El futbol resulta sorprenentment senzill d’entendre i d’analitzar si s’observa des d’una perspectiva més general i objectiva. Amb fanatisme, interessos comercials i dependència de la junta, com fa la premsa laportista, el resultat sol ser còmic, esperpèntic i degradant. El Barça, que avui passa el seu pitjor moment després de tres derrotes consecutives a casa, un registre històric sense precedents, no pot considerar-se el pitjor equip de tots els temps. Seria tan absurd com haver-lo elevat a la categoria excelsa, superlativa i dominant abans d’hora, precipitadament, com a resultat de l’absurda obsessió per assenyalar el ‘passat’, és a dir a Koeman i a Bartomeu de fons, com a culpables de tots els mals del barcelonisme.
Amb el temps, aquesta manipulació exagerada, artificialment projectada des de la junta i des de la premsa dominant i dominada, també quedarà molt matisada per la realitat. Ja es veurà. Ara com ara, no obstant això, serveixi d’exemple la trajectòria de l’equip, que sigui amb Koeman o amb Xavi continua sent el Barça, per a comprendre que els extremismes formen part d’un perillós joc en el qual fàcilment qualsevol pot prendre molt de mal.
El veritable relat d’aquesta temporada s’explica des del xoc futbolístic d’haver fet fora del Camp Nou a Messi i al segon davanter més golejador de l’equip, Griezman, una situació embolicada en una aposta per mantenir a Koeman contra la pròpia desconfiança, recel i dubtes de Joan Laporta, de la seva junta i del seu cercle d’influència. Res podia sortir bé si, a més a més, en un vestuari amb els capitans escèptics i freds amb Koeman, tampoc es podia comptar amb els davanters Ansu Fati i Dembélé ni amb Pedri, el veritable ‘cervell’ d’un equip sense lideratge futbolístic.
L’arribada de Xavi, en qui Laporta tampoc creia, es va produir més per la necessitat d’interposar un escut mediàtic i una cura d’urgència a la seqüència d’errors comesos des de la presidència. Això sense oblidar que la temporada es va preparar i va dissenyar donant per feta la renovació de Leo Messi. Per a substituir-lo a ell i a Griezmann va arribar Luuk de Jong.
Decidit el relleu en la banqueta, Xavi va reclamar, va exigir i li va ser concedit allò que se li va negar a Koeman: temps per a recuperar als lesionats, paciència, tolerància i suport de la premsa en l’etapa crítica que va patir el mateix Xavi en els partits de molt mal joc, que no es va rectificar fins a la recuperació de Pedri i Dembélé, i la inversió de 100 milions en una davantera nova amb Ferran Torres, Aubameyang i Adama.
Va haver-hi, conseqüentment, un esclat que es va mal interpretar amb el 0-4 del Bernabéu en un moment en què el rival dominava amb àmplia folgança el campionat de Lliga i estava immers en difícils i complicades eliminatòries de Champions. Abans, l’equip de Xavi ja havia caigut a la lligueta de Champions, a la Copa i a la Supercopa.
Serveixi de referent d’aquesta eufòria continguda, de la compulsió del laportisme per assenyalar el passat, la visió del primer dels laportistes, Lluís Mascaró, director del diari Sport. Així ho escrivia: “Amb aquesta incontestable victòria, el Barça ha demostrat que està de tornada, que és un equip a punt per a ser campió. Xavi ha construït un SuperBarça en temps rècord, apel·lant al model i a l’orgull. Recuperant la millor versió de tots els seus futbolistes i encertant amb tots els fitxatges del mercat d’hivern, especialment amb Ferran Torres i Aubameyang, dos dels grans protagonistes del triomf d’anit al Bernabéu. Aquest Barça és el millor Barça en molts anys. I això és una gran notícia. Una extraordinària notícia”.
Setmanes després, encara que l’equip no aconseguia recuperar terreny al Real Madrid, abundava en l’encert i extraordinari futur de l’efecte Xavi: “Cruyff, Guardiola i Xavi conformen la trilogia d’entrenadors del Barça amb un argument comú: l’estil. Cruyff va crear un model, a principis dels 90, que va canviar la història del club blaugrana. Amb el Dream Team es va conquistar la primera Copa d’Europa i quatre Lligues consecutives. Guardiola va ser el seu deixeble més avantatjat i va acabar sublimant l’estil fins a convertir el Barça en el millor equip del món: el Sextet del 2009 ja forma part dels annals del futbol. Ara li toca el torn a Xavi, l’únic successor possible dels dos mestres. Si Guardiola va aprendre de Cruyff, Xavi va aprendre de Guardiola. I amb la seva arribada a la banqueta del Camp Nou es tanca el cicle. Des de la marxa de Pep, cap entrenador havia mantingut l’esperit de Johan. Ni tan sols Luis Enrique, que va fer la seva particular adaptació”.
Aquesta és una altra perversió del laportisme que viu en les redaccions, la tendència i desviació cap a esborrar de la història i degradar el Triplet de Luis Enrique i de Bartomeu amb Messi, Suárez i Neymar.
Pensant que la Lliga i l’Europa League eren possibles, Mascaró va continuar pujant el llistó: “Xavi ha recuperat les essències perdudes durant massa anys. Ha necessitat un parell de mesos per a implementar les seves idees, però quan els jugadors han mecanitzat la seva proposta, el rendiment de l’equip ha fet un salt qualitatiu espectacular. Les tres golejades consecutives davant València, Nàpols i Athletic són el punt d’inflexió. Xavi està construint un equip campió, com van fer abans Cruyff i Guardiola, partint d’un estil irrenunciable (…) Xavi porta 20 partits al capdavant del Barça. Des del seu debut el 20 de novembre davant l’Espanyol, han passat 102 dies en què ha demostrat que és l’entrenador ideal per a la construcció d’un nou projecte. Més enllà dels resultats, el realment transcendent és la resurrecció d’un equip moribund després de tantes derrotes. L’equip trist i perdedor ha donat pas a un conjunt competitiu i recognoscible”.
Encara que ja donant algun signe de feblesa, Mascaró va tancar el cercle després de la victòria al Camp Nou davant el Sevilla, fins llavors segon en la Lliga: “La revolució de Xavi -va escriure- és futbolística i anímica. L’eufòrica celebració del gol de Pedri davant el Sevilla és el reflex de la total transformació que ha viscut el Barça des de l’arribada de Xavi. L’entrenador, per cert, va ser dels que més va festejar aquest gol que donava tres punts transcendentals als blaugrana. I és que el tècnic es va trobar amb un equip desorientat i sense personalitat que estava classificat en novena posició de la Lliga i l’ha convertit en un conjunt ambiciós i recognoscible que ja és segon del campionat. Tot això en només quatre mesos i mig. La influència de Xavi en la resurrecció del Barça ha estat decisiva. I no sols en el futbolístic. Ha recuperat l’estil i li ha retornat a l’equip la identitat perduda. Però també ha provocat una profunda metamorfosi anímica. Els jugadors tornen a creure en ells mateixos i han abandonat aquell caràcter perdedor que arrossegaven des de fa massa temps”.
Llegits els seus arguments i afirmacions és clar que, amb Xavi, no podia tornar aquesta realitat descrita per Koeman quan es va veure obligat a atacar els partits amb Luuk de Jong, Jutglà, Abde o Yusuf Demir. Amb el seu relleu i la revolució de Xavi s’havia passat pàgina per sempre, s’havia demostrat -segons els seus escrits- que el passat era un compendi d’errors i horrors feliçment superat.
Aquesta era la línia fins que es va lesionar Pedri i l’efecte de la invasió de l’Eintracht, la nit en la qual sobretot l’equip va percebre la vulnerabilitat, cinisme, incapacitat i hipocresia de la directiva en la qual creien. El mateix Xavi, encara que els mitjans han amagat la importància d’aquestes declaracions, va exigir explicacions per la gravetat de l’ocorregut, va assenyalar i va responsabilitzar de la derrota a uns fets excepcionals i va afegir al seu propi relat que “la realitat és la que és, encara que no ens agradi”, és a dir la seva pròpia versió d'”Això és el que hi ha”, quan han tornat les derrotes. El president no s’ha atrevit a trepitjar el vestuari des de llavors.
El mateix han fet els altaveus de la junta com Mascaró, eliminar la responsabilitat de Xavi en l’esdevenir d’un equip que ara torna a ser l”herència’ i no el que havia estat màgicament transformat pel nou entrenador. Previ al partit davant el Cadis ja va posar excuses: “Pot ser que (quedar segons) no sigui un objectiu especialment atractiu per als culers. Però cal recordar d’on venim. Cal recordar que el Barça ha estat sumit en una greu triple crisi esportiva, econòmica i institucional de la qual comença a recuperar-se, a poc a poc, gràcies a la gestió de Laporta en els despatxos i de Xavi en el camp. Cal recordar que a mitjans de novembre semblava impensable optar a les places de Champions”.
El resultadisme és el refugi dels mediocres i dels xerraires. L’epitafi el va posar ahir el propi director del Sport en el seu article: “El millor que li pot passar a l’equip blaugrana és que acabi aquesta terrorífica campanya. Com més aviat millor. I que Xavi pugui planificar amb calma la següent. Amb bons fitxatges. Imprescindibles. Només ens queda somiar amb un futur millor…”
La conclusió més raonable és que no s’ha avançat tant com semblava, que els fitxatges responen millor si algú com Pedri maneja el joc amb aquest talent que no és possible aportar des de la banqueta a un equip amb pretensions reals de competir per la Lliga i per la Champions. També que el vestuari va quedar molt tocat, desprotegit pels seus quan Laporta va obrir el lliure mercat d’entrades als alemanys i va posar en risc a socis, seguidors i el propi equip, que segueix en xoc i traumatitzat.
Quant a fitxatges, el mateix. No hi ha diners per a gairebé res. Dembélé es pot escapar finalment i tant Araujo com Gavi no renoven perquè falta una mica d’estímul econòmic per a signar. I una dada que ha de fer reflexionar a la direcció esportiva i tècnica: Alves, Busquets, Alba i Piqué acusen el cansament de la temporada més que els joves. La temporada que ve tindran 39 (Alves), 34 (Busquets), 34 (Alba) i 36 (Piqué), és a dir una mitjana de gairebé 36 anys. Ara es parla de revolució i de regeneració. Com cada estiu des de fa massa anys.
