«Hi havia dones artistes que mereixien, per dret propi, ser reconegudes»

Entrevista a Tània Balló

    Cineasta, escriptora i gestora cultural. El projecte que més la identifica és el de Las Sinsombrero. Com a directora, acaba de fer El cas Wanninkhof-Carabantes, una pel·lícula per a Netflix. Ha publicat, juntament amb Gonzalo Berger, Les combatents: La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa del Vents) i ara surt a les llibreries No quiero olvidar todo lo que sé (Espasa).

     

    Què és el projecte de Las Sinsombrero, que inclou textos, documents audiovisuals i ara també una exposició a la Casa de la Villa de Madrid.

    No quiero olvidar todo lo que sé és el tercer llibre d’una trilogia, que va en paral·lel amb tres documentals. Tot això forma part d’un projecte que dirigeixo des de fa anys. El 2009 vaig començar a investigar la presència de dones artistes de la generació del 27, no tant per la seva presència, sinó per la seva absència, tenint en compte la presència femenina en aquell moviment. Em vaig preguntar com podia passar això en una generació tan àmpliament coneguda, tan estudiada, i que marcava una època, fins a convertir-se en una marca cultural. Potser no tots els hem llegit, però tothom coneix Lorca, Cernuda, Alberti, Aleixandre… o Dalí i Buñuel.

    Vas començar a constatar que, efectivament, hi havia dones de gran importància creativa, i que no eren poques…

    Em vaig començar a preguntar que resultava estrany que en aquest relat històric no hi hagués dones, sobretot tenint en compte que les dones ja s’estaven integrant en l’espai públic, una evolució marcada per esdeveniments tan importants com el sufragi universal o l’arribada de la República. En la meva feina com a productora de cinema i televisió sempre he buscat projectes transversals, amb vocació de transformació cultural i social. Vaig començar a investigar i, efectivament, vaig descobrir que hi havia dones artistes que havien estat oblidades per la història i mereixien, per dret propi, ser reconegudes. Figures que eren del nivell de María Zambrano, Maruja Mayo, Rosa Carré, , Ernestina de Champourcín, Concha Méndez o María Teresa León.

    I això de Sinsombrero, què representa?

    En aquells anys, tant homes com dones portaven barret, com a atribut, diguem, de pulcra moral. Fins als anys 20, la gent com cal, respectable, molt més les dones, no podien sortir al carrer amb el cap descobert. Jo trec això d’una entrevista a Maruja Mayo, al programa A fondo, l’any 1970. Havia tornat de l’exili i en aquell programa mític de TVE va explicar que quan era estudiant a l’Acadèmia de San Fernando, companya de Lorca i Margarita Manso, van tenir la idea de fer una cosa entremaliada, que era treure’s el barret a la Puerta del Sol. Van ser increpades, insultades pels vianants i van haver d’amagar-se. Aquesta anècdota em va semblar molt visual i d’aquí vaig treure el títol de Las Sinsombrero. Elles trenquen amb les convencions per ser unes dones modernes, més alliberades. Posteriorment, el 1930, va haver-hi un moviment, liderat per Ramón Gómez de la Serna, que es va dir el “sinsombrerismo”, que demanava als homes que es traguessin el barret “perquè les idees volin”.

    El teu treball és imprescindible perquè quan una persona gran mor, una biblioteca no acabi al foc, com diu el proverbi africà. Contribueix també a això, de manera tangible, fer una llei de la memòria històrica, com s’ha fet a Espanya?

    Crec que la recuperació de la memòria ha de ser una qüestió d’Estat, encara que no únicament. Quan és d’Estat, la memòria queda institucionalitza, és allò que representa un país; una cosa que ens identifica i que d’alguna manera hem de conèixer. Si la memòria no forma part d’una idea d’Estat, deixa, d’alguna manera, de ser memòria compartida. La memòria no té per què ser una cosa única, una cosa establerta o dictada. Però una memòria d’Estat és l’única forma de mantenir viu el relat d’un passat que ens uneix, que ha d’estar sempre molt vigent i en debat, perquè allò que va passar no es pugui repetir i perquè, d’alguna manera, interpel·li la gent d’avui, les generacions actuals. Sense una memòria pública, la seva pervivència recau en la responsabilitat individual. En la majoria dels països del nostre entorn existeixen lleis de la memòria històrica.

    L’exili està molt present en el teu treball i, de fet, a Espanya està bastant present el que hi va haver al final de guerra civil del 36. Això produeix una sensibilitat especial dels espanyols respecte a les persones que avui el pateixen?

    El meu estudi i el meu treball, la meva mirada al passat, ineludiblement em fa reflexionar sobre el present. Interpel·lar el passat i ser-ne conscients ens connecta amb el present i el futur. No em dedico als exilis actuals, però si al de fa 90 anys. I això em fa ser conscient del que passa avui dia i, sobretot, que empatitzi amb els que avui ho pateixen.

    També expliques al teu llibre com moltes de les dones de les quals parles van haver de sacrificar la seva vocació pel bé de la supervivència familiar…

    Aquesta va ser una altra conseqüència de l’exili. Segurament, el que jo penso no és compartit per tothom, especialistes inclosos. Provo d’apropar-me a les dones de les quals parlo de la manera més directa, sincera… Sí que és cert que, abans de començar aquesta investigació, quan encara era molt jove, tenia una idea idealitzada de l’exili. Teníem la imatge d’Alberti, que semblava haver trobat un refugi daurat. Però quan et submergeixes en les vides personals de les exiliades i els exiliats, t’adones que de daurat no en tenia res, sinó tot el contrari. Era una autèntica tragèdia. No només per haver perdut una guerra, i amb això tot un projecte de país, sinó per les seves vides en un exili que cap dels seus protagonistes havia imaginat mai que seria tan llarg; una cosa molt tràgica. Sempre van pensar que allò no duraria molt, que es tractava d’una cosa passatgera. Per a dones que havien aconseguit una quota molt alta d’autonomia, de llibertat, l’exili és una llosa. Van a parar a llocs on han de començar de nou, amb tots els condicionants. Entre ells, alguns de molt poderosos, com el fet de tenir família, en alguns casos constituïda recentment. Així, la càrrega familiar cau sobre elles. Treballen, però han de fer-ho per sobreviure. Era una cosa que havien superat a Espanya. Explica Silvia Mistral, autora de Madréporas, que escrivia quan la nena dormia. A tot això, s’hi afegia la solitud, l’absència de les xarxes que, a Espanya, havien tingut.

    On són avui les biblioteques de les desaparegudes, a les quals es refereix el proverbi africà? A les famílies, a casa dels amics, a les hemeroteques…?

    Hi ha de tot. Per mi, l’exili és el que he trobat a les famílies que m’han acollit i m’han explicat les seves històries. Aquesta és la gran font. Algunes encara segueixen vivint als països on van anar, a Mèxic, a Cuba, a l’Argentina… Altres famílies són aquí. En tots els casos, han estat immensament generoses amb mi, i em sento una privilegiada. Tot això, tenint en compte que la memòria oral es construeix en els records. És una cosa que per mi és determinant, encara que em nodreixo de les sensacions. Així, encara que un relat oral pugui no ajustar-se del tot a la realitat documental, sí que em serveix per conèixer com les famílies recorden el moment, com aquestes dones van transmetre els seus records als seus descendents. Aquí es construeix una cosa que el document no pot oferir: la memòria emocional. Una cosa fonamental per poder entendre les seves vides. És molt important com m’expliquen aquests records Paloma Altolaguirre, la filla de Concha Méndez; Federico Arana, fill de la María Dolores Arana… Els moments d’emoció, els silencis, la nitidesa dels records… són, en ocasions, tan expressius o més que els documents.

    Les dones de les quals parles, Las Sinsombrero, residien gairebé totes a Madrid. L’onada del moviment també es va sentir en altres llocs d’Espanya?

    Entre les dones de la generació del 27, en aquest context de modernitat, òbviament, hi ha dones catalanes, basques… Estrictament, una de les característiques que defineixen la mateixa generació masculina del 27 és que molts dels seus protagonistes van coincidir en aquell Madrid dels anys 20 de la Residencia de Estudiantes, l’Escuela de San Fernando… Però Madrid era una espècie d’espai compartit, com a centre neuràlgic de l’explosió creativa d’aquesta generació. Amb les dones passa una cosa similar. Però, en qualsevol cas, considero que etiquetes com la de les generacions ajuden a referenciar les coses, però no contribueixen a conèixer-les millor. Serveixen per classificar, però també esquematitzen. Les protagonistes d’aquella època potser no vivien a Madrid, sinó a Barcelona, Bilbao, València…, però sí que van compartir la mateixa experiència vital i creativa.

    (Visited 235 times, 1 visits today)

    avui destaquem

    Feu un comentari