El contracte creixent de Lewandowski no produeix cap rebuig a la premsa

Laporta repeteix amb el golejador polonès, Ansu Fati, Pedri i Dembélé la mateixa estructura salarial aplicada per Bartomeu, tan criticada i satanitzada mediàticament

Robert Lewandowski

Foto: FC Barcelona

Les condicions de Robert Lewandowski, que ha signat per quatre temporades -la primera, amb 34 anys complerts-, es recullen en un contracte que fins a la tercera -o sigui, fins a la 2024-25- estipula uns ingressos ascendents que li garanteix el cobrament de 78 milions d’euros, variables i premis al marge. Per tant, res que no canviï l’estructura habitual dels acords aconseguits pels futbolistes amb el FC Barcelona des de fa anys, no només des dels temps de Josep Maria Bartomeu. L’escalada de salaris és la conseqüència lògica d’alleujar el cost comptable dels fitxatges quan es dona la circumstància obligatòria d’afrontar l’amortització del cost del traspàs, els 60 milions pagats al Bayern de Munic en el cas del davanter polonès, dividits linealment al llarg dels anys del contracte.

Seguint amb l’exemple de Lewandowski, amb tres anys assegurats, l’impacte real anual és la suma de dividir el traspàs per tres, 20 milions, i el brut del salari, que aquesta primera temporada és de 20 milions: 40 milions en total. El davanter costarà la temporada següent 20 milions més 26 milions (46 milions), i 20 milions més 32 milions (53 milions) l’última, la 2024-25. Caldria afegir, al marge, les variables que són, com per a la resta dels futbolistes, generoses si l’equip guanya el triplet, de 2 milions si s’escau. Són les dades revelades al programa Què t’hi jugues de la Cadena SER.

La finalitat d’aquest augment prorratejat no és una altra, també, que la de compensar aquests increments amb les baixes d’altres membres de la plantilla en un cicle normal d’entrades, sortides i renovacions.

Les ampliacions de contracte representen l’altra causa dels salaris progressius per la mateixa raó, freqüent, d’afegir al salari una mena de premi o compensació amb què el club acaba seduint el jugador que s’asseu a negociar amb una oferta superior d’un altre club. El més normal és que, aplicant el mateix criteri d’elevar el mínim possible el global de la massa salarial, sobretot aquesta ràtio que ara tant vigilen LaLiga i la UEFA perquè l’economia dels clubs no es desgavelli, es pacti la millora d’una determinada xifra i que aquesta es distribueixi de manera gradual en porcions més petites el primer any, pujant en els següents.

D’igual manera, s’han tancat les renovacions de Pedri, Ansu Fati i, per descomptat, l’estrany cas d’Ousmane Dembélé, renovat perversament només per dues temporades i amb 25 anys, una situació que reflecteix la clara voluntat d’ambdues parts de convertir-se en carn de traspàs al final d’aquesta temporada, quan baixa la seva clàusula de sortida a 50 milions d’euros, amb un percentatge substancial de la venda a favor del jugador, o bé amb la solució intermèdia d’ajornar la que seria la signatura d’un contracte que de debò comprometés les dues parts a un futur junts. Si aquest final feliç arriba, serà a canvi d’afegir una sucosa recompensa aplicada a un excel salarial creixent. El mateix aplica als acords encara pendents de Ronald Araújo i Gavi.

La premsa, com no podia ser d’una altra manera, no s’ha aferrissat, sinó tot al contrari, amb aquest disseny dels contractes, com sí que ho havia fet amb acarnissament i crueltat contra la política salarial idèntica del club aplicada per l’administració de Bartomeu. Això sí, depenent del cas i de les circumstàncies, perquè el que valia per a les renovacions de jugadors com Gerard Piqué, Sergio Busquets, Jordi Alba i, sobretot, Leo Messi -totes exigides i aplaudides en el seu moment per l’opinió periodística- eren satanitzades més tard quan, a causa de la pandèmia i de la ineptitud de la gestió comercial, esportiva i econòmica de Laporta, ha resultat impossible mantenir el mateix nivell d’ingressos i de pagaments que en el seu moment van permetre aprovar un pressupost superior als 1.000 milions. Una fita aconseguida després de registrar 990 milions d’ingressos la temporada 2018-19. No en va, aquell any i el següent Forbes va considerar el FC Barcelona com el club de futbol més valuós del món, per davant del Real Madrid.

Ara, s’ha fet un gran silenci amb aquesta divulgació del contracte de Lewandowski que, com Piqué, va signar un darrer contracte renunciant abans a 1,9 milions l’any més dur de la covid-19, a canvi d’ampliar els anys i d’un premi de 12,2 milions de final de carrera, si penjava les botes al FC Barcelona. Aleshores va semblar una bona solució, com ho sembla ara el contracte, molt similar en temps i condicions, de Lewandowski, tan aplaudit i acceptat per la premsa. És evident que, com en el cas del defensa català, l’exgolejador del Bayern pot patir més lesions i pèrdua de condició física i atlètica -en cap cas de talent i ofici-, a mesura que passi el temps.

Tot i això, per als més alarmistes i extremistes, el contracte de Piqué, com el del Lewandowski, inclou contramesures. L’últim any del defensa català (2023-24) no s’executarà perquè ni jugarà el percentatge de partits exigits a l’actual (més o menys sobre el 60%), ni cobrarà els bonus contemplats per a aquest curs per disputar-ne el 35%. Per això a Piqué se li ha quedat aquesta cara de pòquer a la banqueta, condemnat a ser suplent per ordre del president per diverses raons. Piqué no va acceptar rebaixar-se el salari per fitxar Jules Koundé, el seu teòric substitut, ni hi va haver entesa quan el central va voler comprar a través de Kosmos el 24,5% de Barça Studios. Piqué és avui un jugador represaliat per les circumstàncies previstes en aquest contracte idèntic al que ha signat Laporta a favor de Lewandowski, un contracte que Laporta va defensar en arribar a la presidència quan necessitava Piqué per fer fora Messi. Des del club s’ha prohibit fer referència a aquest context i circumstàncies a les tertúlies.

Piqué i Laporta van celebrar aquests dies feliços amb més d’una festa gastronòmica, per descomptat no tan divertides, animades i vistoses com la que el president del Barça va celebrar diumenge passat a Tel-Aviv amb el seu amic Pini Zahavi, l’agent de Lewandowski, amb motiu del seu aniversari. Aquesta va ser la versió de la premsa sotmesa al control laportista, ja que l’aniversari de Zahavi va ser el mes d’agost. En realitat, van celebrar el final feliç de l’operació Lewandowski, amb 10 milions de comissions per a un representant de futbolistes amb qui Laporta ha admès mantenir relacions professionals prèvies a la seva condició de president del Barça, com quan van aconseguir que el PSG pagués al Barça la clàusula de rescissió de Neymar i una comissió de vuit xifres. Justificadament, almenys per a tots dos, Zahavi i Laporta, hi havia motius per fer-ne gresca. Laporta, posseït avui per aquest per l’impuls irrefrenable de l’exhibicionisme, va demanar fins i tot un aplaudiment del Camp Nou per a Pini Zahavi en la presentació de Lewandowski. Com si fos la cosa més normal del món.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides