Una normalitat que no hauria de ser normal

Diuen que hem tornat a la normalitat. Es refereixen, ens referim, a que hem tornat a estar, com a societat, al mateix lloc on érem abans que el març del 2020 es decretés l’estat d’emergència a Espanya per l’epidèmia de la Covid-19. Ja no és obligatori portar mascareta a la gran majoria de recintes interiors, els espectacles esportius i culturals ja no compten amb aforaments limitats, a les unitats de cures intensives dels hospital s’ha reduït molt el nombre de pacients afectats per la pandèmia, els treballadors tornen a les seves oficines i fàbriques, les classes presencials i els turistes i els carrers de les ciutats s’omplen de gent per Sant Jordi…

Tot molt bonic malgrat una certa recança perquè el relaxament de les mesures de seguretat sanitàries no ens faci fer marxa enrere en el retrobament amb la forma com funcionàvem ara fa dos anys llargs.

Però tornar al passat, recuperar aquella normalitat és topar amb una realitat que no hauria de ser normal. És la normalitat dels centenars de milers de catalans que viuen en situació de pobresa o en risc de caure-hi, dels centenars de milers de nens que necessiten els àpats gratuïts dels menjadors escolars per no passar gana, dels desnonaments per impagament de lloguers o hipoteques que no cessen, dels milers de persones que dormen al carrer, de les baralles per la llengua que parlem els uns o els altres (pitjor encara! Aquestes baralles s’han agreujat), de la gran diferència de l’esperança de vida entre uns barris i uns altres, de les cues d’espera a la sanitat pública, de la violència de gènere (que no es va aturar durant la pandèmia, ben al contrari), del racisme institucional i el particular, de la discriminació de les persones amb discapacitat, de l’explotació de les persones (sobretot dones) que netegen els hotels, les nostres cases o tenen cura dels nostres vells,…

I si pugem un graó i ens mirem el món més enllà de la nostra comunitat, l nova normalitat és la vella normalitat dels desequilibris brutals entre la riquesa i la qualitat de vida entre el Norte y el Sur, de guerres com la d’Ucraïna i de tantes com aquests dies hem oblidat colpits per la terrible invasió russa, de dictadures que prohibeixen tota mena de llibertats, que empresonen, torturen i maten els dissidents, de tants països on encara és vigent la pena de mort, dels estats que penalitzen, en ocasions fins amb la pena capital, les pràctiques homosexuals i dels que no combaten les ablacions genitals de les noies, dels beneficis econòmics espectaculars d’empreses que juguen amb la nostra salut, com les farmacèutiques o les extractives, dels evasors i dels paradisos fiscals, dels dirigents polítics que tanquen els ulls a l’emergència climàtica i dels que…

Podría seguir. Podríeu seguir.

La normalitat prèvia al març del 2020 no era gens justa. No hauria de ser normal.

(Visited 124 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari