«TV3 no respon ni al mínim exigible de criteris»

Entrevista a Rosa Maria Puig-Serra

Periodista. Ha treballat en diferents mitjans, sobretot a ràdio i, concretament, a Ràdio 4, de RNE. Ha estat guionista, locutora… i ha dirigit programes i informatius, entre el quals el butlletí en català de Ràdio Exterior d’Espanya. Forma part de Fed. Dirigeix ​​Les notícies de llengua i treball, revista cultural de la UGT de Catalunya.

La comunicació pública, altisonant, però en crisi: per què?

Hi ha diferents factors. Entre ells, un de molt conegut: quan hi ha moltíssima informació, però no passa pels filtres adequats, es converteix en desinformació. Fins fa relativament poc, la informació arribava a través de circuits professionals. Millors o pitjors, manipulats o no, però eren circuits en els quals hi havia criteris que permetien avaluar i col·locar cada informació al seu lloc. Ara ens arriba informació a través d’un diari, la televisió, la ràdio, i també a través de les xarxes socials, amb la mateixa posició. Això crea un desordre important, perquè no hi ha criteris. Massa informació i elaborada malament. També és evident que la tecnologia ha propiciat un canvi fonamental. La gent jove s’informa a través de les xarxes. La premsa escrita no es compra, i fins i tot la televisió ha deixat de ser el mitjà més utilitzat per informar-se.

Amb aquesta pèrdua de referents, a què convé atenir-se?

Abans, en teoria, la premsa britànica era seriosa, però el Brexit ha posat al descobert la distorsió informativa, el protagonisme de les fake news, i no ha passat res. Estem parlant d’un país democràtic amb una gran tradició de llibertat d’expressió, i premsa seriosa. I això passa a tot el món. Respirem un aire tòxic. El que està passant és que la informació arriba ara a través dels bons tècnics informàtics, de gent que té la capacitat tècnica de la manipulació. Només cal tenir diners i ganes per poder contractar aquestes persones i tirar endavant.

Com sortir, evitar o fugir d’aquest paysage médiatique, com en diuen els francesos?

Veig la professió bastant desconcertada. Hi ha iniciatives, gent que prova de buscar sortides. Hi ha seminaris, debats a les universitats, etc. Però en aquests moments de transició és complicat trobar camins. Els nostàlgics seguim amb els nostres diaris, intentant informar-nos, aprofundir en la informació, però els nostres fills i els nostres nets no estan en aquesta ona. Hi ha intents de fer més atractives les plataformes, adaptant-se als formats i cànons establerts per les noves tecnologies.

El que denominàvem “premsa de partit” era molt identificable. Ara els mitjans fan veure que fugen, com esperitats, de les formacions polítiques i, no obstant això, s’adscriuen a elles i a les seves ideologies de manera descarada…

Absolutament. Sense gens de vergonya. Abans tampoc. Tu llegies, escoltaves un mitjà de comunicació i sabies exactament qui hi havia al darrere. Però, que feies? Contrastaves, establies els teus filtres. Ara, amb la proliferació de mitjans, hi ha persones que s’informen únicament a través del que consideren les seves fonts afins de comunicació. Els que els donen la raó, vaja. Abans es podia llegir La Vanguardia, El Periódico, El País… i també l’Avui. A partir d’aquí, elaboraves la teva pròpia informació, sabent a què responia cada mitjà. Ara no hi ha aquest contrast. Predomina una especialització ideològica molt forta, cosa que genera una pobresa informativa important.

Això, a Catalunya, sembla haver adquirit, de vegades, aires d’autèntic front de batalla…

Hi ha moments de tanta manipulació que farien avergonyir estudiants de primer de Ciències de la Comunicació. Vas veient, per exemple, TV3, i et quedes sorprès perquè no respon ni al mínim exigible de criteris a l’hora d’elaborar una notícia. Se seleccionen els elements que interessen, minimitzats, i s’ofereixen a una audiència acrítica, que els consumeix per costum. A l’hora de valorar aquestes audiències, també es produeix una distorsió. S’utilitzen barems esbiaixats. Amb la quantitat de diners que reben, fins i tot els percentatges d’audiències que exhibeixen, de vegades amb triomfalisme, no deixen de ser molt tristos. “Som la primera”, se sent dir des de TV3, cosa que tampoc és tant en un mercat molt atomitzat.

Què podem dir dels consensos, gairebé automàtics, que es creen als mitjans en qüestions com, per exemple, la guerra d’Ucraïna? Potser el Gran Germà (USA, OTAN…) els determina, en detriment de la diversitat informativa i d’opinió?

Falta de finezza informativa. No hi ha matisos. Van tendint a una informació en blanc i negre, sense matisos. Pot ser evident l’agressió d’un país a un altre, però, és clar, cal aprofundir, analitzar els motius, els interessos en joc… Una cosa enormement complexa que requereix un debat reforçat. Si no, la informació es converteix en propaganda. Cada cop ens fa més mandra pensar. Necessitem el titular, encara que ens indigni, potser. Això és també part de la crisi dels mitjans i no només d’ells. També és un fenomen cultural, social… L’aparició dels nacionalismes no és una casualitat. És un element més en tota aquesta situació.

Tot això està fins i tot transgredint les tradicionals línies vermelles de l’insult i la mentida?

Sense cap mena de pudor. Les regles de joc, l’estil, el llenguatge… són coses que requereix la comunicació. Sense això no és possible parlar. Quan arribes a l’insult, s’han acabat els arguments. En aquests moments, preval l’insult. Ara ni s’argumenta. Directament, s’insulta. En tots els camps. El fenomen Ayuso és digne d’estudi. Algú amb la seva insolència, no es pot negar que és molt popular. Guanya eleccions. I en això els mitjans hi tenen molt a dir. Associen el seu estil al de la gent. Així, en general. D’aquí el seu èxit a les xarxes, perquè el que t’ho diu és el company de treball o el cunyat. Algú que tu coneixes. Tot això està acompanyat d’una campanya molt forta contra tot el que podria ser qualificat d’“intel·lectual”. Intel·lectual s’ha convertit en un insult. També és veritat que l’esquerra i els mitjans d’esquerres han practicat una certa supèrbia i han contribuït a l’expansió del populisme. Davant l’intel·lectual que et mira per sobre l’espatlla i Ayuso, que te la pots trobar prenent una canya, doncs ja està…

La tendència a l’objectivitat, el tarannà científic, la recerca de la veritat.., també perden terreny davant del que és corrent, popular, davant del “poble”, que no deixa de ser un concepte una mica eteri…

La paraula “poble”, de vegades m’espanta. Perquè, qui la utilitza? Qui és d’aquest poble? Moltes vegades, sento polítics dient que el “poble ho demana”, “el poble que represento”, i jo no em sento en absolut representada. El poble és un conglomerat de ciutadans que pensa de manera diferent. Com que la paraula “poble” aglutina el nombre més gran de persones possible, doncs sembla que això es tradueix en vots, i ho tens tot guanyat, i per molt de temps. Perquè, tornant a la mandra intel·lectual, resulta difícil ser capaç de reconèixer que s’està instal·lat en quimeres. En el procés independentista s’ha vist molt clar. Els indicis d’engany, improvisació, frivolitat… han estat tants que resulta difícil no veure’ls. Una cosa que, indubtablement, ha de tenir bastant a veure amb els 700.000 vots que va perdre l’independentisme en les últimes eleccions autonòmiques. Molts estan baixant del ruc, encara que és veritat que el nucli més hiperventilat és el que més es fa sentir.

Si en el fons d’aquestes realitats sembla bategar sempre i amb força el desconeixement, la ignorància, com és que no es planteja de debò una educació per a la comunicació a l’escola?

L’ensenyament està molt malament. Hi ha alumnes que veuen els seus professors com a analfabets perquè no han sabut baixar un programa o han hagut de preguntar als seus alumnes sobre qüestions informàtiques. Aquí hi ha una esquerda generacional important. Per a un professor és més rendible ser popular i simpàtic, seguint la majoria, que enfrontar-se a les coses promovent la reflexió. Han aparegut algunes plataformes, com Maldita.es i Verificat, en contra de les fake news, que tenen una línia dedicada l’escola. Donen claus als alumnes perquè sàpiguen posicionar-se davant d’una informació i disposin d’elements suficients per saber si és verdadera o falsa. Com la vida mateixa. Perquè és la vida qui t’ensenya a viure. Encara que també és veritat que, si tens un sentit realment reflexiu, de fer front a les grans veritats i qüestionar una sèrie de coses, acabaràs rebent molts cops. Però el llenguatge, també cada vegada més pobre, ens salva. Parlar, en definitiva, és el que ens ha fet humans.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.