. Confiem molt en el treball del dia a dia, i després veure el resultat a les urnes. És cert que aquesta vegada, passats els anys difícils del 2017 al 2019, percebem que en la ciutadania hi ha ganes de canvi. Pensem que estem en posició de guanyar les pròximes eleccions a nivell municipal. Sí que veiem també que, en enquestes realitzades a altres escales, el Partit Socialista va creixent lentament, però sòlidament. No es perceben alts i baixos, sinó ascens, amb el lideratge de Salvador Illa, i confiem que això reforci les posicions a nivell municipal.
Sorprèn que, des del 1970, Girona hagi passat de 50.000 a més de 100.000 habitants. Quines claus ho expliquen?
Al principi de la democràcia, amb els governs socialistes i Quim Nadal a l’Ajuntament, va haver-hi un projecte molt potent de transformació del nucli històric, que era on es concentrava la població, no solament a nivell urbanístic, sinó patrimonial, en un centre visitable i d’atracció turística. Això va fer que al voltant anés creixent la ciutat de manera important perquè hi ha oportunitats econòmiques. Quan hi ha negocis, comerços, hotels…, la població creix. Als barris, molt desconnectats en els primers anys de la democràcia, es va fer un treball d’equipaments públics, i una connectivitat amb el centre. El paradigma a Girona és el barri Germans Sàbat, que es construeix durant els anys 60-70 amb tota l’onada d’andalusos i extremenys. Amb els seus fills, es van conformant al voltant construccions de pisos, amb serveis i equipaments públics, fàcilment accessibles al centre. Això és el que explica per què Girona ha crescut d’una manera tan exponencial en aquests anys.
Es podria començar a parlar, en aquest sentit, d’una àrea metropolitana gironina, amb personalitat i gestió pròpia?
Tenim molts reptes com a capital de demarcació i al voltant, amb nuclis urbans que van creixent, que no tenen fronteres, ni entenen de límits municipals. L’habitatge i el nou hospital entre Girona i Salt en són exemples, com ho és la mobilitat. La sortida sud de Girona està situada al terme municipal de Salt, però no hi ha dubte que és un nus de connectivitat que afecta també la ciutat. Si aquests reptes no tenen límits, el diàleg amb els municipis del voltant és fonamental. Per a això, ens sembla que la millor eina és constituir-nos com a àrea urbana, com ha fet Barcelona amb el seu entorn. Un organisme per a la presa conjunta de decisions, per abordar problemes comuns. La universitat és un altre exemple. És a la ciutat, però venen estudiants de molts llocs, també dels voltants de Girona.
Això sona a federalisme?
Sí, la veritat, és que si es tracta de presa de decisions de forma conjunta i participada, és un model federal. La connectivitat i la globalitat ens porta a això, en la presa de decisions. No només a escala local, sinó en espais molt més amplis. En només 38 minuts anem del centre de Girona (decisió molt intel·ligent de Nadal la de situar aquí l’estació) a Barcelona.
Quin programa s’ofereix als gironins?
Aprofitant els pilars del que és Girona (on la cultura té un accent propi, el patrimoni, el centre…), actualitzar-los al segle XXI. Què significa això? La ciutat supera els 100.000 habitants i el casc històric s’ha quedat petit. La primera reforma que hem d’assumir és l’ampliació d’aquest centre, des del barri vell, fins a l’estació de tren. De manera que, quan una persona arriba a la ciutat, es pugui trobar una bona connectivitat amb el centre, que ara no existeix, a través dels seus eixos comercials. Un centre més gran per a la ciutat que ha crescut. Una segona onada d’atenció és l’atenció als barris i a la connexió amb el centre. En aquests moments tenim, com en altres ciutats, problemàtiques de convivència en l’espai públic, ocupacions… S’ha descuidat l’atenció a la qualitat de l’espai públic i el treball de convivència, policies de barri, programes de lluita contra les ocupacions… Al final, es tracta d’aprofitar allò que som: una ciutat amb un gran patrimoni, cultura pròpia i cohesió dels seus barris. A això cal afegir-hi que Girona ha destacat en els últims anys pel bon resultat en l’àmbit esportiu. No és casual. Ve de molts anys de clubs de base, que han treballat de manera molt constant. Girona també té un pes molt important en serveis, que cal compensar amb la indústria. La verda, vinculada a la transició ecològica, i la biomèdica.
Quina és la relació de Girona amb la Grande Babylon (Barcelona), que diria Manu Chao?
Som molt complementàries. Mai m’ha agradat veure Barcelona en termes de rivalitat o competència. Ho podem veure, per exemple, amb l’aeroport de Girona, que lamentablement en aquests moments es troba amb dades molt baixes de passatgers. Crec que cal fer un treball important de comercialització de l’aeroport. Podem ser perfectament una pista complementària de Barcelona, perquè la connectivitat amb l’AVE és molt ràpida. En termes de cultura, tenim a Girona el Temporada Alta, que ens converteix en l’escenari internacional de les arts escèniques més important durant la tardor. Una cosa complementària amb Barcelona. Hi ha fires importants de Barcelona que fan activitats complementàries a Girona, perquè podem oferir un entorn i uns equipaments molt adequats. La Fira Internacional del Ciclisme s’acaba de celebrar a Girona. Cal estrènyer llaços entre Girona i Barcelona, espero que amb Jaume Collboni, a partir del maig.
Podria aventurar-se una mena de nucli i citoplasma integrat entre Barcelona i les ciutats satèl·lit al territori?
És una cosa que també està pendent fins i tot dins de les comarques gironines. Hi ha el Patronat de Turisme, que intenta fer aquesta tasca de coordinació, però és veritat que potser no aprofitem prou tots els potencials que tenim per crear paquets turístics, per crear un hub. Si fóssim capaços de crear paquets d’experiències, que és el que ara busca la gent, això podria interessar a les comarques gironines, i també a Barcelona, i fins i tot més enllà. Tenim una posició territorial molt privilegiada, formem part d’una Euroregió…
Amb 32 anys de govern, els socialistes conformen una part de l’ADN de la ciutat. Quins avatars van fer que això es trastoqués, a partir del 2011?
Aquell any es produeix un canvi de govern socialista a un altre de Convergència i Unió. Durant un temps, també a Girona l’eix principal de vot, que en les municipals sempre havia estat vinculat a la persona que encapçalava el projecte, al mateix projecte, a la gestió, canvia. L’eix nacional sembla tenir un protagonisme superior al d’altres eleccions. A Girona el PSC guanyava les eleccions municipals per aquesta bona gestió. A partir del 2011, una part dels ciutadans ha votat més pensant en una idea nacional que en un projecte municipal. Ja han passat 11 anys des d’aquella data, i estic molt segura que, en aquestes pròximes eleccions, les gironines i els gironins escolliran pensant en el futur de la ciutat.
No sembla que es pugui explicar el salt electoral de CiU a Girona sense el desplaçament cap a aquest partit d’un vot socialista…
És clar que els anys 2014 i 2015, dins del socialisme català hi ha diferents visions. Una part del partit abandona les seves files i opta per opcions nacionalistes. Cosa que arrossega, sens dubte, un part del votant socialista. El pas del temps ha acabat donant la raó als postulats que teníem llavors. La gent s’encarregarà de decidir si això és així o no.
Una altra originalitat electoral de Girona és també, per exemple, que la CUP compti actualment amb sis representants i ERC només amb quatre. Com s’explica?
Les eleccions del 2019 van coincidir amb les europees, i a Girona encapçalava el projecte Carles Puigdemont. La CUP no té representació a les europees i es veu una radicalització de posicions: la CUP vota Puigdemont per a Europa, i votants d’aquest ho fan a la CUP a les municipals. En aquestes eleccions, la CUP intenta disfressar-se, amb Guanyem, de certa socialdemocràcia.
