Ja se sap quin vell i gastat truc utilitzarà Joan Laporta per a governar l’assemblea de diumenge que ve. El mantra de l’herència i d’assenyalar Josep Maria Bartomeu com l’únic culpable de tots els mals i també de les set plagues d’Egipte torna amb més força que mai per justificar la venda rècord i descontrolada de patrimoni (870 milions d’euros), per acabar reconeixent que, malgrat aquest descomunal empobriment, aquest enorme sacrifici no ha arribat ni de lluny per a depurar els 451 milions d’euros de fons patrimonial negatiu que, pretesament, havia de desaparèixer del balanç comptable.
El barcelonisme assistirà, com a la llegendària pel·lícula El Golpe, a l’acte més gran de funambulisme, ocultació i entabanament de la història social del FC Barcelona en una assemblea descaradament manipulada on Laporta ha de convèncer els compromissaris que aquesta estratègia d’arruïnar la institució era absolutament necessària ateses les circumstàncies.
El soroll de les palanques, per tant, tronarà a la sala virtual assembleària de diumenge enmig d’una atmosfera digital, freda, antidemocràtica i teledirigida amb un missatge que s’anirà repetint al llarg del matí, una vegada i una altra: “Desgraciadament, amb motiu del llegat que hem rebut, només teníem dues opcions: o vendre les palanques o començar a demanar diners a la gent. En un moment de pandèmia i dificultats econòmiques, ni els meus companys de junta directiva ni jo no ho volíem fer això de demanar diners. S’han hagut de vendre actius per consolidar aquesta recuperació”. Són les paraules textuals del president a la Trobada de Penyes de Balears, que ja condensen la justificació mediàtica cuita entre els saberuts responsables -gens original, dit sigui de passada- de la comunicació i l’engany mediàtic.
Encara que és un discurs coherent amb el relat fabricat des del laportisme, la realitat el contradiu contundentment, ja que en dos mesos de bogeria d’estiu el Barça s’ha recuperat de res, al contrari, i l’únic que s’ha consolidat és la mediocritat de la gestió, la incapacitat manifesta per aplicar les mesures realment necessàries i el fatal desenllaç econòmic d’un club que mai més no podrà recuperar la seva solidesa patrimonial. No almenys per ell mateix.
Laporta s’ha cruspit el que quedava les reserves en un tres i no res, ha signat vendes per un total de 870 milions que, a més de tenir un impacte brutal en els ingressos futurs, minorant-los en no menys de 60 milions a partir de la temporada que ve, no han servit per a sanejar l’economia. Més aviat al contrari, com ja reflecteix la memòria del curs posat i el seu pressupost per l’actual, amb una massa salarial inassumible 656 milions i despeses per 1.064 milions, això sense tenir en compte les variables financeres.
Una barbaritat de rècord de més de 1.000 milions de despeses contra una previsió d’ingressos de 1.255 milions, dels quals 600 milions es corresponen amb les vendes extraordinàries practicades sota la urgència de pagar fitxatges compromesos, comissions incloses de 10 milions com en el cas de Robert Lewandowski, abans de disposar dels diners ni del marge salarial permesos per LaLiga.
El Laporta que se les donava de poder conquistar Erling Haaland abans de l’estiu -avui sabem que el noruec mai no va tenir en compte aquesta opció-, que després va admetre no tenir el club en condicions de ser competitiu al mercat, i que, finalment, s’ha gastat molt més del compte i més que cap altre club competidor són les tres cares d’una mateixa personalitat esquizofrènica i tripolar pel que fa al discurs i la gestió.
En realitat, viu al dia, olorant el negoci aquí i allà i deixant al marge els interessos prioritaris del club. D’altra manera, sense afegir gairebé 300 milions de pèrdues l’any passat, fruit d’una inexplicable, ruïnosa i transcendent decisió, i acudint al rescat d’una sola palanca, el Barça podria haver fet la mateixa inversió en fitxatges de 70 milions anuals i tindria fons propis positius, guanys i equilibri pressupostari.
No és possible dirigir el club pitjor ni perjudicar-lo tant, fins i tot tenint, com ell, tan poca traça. La pregunta és si l’assemblea percep la veritable realitat del Barça, que no ho sembla, i si en tot cas podria manifestar la seva disconformitat o oposició. La resposta és, rotundament, no.
