La premsa laportista, tant insaciable com fantasiosa, continua tancant els ulls al malbaratament del president en fitxatges, un esforç molt per sobre de les possibilitats reals del club que ha espremut els seus recursos naturals i ha produït una desertització que ningú vol veure. Així i tot, el gruix d’aquesta caverna mediàtica catalana, que no li ha d’envejar res a la mesetaria en el compliment de la seva única missió a la vida, la de protegir i salvaguardar el model totalitarista i antidemocràtic dels dos presidents, Florentino Pérez i Joan Laporta, continua omplint les pàgines, programes i xarxes socials de la possibilitat d’ampliar les palanques a l’infinit.
Fa ben poc que un diari com Sport, contagiat d’aquesta mateixa ansietat de Laporta per vendre actius i patrimoni del FC Barcelona, dedicava un ampli espai a l’astúcia i la intel·ligència estratègica de Joan Laporta i del seu fidel escuder, Eduard Romeu, l’avalador convertit en bufó per a tot de l’àrea econòmica, que afinen les vendes de BLM i del Museu, veritablement les dues úniques joies que segueixen fora de perill per ara de la seva demencial política de compres.
Jaume Roures, que s’ha quedat amb una part ignota, no informada per part de la junta, però indubtablement productiva i generosa per als seus interessos en una operació que contribuirà de manera decisiva a la crisi futura del Barça, defensava i agraïa el favor que li ha fet Laporta -no al club-, argumentant que fa anys, en una situació de deteriorament del patrimoni net del Reial Madrid, ell mateix, Jaume Roures, va participar en un macro rescat financer del club merengue dirigit per Florentino Pérez.
Va ometre, tot i això, que ara també és Florentino Pérez qui mou els fils del seu ninot preferit, Laporta, i d’una maniobra que, menys per a la cegada cort mediàtica barcelonista, resulta evident que apunta a una descapitalització final del seu enemic. Les diferències entre Florentino i Laporta també salten a la vista. El president del Real Madrid lidera un imperi econòmic d’enorme envergadura i pes, il·limitadament poderós des que, a més, la llotja del Bernabéu exerceix de sottogoverno en algunes qüestions d’estat i de govern, de vegades per sobre de la voluntat de la Moncloa. En canvi, Joan Laporta, per la seva banda, es va presentar a les eleccions del 7 de març de 2021, en què va sortir majoritàriament votat per solucionar el fortíssim impacte de la pandèmia al club més valuós del món, reconegut per Forbes, amb el 80% de les seves societats, inclòs el seu despatx professional, inhabilitades i tancades per no estar al dia de les seves obligacions mercantils com ara presentar els comptes anuals des de feia anys.
Comparativament, els socis del Barça van triar a un ‘aturat’ sense ofici ni benefici, amb deutes i constrenyit per la necessitat, peremptòria, de tornar a viure del club com ja va fer en el seu anterior mandat durant el qual va arribar a cobrar ell personalment, no el seu bufet, 10 milions d’una empresa petroliera de l’Uzbekistan amb el president del qual havia negociat la visita a Tasken de diversos cracs del Barça, entre ells Iniesta, Puyol, Cesc, Messi i Eto’o. En un judici per la demanda d’un altre soci del Barça, que reclamava una comissió per haver facilitat la trobada de Laporta amb l’empresari uzbek, per la mateixa raó que Laporta va homenatjar Darren Dein per la seva intermediació a la firma amb Spotify, va aparèixer aquest xec de deu milions que Laporta va justificar com remuneració per l’elaboració d’informes relacionats amb la construcció i l’explotació d’oleoductes. Increïble, és clar.
Aquesta vida de conte en què viu Laporta és avui l’aparent realitat d’un club que, en el simulador, sembla nedar en l’opulència fins a l’extrem d’haver regnat al mercat europeu amb 180 milions pagats en fitxatges per Lewandowski, Raphinha i Koundé, encara que no per Haaland.
A rebuf de la temerària política esportiva i econòmica d’un president com Laporta, a qui sí que se li ha d’atribuir el mèrit d’embolicar la venda dels actius del club com una aplaudida mostra del seu enginy, talent i audàcia per remuntar la situació del club, la premsa segueix excitada, entre altres raons perquè des de la pròpia junta directiva s’alimenta la possibilitat de continuar empenyorant i hipotecant el Barça com si Laporta hagués descobert una mina d’or.
El titular d’un article de Sport sobre el tema afirmava que “BLM, amb l’e-commerce, és l’autèntica joia de la corona. El negoci del Museu supera els 50 milions anuals”. Això sí, sense al·ludir que a aquest Museu Laporta ja li va esborrar el nom de qui el va promocionar al seu dia i va anticipar la seva extraordinària rendibilitat, Josep Lluís Núñez, i que BLM és, després de grans esforços de la directiva anterior de Josep Maria Bartomeu, una herència valuosa i única que, per sort per al club, Laporta no podrà vendre fàcilment.
En realitat, és LaLiga qui ha frenat que recorri a aquest truc pervers, li ha prohibit tornar a vendre el cotxe per comprar gasolina i li ha comunicat que no acceptarà més vendes de patrimoni, cosa que redueix la possibilitat d’inscriure Koundé o Marcos Alonso a compensar les seves altes amb els beneficis de traspassos o bé amb una rebaixa substancial de la massa salarial. Per aquesta mateixa raó, els dos futbolistes no han pogut estar a disposició de l’entrenador en les dues primeres jornades de Lliga.
Les vendes de Memphis i d’Aubameyang que havien de solucionar aquest últim obstacle, com la resta de les operacions en què Laporta necessita deixar anar llast, no s’han pogut materialitzar a causa d’aquesta mateixa conjuntura, ja que ningú no pot imaginar un escenari pitjor que fitxar més jugadors dels que hi caben i a més exigir als futbolistes condemnats a anar-se’n del Barça que siguin ells amb el seu sacrifici econòmic els que facilitin l’arribada dels nouvinguts, alguns comprats a preu d’or.
No li quedarà cap altra sortida a Laporta que regalar futbolistes i pagar-los el seu salari i les quantitats diferides que la plantilla arrossega per no haver afrontat al seu dia una rebaixa conjunta i unilateral com corresponia.
Laporta s’ha trobat que, fugint covardament d’una negociació col·lectiva per pressionar-los de forma individual, com Frenkie de Jong, els afectats estan reaccionant en bloc contra aquest mobbing finalment inútil. Que Koundé i Marcos Alonso no hagin pogut disposar de dorsal, es miri per on es miri i digui el que digui aquesta premsa que acusa els jugadors de la situació, torna a deixar en un ridícul espantós l’únic responsable estratègic d’armar aquest embolic made in Laporta.
