«Tot el que fem en la nostra vida té connotacions polítiques»

Entrevista a Bernardo Fernández

En el context català, el titular de la teva narració (El gran disparate) no enganya. S’associa a la deriva independentista, al procés?

Seria una pedanteria dir que El gran disparate és una novel·la històrica, que tindria més rigor i solidesa. Però el rerefons de la novel·la és absolutament real, verídic, cert. Està basada en els fets que es van generar a Barcelona a partir de la sentència als líders del procés, la tardor del 2019. Tots ens en recordem del que va passar aquells dies: talls de carreteres, ocupació de l’aeroport, focs a la plaça Urquinaona i a Via Laietana, etc. A partir d’aquí, el llibre explica dues històries. La d’un grup d’amics, que es diuen La Peña i esmorzen els dissabtes en un bar. Al principi parlaven de futbol, feien la primitiva… i, com és lògic, també discutien de política. Cosa que fa que surtin els que estan d’un costat i els de l’altre. Hi ha debats, i cadascú explica el seu punt de vista. L’altra història, superposada, està protagonitzada pels dos líders d’aquesta penya. Un d’un costat i una altra de l’altre. Tenen fills i, casualitats de la vida, s’enamoren i decideixen anar-se’n a viure junts.

Per què situes la narració no a la cúspide, diguem, del procés, sinó bastant després?

Em va semblar que el que va passar l’1-O, els tristos dies 6 i 7 de setembre del 2017 al Parlament, allò del dia 20 davant de la Conselleria d’Economia…, era molt lamentable, patètic. Estava tot molt convulsionat. Per això, l’escenari de la novel·la se situa el 2019, amb la sentència del procés. Tenia bastant material arxivat del que havien publicat els mitjans, i és per això que la narració és rigorosament certa.

Què passa a La Peña i en la parella de protagonistes d’El gran disparate en aquests moments?

En aquest pla, intento reivindicar la política en la vida quotidiana. No suporto allò de tots els polítics són iguals, que el que passa és culpa d’ells… No es tracta que la gent militi en una organització o que estiguem 24 hores pensant en política, però sí que tot el que fem en la nostra vida té connotacions polítiques, des del col·legi on portem els nens, fins al que costa la cistella de la compra. Quan cobrem el sou o la pensió ho fem des d’un criteri polític. La política està en les nostres vides.

Com s’explica, en aquest sentit, la negació dels partits polítics per part de l’ANC, cosa que històricament ha estat molt pròpia dels feixismes?

El que diu l’ANC no deixa de ser un brindis al sol. No té cap recorregut, encara que sigui per una qüestió de praxi civil. Ens hauríem de preguntar qui està darrere de l’ANC. Qui l’està subvencionant molt generosament? Els partits polítics. El que diu l’ANC és un contrasentit, que si arribés a concretar-se en alguna cosa li suposaria un tancament de l’aixeta de les ajudes, cosa que no es pot permetre. Pressionen així perquè han de vendre el seu producte. Per principi, no estic ni a favor ni en contra de la independència, encara que si que m’oposo als líders independentistes, que saben que la independència no és viable, però se n’aprofiten. Cap d’ells s’ha referit mai al dia després de la independència. Amb quins suports, amb quina moneda, on vendrem els nostres productes, com es pagaran les pensions? El tràfic comercial entre Catalunya i la resta d’Espanya està al voltant dels 25.000 milions d’euros anuals. Una cosa que representa molts llocs de treball. D’això no se’n parla.

La teva novel·la aprofundeix en la fissura social que va produir el procés, amb conseqüències molt dramàtiques per a moltes persones, en el seu àmbit més personal, íntim?

Catalunya ha estat de sempre terra d’acollida. A Catalunya li ha anat raonablement bé quan hi ha hagut cohesió social. No som rics, no disposem de matèries primeres… El nostre valor afegit ve en gran mesura de l’obstinació col·lectiva, d’allò que en algun moment anomenem “un sol poble”, una cosa que, desgraciadament, s’ha demostrat que no era tan certa. En el meu matrimoni, en la meva família més propera, no hem sofert ruptures derivades del procés, però el que sí que he viscut i patit en carn pròpia ha estat la pèrdua d’amistats. Persones amb les quals xerràvem, ens vèiem, sortíem a sopar, vèiem el futbol junts… Aquestes relacions, en alguns casos, han deixat d’existir i en uns altres han quedat congelades, per les dues parts. És un fet la fallida de la cohesió social a Catalunya, i crec que trigarà més d’una generació a tornar-se a restituir.

En conseqüència, la gran assignatura pendent a Catalunya és, més que acomodar les coses amb Espanya, la reconciliació interna, amb tot el que això comporta?

En el que s’ha anomenant “conflicte català” apareixen, almenys, dos grans nivells. El derivat de l’encaix de Catalunya a Espanya, que no és una cosa privativa, sinó que s’estén al conjunt dels territoris, i l’interior, el que es deriva de la seva pròpia realitat, molt més diversa del que ens han volgut fer veure els nacionalistes. Espanya patia un conflicte territorial no resolt des del segle XIX. Cosa que, mitjançant l’Estat de les autonomies, està en vies de solució. Requereix ajustos, per descomptat. És un clam que no hi hagi un nou sistema de finançament. Tot això és cert. El sistema autonòmic espanyol té valors superiors fins i tot al del federalisme alemany. Però a Catalunya tenim un problema molt greu de cohesió social. Si no s’haguessin produït les onades d’emigració, Catalunya no tindria avui més de tres milions d’habitants.

O sigui, reconèixer, assumir que Catalunya és diversa, plural…

El que hem d’admetre és que Catalunya és mestissa o no serà. Una cosa que alguns no volen. Em va agradar molt la intervenció dels Estopa, el dia que els van donar la Creu Sant Jordi. Van saber dir amb quatre paraules el que a molts ens costa expressar amb llargues disquisicions. El 2017, El País va fer una sèrie de reportatges a diferents llocs de Catalunya. Un o dos a l’Hospitalet, on la gent, lògicament, deia que se sentia espanyola. En va fer un altre a Manresa, que se’m va quedar molt gravat perquè un senyor gran deia que a Manresa ja eren independents, perquè allà l’Estat no comptava. Em van venir ganes de trucar-li per preguntar-li qui li pagava la pensió. I els diners que arriben a l’ajuntament cada mes? Recordo que, quan estava al Parlament, hi havia una obsessió per part de Convergència, Esquerra i una part del nostre grup perquè els diners que enviava el Govern central als ajuntaments fossin gestionats per la Generalitat. De cap manera, perquè fins al dia d’avui, governi qui governi, d’Espanya arriben puntualment els diners als ajuntaments.

En qualsevol cas, com recordava Lluís Rabell en un article recent, el procés no és aliè, sinó tot al contrari, a fenòmens com el Brexit o el trumpisme?

A Catalunya sempre hi ha hagut un sector que ha aspirat a la independència, del nacionalisme hiperventilat fins a l’independentisme més talibà. Això no costa trobar-ho en el que deia Pujol als anys 60. El que ha passat és que, en plena efervescència de recuperació de la democràcia, Esquerra Republicana treia un o dos diputats: Heribert Barrera, un més i para de comptar. Aprofitant aquesta arrel de malestar social, que es genera amb les crisis, aquesta gent va començar a agafar aire. Sense perdre de vista, és clar, el desastre que es va fer amb l’Estatut d’Autonomia, la fugida cap endavant d’Artur Mas, quan va demanar-li a Rajoy una modificació fiscal, en línia amb el concert basc. Si comparem tot això amb el Brexit, per exemple, veiem que apareixen moltes similituds. I el trumpisme, igual, amb allò de “Primer Amèrica”.

En el fons de la qüestió catalana, no hi ha pendent una autocrítica, un aggionarmento per baixar del burro del complex de superioritat que campa per tot arreu, des de fa molt temps, a Catalunya?

Això es porta a l’ADN. En aquest sentit, jo em considero orteguià. Però el supremacisme és una cosa religiosa, profunda, que es porta ficada en l’estómac. Cosa que no està renyida amb l’interès, sinó al revés. A alguns, bastants, els ha anat molt bé considerar-se superiors, sobretot quan ho han pogut traduir en diners trinco-trinco.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.