No pot sorprendre a ningú que Gerard Piqué s’entengui d’allò més bé amb el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, i amb Joan Laporta. Els tres parlen el mateix idioma quan es tracta de treure-li el màxim profit al negoci del futbol i de l’esport sense cap deferència ni cap als aficionats ni al mateix esport i els seus valors.
No és tan diferent tancar amb l’Aràbia Saudita un acord sense escrúpols a vendre 40.000 entrades a aficionats alemanys també sense mirament ni cautela, contra la normativa, encara que això suposi posar en risc als socis del club, entre ells nens i dones. El principi és el mateix: agafa els diners i corre.
Gerard Piqué s’emporta cada any de la Supercopa quatre vegades més del que va cobrar el València, per posar un exemple, com a compensació per la seva participació en el torneig. Sigui il·legal o no, que per a la Federació i per a Rubiales no ho és des del moment en què ho ha ocultat als ulls del seu propi departament legal i de compliance, les converses, pel fons i la forma, entre ell i Gerard Piqué fan pudor a podrit.
No cal ser molt imaginatiu per a descartar dels seus diàlegs la voluntat de prioritzar els valors de l’esport, la generositat de fer-li un bé al futbol espanyol i, per descomptat, la ferma determinació de destinar els beneficis a un fi social. No hi ha res de tot això darrere d’un tèrbol assumpte de comissions, escandaloses, que la justícia preveu investigar molt aviat d’ofici, o per la denúncia d’algun afectat, a la vista d’uns fets sobre els quals els experts comencen a detectar indicis d’un presumpte delicte de corrupció entre particulars.
Ahir mateix, El Confidencial, diari digital que ha anat publicant els àudios sobre aquest assumpte, bàsicament converses entre Piqué i Rubiales, apuntava fins i tot la possibilitat que el mateix FC Barcelona pogués veure’s involucrat penalment en aplicació d’una legalitat que obliga els propis clubs a controlar les actuacions dels seus professionals, especialment si aquestes poden afectar o tenir incidència en la competició o en l’activitat pròpia del FC Barcelona.
Seria difícil que el Barça sabés quin tipus de relació podria tenir l’empresa de Gerard Piqué, Kosmos Holdings, amb els contractes tancats entre la RFEF i l’Aràbia Saudita, sobretot perquè Luis Rubiales va negar per activa i per passiva la seva participació, o si més no que a través de la Federació un jugador del FC Barcelona s’hagués beneficiat de quatre milions anuals de comissió per desenvolupar la idea d’una Supercopa com una Final Four.
El servei Compliance Officer del club no regula ni coneix l’entorn comercial de cada jugador, excepte que, de manera pública i evident, es produeixi algun fet notori que obligui a l’aplicació del Codi Ètic del club.
Avui, a més, aquest Codi Ètic fa riure i indigna al barcelonisme, perquè el mateix president Joan Laporta l’ha rectificat amb l’únic propòsit de perpetrar reiterats i evidents actes de nepotisme i de favoritisme que més li convinguin. Una altra cosa molt diferent, com s’ha publicat sense que Gerard Piqué hagi sortit a desmentir-ho en el seu ‘late-night show’ particular, és que el central blaugrana agafés un enrabiada sense precedents quan Josep Maria Bartomeu li va negar, com ell pretenia, que Kosmos es fes amb el Barça Corporate.
El president li va deixar ben clar que com a empleat del club el Codi Ètic li ho prohibia. Així i tot, Piqué va buscar la manera d’entrar en la licitació per la porta de darrere, que també li va ser tancada bruscament. El que ara puguin tramar Piqué i Laporta ningú ho sap, excepte que la seva relació és tan fluida i de tanta confiança, no gaire diferent de la que ‘Geri’ manté amb Rubiales, que fins i tot es va permetre proposar-li a Laporta que “prescindint de Messi es soluciona el problema del joc net financer del club”.
Encara que Laporta va fer cas d’aquest suggeriment, la qüestió subsegüent va ser que la puntada a Messi va provocar un problema esportiu important -una temporada en blanc- i que, per descomptat, la seva marxa no va millorar aquest marge salarial que LaLiga ha fixat en 144 milions negatius, i pujant. Ni Piqué ni Laporta poden presumir, ni de bon tros, de ser prodigis en l’àmbit de la gestió.
Abans que això, la mateixa capitania de Piqué, forçada per l’edat i la seva autoritària influència en el vestuari, ja era discutida internament, perquè en algunes qüestions consultades i decidides per Gerard amb la directiva, la resta dels capitans i altres futbolistes van enviar a la junta un missatge molt clar: “Piqué no ens representa”.
Amb la perspectiva que ofereixen els àudios amb Rubiales avui es contemplen d’una manera molt diferent les diferents activitats i iniciatives d’un futbolista que venia preparant la seva vida després del futbol amb grans expectatives, inclosa la possibilitat d’aspirar a ser president del FC Barcelona.
Els àudios han despullat un personatge insensible i insaciable que també en l’àmbit del vestuari ha lliurat batalles estranyes, sospitoses i, per descomptat, gens filantròpiques ni essencialment barcelonistes.
Ja hi ha qui recela de la seva participació en l’amistós de Sud-àfrica per sobre, fins i tot, del criteri del club i de l’entrenador o de la seva persecució a Bartomeu, que li va signar un contracte milionari amb més de 40 milions a cobrar en la seva última temporada (2023-24), perquè no li va permetre un negoci personal.
Un contracte que li va portar a ser acusat per Messi de col·laboracionista i, tot seguit, a malparlar sense sentit ni justificació contra la junta a 24 hores d’un Clàssic al Camp Nou que el Barça va acabar perdent. De les seves converses amb Rubiales es desprèn que no li costa molt ‘vendre’ als seus amics o companys. Tampoc va acabar bé la seva intermediació en la participació de la resta de futbolistes en el documental Matchday.
El seu entorn és mimètic, perquè el seu teòric amic Ibai Llanos, madridista per cert, no ha sortit a defensar-lo ni li ha organitzat una d’aquestes festes mediàtiques que tots dos preparen sovint per a donar-se un bany de popularitat dins d’aquest target que tots dos necessiten per als seus negocis. Serà que Ibai Llanos ha descobert, pot ser, al veritable Piqué a conseqüència d’unes revelacions que, per aquest ordre, primer acabaran amb la presidència de Luis Rubiales i que, de moment, han erosionat la imatge de Piqué, empresari compulsiu que ha descobert els diners fàcils del futbol gràcies a companys de viatge com el president de la RFEF, Luis Rubiales.
Legals o no, les comissions estratosfèriques i l’ocultació i la negació de Rubiales suggereixen que tots dos anaven per un mal camí. Gerard Piqué, que podia ser a llarg termini una solució per al barcelonisme, un canvi de model de gestió directiva en mans d’exjugadors, ja s’ha convertit en un problema real, perquè la seva (mala) imatge s’associa inevitablement a la del FC Barcelona.
No deixa de cridar l’atenció que Piqué hagi passat de ser xiulat i contestat en tots els camps per la defensa del dret a decidir de Catalunya, per flirtejar amb el sobiranisme, a ser-ho pels seus negocis amb el futbol espanyol i amb la Federació Espanyola. Fins i tot es va plantejar involucrar-hi al rei emèrit, un especialista consumat i acreditat de les martingales, perquè li donés un cop de mà a l’Aràbia Saudita. Era un “affaire” només per a professionals.
